Un Nobel per a Kate Tempest

“Imagina't un buit. / Una foscor immòbil i infinita. / Pau. / O l'absència de terror, almenys”. Així comença el nou treball de Kate Tempest, en un racó de la nostra galàxia. Combinant les paraules de manera extremadament visual i vívida, ens fa viatjar per l'espai i ens acostem al sol -el nostre sol- i veiem els planetes dansant al seu voltant. I la Terra, la nostra terra. Però aquest zoom al·lucinant -imaginem que anem a cavall d'un cometa- no acaba aquí. Ens acostem vertiginosament al nostre món. “Visions calidoscòpiques. / Els colors com drogues a la panxa, remenant-se”. Les paraules agafen velocitat a mesura que ens acostem a la superfície, gairebé ens maregen. On aterrem? És una ciutat, “diguem-ne Londres”.

Tempest tampoc s'atura aquí i ens condueix pels carrers de la metròpoli. “En qualsevol moment, al mig de la ciutat / hi ha un milió d'epifanies succeint”. Tot a la vegada. Ens fixem en cada detall mentre la nostra guia ens fa un acuradíssim retrat de la capital del seu país. Però, ei, atenció, perquè encara no sabem que estem a punt de congelar el temps, que Tempest ens està duent al punt de partida del seu relat: “Són les 4.18 de la matinada / en aquest precís instant, en aquest mateix carrer / set persones diferents en set pisos diferents estan ben despertes. / No poden dormir”. És l'argument d'un disc de rap, Let them eat chaos (2016), que és a la vegada un llibre de poemes i també una novel·la. Música, poesia, narrativa. Tot d'una brillantor sense precedents, fins i tot en la producció anterior de la jove rapera, poeta, dramaturga i novel·lista londinenca. Vigila el Nobel, Bob Dylan.

Les 4.18 de la matinada. Amb el temps aturat en aquest instant, Tempest ens presenta les tribulacions d'aquests set personatges: Jemma, Esther, Alesha, Pete, Bradley, Zoe i Pious. Cap d'ells pot dormir. Però, per què? De fons, un retrat despietat i realista del nostre temps. Allà on Dylan és elusiu, la de Brockley és diàfana. Els versos de Tempest són plantofades de realitat, una darrere l'altra. Parla del seu país, però, com en la bona literatura, en les seves paraules el que és particular s'eleva a categoria d'universal: “Londres és una ciutat fortificada, / és tota per als rics, / si fas curt / caus / ja saps on és la porta”. Els seus personatges són presentats com a éssers humans atrapats en un temps, unes circumstàncies de les quals no es poden escapar, víctimes d'un sistema depredador tan gran que amb prou feines poden comprendre. Precarietat, incertesa, gentrificació, buit emocional... Quin sentit té la vida més enllà d'esperar el cap de setmana per posar-se del revés i perdre el món de vista? Kate Tempest reparteix a tort i a dret, però, malauradament, dilluns la roda tornarà a començar.

Són 45 pàgines de lletres per a un disc que passarà a la història del hip-hop. I no només per la qualitat literària o per les veritats que escup, sinó també per la vibrant música que conté. Kate Esther Calvert, de 30 anys, ja havia donat mostres de les seves capacitats com a membre del grup Sound of Rum -amb el qual va publicar Balance el 2011-, però es va consolidar com un valor a tenir molt en compte amb el seu debut en solitari, Everybody down (2014), amb el qual va ser nominada al Mercury Prize. Tempest destaca també en el circuit literari, amb una producció important: tres poemaris (l’últim, Hold your own, traduït enguany sota el títol Mantente firme a La Bella Varsovia), una novel·la (The bricks that built the houses, que s'està traduint al castellà ara mateix) i tres obres de teatre, una de les quals, Wasted, va ser representada fa uns mesos al nostre país per Íntims Produccions, amb direcció d'Iván Morales.

No són només les paraules sinó com les diu. Mireu-la recitar el poema Icarus a YouTube i tindreu la impressió d'estar escoltant Shakespeare amb el flow. Tempest fa rap perquè és la música del carrer del seu temps, igual que el folk i el blues eren les músiques del temps de Dylan. Tot i així, no se cenyeix a l'imaginari del gènere i connecta de ple amb la tradició literària occidental. Ha treballat amb la Royal Shakespeare Company i els seus poemes estan farcits de referències a la mitologia grega: Hold your own es basa en el mite de Tirèsies, l'endeví cec de Tebes que va canviar dues vegades de sexe. La identitat de gènere és, de fet, un dels grans temes de Tempest, una qüestió que no pot deslligar-se de la seva mirada lúcida, que deixa al descobert la baixesa moral de la societat, la política i l'economia occidentals, però que a la vegada és profundament humana i creu en l'amor per sobre de totes les coses. Dylan deia que els temps estaven canviant, però d'això ja fa més de mig segle. Sí, els temps han canviat i qui ens parla ara del nostre temps no és ell sinó Kate Tempest.

Kate Tempest

Cruïlla de Tardor - Sala Apolo (Barcelona)

8 de novembre