Les noves dives del pop

Madonna en té una bona part de culpa: sense el seu atreviment personal i artístic, sense la seva llibertat creativa i sense el seu talent, la història del pop femení s’hauria escrit d’una altra manera. No sabem si millor o pitjor, però sí de manera diferent. Ella va obrir la porta a desenes de cantants que fins a mitjans dels 80 pensaven que el triomf en l’òrbita mainstream era patrimoni exclusiu d’homes o de productes prefabricats sense personalitat ni projecció de futur. Sense Madonna, qui sap si hi hauria hagut Britney Spears, Gwen Stefani, Christina Aguilera, Miley Cyrus, Lady Gaga, Katy Perry, Taylor Swift, Rihanna i Beyoncé. I sense aquestes digníssimes alumnes i successores, ¿què seria de les dives mil·lennials que ara mateix ocupen llocs de privilegi a les millors plataformes de streaming?

És important tenir al cap i no oblidar els precedents i les pioneres per explicar i abordar un fenomen imparable i excitant que s’està produint al pop massiu d’ara mateix: la proliferació inesgotable de cantants femenines amb èxit i projecció, que han sabut aprofitar l’herència de les grans heroïnes del gènere i adaptar-la als nous temps. Només cal que revisis les teves playlists favorites d’Apple Music, Spotify i Tidal per adonar-te d’un boom ara per ara imparable que, a més a més, té una conseqüència afegida: fa envellir de cop un grapat d’estrelles que fins fa quatre dies jugaven a la lliga de les promeses de futur. Demi Lovato, Ariana Grande, Lana Del Rey, Selena Gomez i fins i tot la mateixa Katy Perry, per citar-ne només unes quantes, ara semblen figures molt consagrades, fins i tot un pèl tronades, com d’una altra generació, com si fes tota la vida que es mouen en el món de la música, malgrat que en realitat fa quatre dies que hi són.

Aquesta nova escena mil·lennial, un ventall amplíssim de referències que cobreix des de SZA fins a Bebe Rexha, passant per Cardi B, Camila Cabello, Lorde i Charli XCX, juga amb alguns avantatges: el poder de difusió immediata de les xarxes socials, talent shows televisius amb audiències milionàries que han suplantat la figura de l’A&R, el consum audiovisual via YouTube, l’escena SoundCloud, les facilitats i millores tecnològiques, el canvi de mentalitat generacional en qüestions de gènere i, sobretot, una absoluta i fascinant falta de prejudicis musicals que permet barrejar rap, R&B, trap, reggaeton, EDM i dance pop sense por de la reacció dels programadors radiofònics. Ràdio? Què és això?, es deuen preguntar els lectors més joves.

Als Estats Units, Cardi B ja era una celebritat sense ni tan sols haver publicat àlbum. Gràcies al seu perfil d’Instagram la rapera i vocalista novaiorquesa va esdevenir influencer abans que artista. Les marques de roba o cosmètics volien treballar amb ella sense tenir gaire clar el seu estil musical, i la publicació fa uns mesos del seu debut, Invasion of privacy, ha passat més inadvertida que les seves aparicions públiques. És el cas més exagerat d’una nova collita de dives que no només es conformen amb el pastís musical: Rita Ora és tan coneguda per hits com Your song i Anywhere com per les seves col·laboracions amb Adidas i les seves pel·lícules. Dua Lipa ha protagonitzat una història personal made in Hollywood : filla de dos refugiats albanokosovars, la cantant ha passat en menys de tres anys de publicar el seu primer single de futbol que es va disputar el maig passat a Kíev.

I, com a exemple a seguir, el de Bebe Rexha. També filla d’immigrants albanesos, la vocalista és tot un símbol dels nous temps: afortunadament vivim en una època en què no cal gravar un single o un àlbum d’èxit per donar-te a conèixer. Rexha ja havia col·laborat amb rapers i productors de renom sense tan sols tenir res editat amb el seu nom, cosa que demostra la facilitat amb què els nous canals de difusió i les noves tecnologies permeten presentar-te en societat. Als anys 80, dives com Madonna ho tenien francament difícil per fer-se un lloc i aconseguir triomfar, però un cop havien assolit l’estatus es feia molt complicat desbancar-les. Ara passa tot el contrari: arribar al capdamunt és relativament fàcil i ràpid, en tens prou amb un compte a YouTube i un smartphone o un perfil a SoundCloud i una bona xarxa de contactes; el problema és mantenir-s’hi davant de tanta oferta simultània i d’una accessibilitat total que et permet escoltar-ho tot pagant el que abans no et servia ni per comprar un disc. És tan factible que et coneguin de la nit al dia com que es cansin de tu entre un single i l’altre.

Camila Cabello, la gran revelació mainstream del 2018, n’és un cas molt eloqüent: sorgida de la versió nord-americana de The X factor, la vocalista cubana en va tenir prou amb un parell d’audicions al programa per guanyar-se un lloc al grup Fifth Harmony. Èxit fulgurant i per la via ràpida que, tot i així, no va satisfer les seves ambicions musicals: l’activitat massa impostada de la girl band no la motivava ni la feia créixer com a cantant. Davant el perill de quedar oblidada en el mateix moment que decidia abandonar la formació per arrencar la carrera tota sola, Cabello ha sabut rodejar-se d’un imponent grup d’assessors que l’han dirigit amb molt de criteri: col·laboracions notòries abans de debutar, presència constant en xarxes i plataformes i un equip de productors immillorable que l’ha ajudat a trobar l’equilibri perfecte entre pop, influències llatines i ritmes urbans. El resultat, Camila (2018), un dels debuts més exitosos i efectius de la temporada, no necessita presentacions i ja el coreja fins i tot la nostra mare.

Ja sigui gràcies a YouTube, com per exemple Madison Beer, descoberta per casualitat per un Justin Bieber fascinat amb les seves versions d’Etta James, o Billie Eilish, que als 15 anys ja acumulava milions de reproduccions de les seves cançons autoeditades; ja sigui gràcies a la televisió, com Bea Miller, també sorgida del planter de The X factor ; o ja sigui gràcies a l’univers influencer, com Charlotte Lawrence, primer coneguda com a model i instagramer que com a cantautora pop, és evident que hi ha moltes més oportunitats per surar i explotar el talent sense necessitat de recórrer als trucs i els mecanismes ja molt trinxats de la indústria musical. En aquest sentit, també es transmet la sensació que les noves vocalistes tenen molt més clar el seu pla de xoc, estan infinitament més preparades que abans i saben moure’s amb total comoditat per un terreny de joc nou i temptador que no els resulta estrany ni aliè.

Talent sense excuses

I, enmig de tot plegat, el talent. Talent pur que fuig de les excuses, dels paranys promocionals i del reduccionisme sonor d’altres etapes. SZA, Lorde, Banks, Charlie XCX i Jorja Smith, que acaba de publicar l’extraordinari Lost & found (2018), són les figures més destacades d’una conquesta femenina de l’univers pop que ens té fascinats i enganxats. Busca’n els discos i entendràs el perquè. Noies amb actitud, visió panoràmica, personalitat i un envejable plantejament sobre la manera de portar una trajectòria musical el 2018. Amb influències de la música negra urbana, especialment R&B, hip-hop i beats, però sense renunciar a una mirada popular i oberta a tots els públics, tan sofisticada com epidèrmica i orgànica, totes elles personifiquen un zeitgeist musical que cal tenir molt en compte. Què en quedarà d’aquí un o dos anys? No en tenim ni idea, però el relat que estan construint des del no-res, ara per ara, no podria ser més apassionant i excitant. u