Pau Vallvé: "Només falta que vingui un tertulià a dir que els joves escolten música de merda"

BarcelonaPau Vallvé (Barcelona, 1981) va deixant enrere "l’èpica i el drama". I tot i mantenir l'esperit indie, reforça un canvi d'actitud farcint el pop d'autor amb ritmes brasilers com la samba. Així respira el disc titulat : ), que acaba de publicar i que presentarà en concert el 19 de novembre a l'Auditori de Girona, el 24 i el 25 de novembre a l'Aliança del Poblenou, el 2 de desembre a l'Atlàntida de Vic i el 16 de desembre al Teatre Metropol de Tarragona. A les noves cançons, les tribulacions sentimentals del passat donen pas a un retrat d'inquietuds generacionals en què preval l'actitud propositiva. "I si parem de criticar, d'envejar i de rondinar, que comença a fer-se molt pesat?", demana a En positiu millor.

Al disc anterior ja parlaves de la necessitat de fugir de la queixa permanent. Ara ho fas més explícit encara.

— És que ja no ens ho podem permetre. A veure, queixar-se com a cosa crítica sí, em refereixo a aquesta cosa destructiva, irònica i càustica de només queixar-te i assenyalar el que fan malament els altres en comptes de sumar. És més urgent que mai que comencem a decidir què volem i no què no volem. Criticar des del sofà és molt fàcil, però potser estaria bé posar-nos-hi en alguna direcció.

En quina direcció?

— Sobretot la que proposo al disc: fer les coses en plural en comptes de seguir aquest individualisme de l’emprenedor i allò de "si tu vols, pots". I fer les coses amb les cures per davant. Hem de poder tenir mals dies i equivocar-nos sense que això impliqui que ja estàs perdut. No cal tenir aquesta autopressió per ser sempre coherent.

¿Això té a veure amb la crisi dels 40?

— No ho sé. La veritat és que jo no pinto gaire en el disc, en el fons. Crec que és una cosa generacional, dels mil·lennials, que ens ha tocat viure aquesta incertesa constant. Després de tot això que ha passat, si no ens hi fotem en positiu i en comú és que no ho salvarem. Ens han venut la idea individualista de l’emprenedor, que és mentida i que ara ha caigut pel seu propi pes. Hem de deixar de competir i començar a col·laborar.

M’expliques el títol del disc, : )?

— La gràcia és aquesta, que no s’explica. Tinc tendència a racionalitzar-ho tot, però si el disc va de deixar de reflexionar tant, haver de concretar-ho en un títol em va fer molta mandra. I vaig recordar que quan signo els mails i els whatsapps sempre poso aquesta merda.

Signes amb : ) o amb ; )?

— Amb el punt i coma estaria fent l’ullet.

En qualsevol cas, en temps d’emoticones i gifs, sembla llenguatge del paleolític...

— Sí, de SMS. I ho faig amb un espai entre els dos punts i el parèntesi perquè em sembla una cara més agradable. Quan vas pel carrer i algú et somriu, gairebé és que tornes a creure en la humanitat. És un gest que resumeix molt bé el que estic intentant dir. Ara, que cadascú li posi el nom que vulgui. Smiley, li han arribat a dir.

El disc aposta per somriure tot i que vinguin mal dades. ¿Com evites que el somriure es transformi en un gest cínic i acabi sent la ganyota del Joker?

— És una mica el que dic a l’última cançó, Endavant: "Això és el primer ball postcovid i l’últim ball precol·lapse". Al disc hi ha una consciència de grup generacional mil·lennial: no només hi ha incertesa, precarietat i inseguretat, sinó que a sobre ha vingut una pandèmia i quan ens podem tornar a trobar... mira el col·lapse que ve, de canvi climàtic, guerra... Sortim d’una de grossa i en ve una de pitjor. Mentrestant, disfrutem: hedonisme sa, però sobretot amb cures col·lectives.

¿La preocupació per les cures té a veure amb el fet que la teva generació s’està fent gran i aviat haurà d’entomar tenir cura dels pares?

— Bé, no em referia tant a les cures pròpiament dites en el sentit mèdic o de salut, sinó a cuidar-nos entre nosaltres, a nosaltres mateixos, a la parella, als amics, que és una cosa que aquest individualisme extrem està descuidant, perquè tot es dona per suposat: són els teus amics i ja està, no cal cuidar-los. Estem anant cap al precipici amb aquesta obsessió de ser productiu, i ara fins i tot les vacances han de ser productives i has de fer reels de les vacances perquè això et posicioni...

Comences el disc amb tres temes prou animats, el primer amb ritme de samba. Tens una cançó, Aquest cop sí, que és gairebé un himne a la manera dels Strokes... I de sobte el to del disc canvia.

— És el primer cop que no li he donat cinquanta mil voltes a l'ordre de les cançons perquè justifiqués un sentit. És més un viatge sonor, perquè el missatge del disc no evoluciona, és com un concepte. Si hagués posat Llevar-nos cada matí, que és la més destroyer i més política al principi, després hi hauria una davallada. I si la poses al final potser no hi arribes. L’ordre està més pensat per a la digestió de les coses, primer plat, segon plat, postres, i no tant per si explico una història.

Llevar-nos cada matí és la cançó emprenyada del disc.

— No és un himne mil·lennial perquè seria massa pretensiós, però sí una manera d’explicar que hi ha coses que no et passen només a tu. Ens passa a tots: no és culpa teva que et sentis un impostor. I al final hi ha la cosa més polèmica, almenys a Twitter, que ha sigut cantar que "els putos tertulians són el pitjor". Amb totes les incerteses que has de viure, només et falta que vingui un tertulià a dir que els joves només es queixen i escolten música de merda.

¿Musicalment t’has sentit mai un impostor?

— Sí. Pensa que jo soc bateria i visc de cantar i tocar la guitarra. Però a poc a poc vas agafant confiança i vas veient que si a la gent li agrada i funciona potser no ets tan impostor. Jo vaig començar molt jove, era un bateria de 12 anys en grups de gent de 20. Sempre he sentit que estava ocupant un lloc que no era meu. Però suposo que s’explica a la mateixa cançó, que no és culpa nostra, sinó que és aquesta obsessió, aquesta autopressió: has de triomfar, has de ser la teva pròpia marca... tota aquesta merda que ens ve donada fa que et sentis un impostor tant sí com no. Tothom ensenya només les coses bones a la xarxa, i penses "tothom és l’hòstia menys jo". I ens passa a tots. Qui no se senti un impostor o és el puto amo o s’ho té molt cregut.

¿Aquest cop sí seria també un himne mil·lennial?

— És una cançó d’amor. Passa que sempre s’aborden des d’un punt de vista o molt dramàtic o molt de perdedor, de "jo voldria, però tu no vols". I aquí tenia ganes de fer una cronologia d’una relació sana i maca sense més, sense triomfs, sense que sigui productiva, perquè potser no hi haurà fills, però ens tindrem a nosaltres i estarà bé. Desmitificar allò de "quan t’enamoris et canviarà la vida".

Fa cinc anys no hauries escrit una lletra com aquesta.

— No, no l’hauria escrit. Pensa que tot això que dic al disc m’ho estic dient a mi, jo soc el primer que necessita sentir aquestes coses, perquè continuo sent un cínic, un sarcàstic, un loser; tot això m’ho dic a mi el primer. No dono consells a ningú.

La primera cançó, Això ja està, té ritme de samba i situa el marc emocional del disc, oi?

— Després de la introspecció del confinament, em va entrar com una obsessió per tornar a revistar els vinils que tinc de samba de roda, samba gravada al carrer i que se sent cantar la gent que hi passa, i pels discos en directe. Necessitava col·lectivitat, gent passant-s’ho bé conjuntament. Anaves a un concert i ploraves només d’estar en un lloc amb gent, i pensaves "això fa cinc anys em semblaria una merda i ara em sembla l’hòstia". Em vaig obsessionar amb aquesta música, i crec que he aconseguit traslladar la part col·lectiva a les cançons. A més, volia fer una samba. Tenia ganes de donar una pista sobre d’on ve tot això que faig ara. Doncs ve de la samba de roda, i la primera cançó, Això ja està, té l’estructura d’acords de la samba de roda, no m’he inventat res. I Tu deixa’t portar, Endavant i El més difícil que he fet mai també són sambes però ja més portades cap al meu estil.