BarcelonaQuatre anys després de Som (2018), i superada la incomoditat d'una gira pandèmica, Els Pets tornen amb el disc 1963 (RGB, 2022), novament amb la producció de Joan Pons (El Petit de Cal Eril): pop clàssic vestit amb un lleuger optimisme i una bona glopada de sentit de l'humor. Aquest dissabte engeguen la gira corresponent a les escales de la catedral de Girona, dins del Festival Strenes.
Què significa aquest disc en la trajectòria d’Els Pets?
— Lluís Gavaldà: Que encara som aquí, que tenim ganes d’explicar coses i que encara no hem perdut aquesta espècie de fal·lera infantil de voler trobar la cançó pop perfecta, que no hem aconseguit però que intentarem buscar-la en aquesta recerca infinita que és fer cançons. I sobretot significa poder tornar a retrobar-nos amb l’aspecte d’aquesta feina que ens dona vida, que és pujar a l’escenari i compartir música amb el públic.
La portada del disc em fa pensar que sempre heu tingut simpatia pels mods, oi?
— Joan Reig: Al principi d’Els Pets anàvem amb una colla de mods de Tarragona, uns eren els Mi-te'ls, que ens van telonejar alguns anys. Gent jove de Tarragona. I ens movíem per locals on les tribus urbanes, com passava a Barcelona, eren molt evidents. Jo era més de rockabilly i de rock americà, però també m’agradaven els Who i sobretot els Jam i els de la generació de la New Wave.
— L.G.: El Joan va ser dels primers que van portar patilles a Tarragona.
— J.R.: I copiades d’un mod, precisament, de l’Albert Gil dels Brighton 64. El Gerard Joan, que ha fet un gran treball de disseny, agafa molt bé l’esperit del disc.
— L.G.: Que el disseny tingui aquesta estètica mod té molt a veure amb el títol del disc. 1963 no és només l’any de sortida de la nostra vida, sinó també del gènere que practiquem, musicalment parlant: un pop de guitarres amb tornades enganxoses que no deixa de ser el que nosaltres sempre hem volgut fer i que va sortir amb el Please please me dels Beatles, que es va publicar el 1963.
Tot plegat és més sixties, també les bateries.
— J.R.: Sí, són més senzilles. Això és cosa del productor, el Joan Pons [El Petit de Cal Eril]. En aquest cas jo soc més executor. El dibuix sonor és obra d'El Petit de Cal Eril i del Jordi Matas. Entenc l’estètica que volien aportar al conjunt, i a nosaltres ja ens anava bé.
— Falin Cáceres: Li dona un altre color diferent.
— J.R.: Jo no hauria arribat mai on arriba ell, i això com a músic està bé. Als 60 anys deixar que algú m’embruti tot el que he fet tota la vida ho trobo al·lucinant.
— L.G.: El Joan Pons és un productor intrusiu en el bon sentit de la paraula, s’implica en tots els instruments, i nosaltres som un grup que ens agrada que ens rebreguin. Sempre hem pensat que si agafes un productor l’últim que has de fer és barallar-t’hi. Si n’agafes és perquè confies en la seva visió i el seu criteri. I com que amb l'Eril ja veníem d’un disc anterior en què ens havíem entès tan bé, vam decidir repetir-ho.
Hi confieu tant, que hi ha tres cançons seguides, Com un mitjó, S’equivoquen i Encenalls, que podrien estar en un disc d’El Petit de Cal Eril.
— L.G.: A nivell sonor, probablement. De fet, i amb ell ho parlem molt, tampoc és tan diferent el que fa del que pretenem fer nosaltres. Tothom l’encasella com un artista folk, però crec que la seva proposta no té res de folk.
Joan, Encenalls és una composició teva, oi? Es nota pel lèxic poètic i l'estructura.
— J.R.: Sí. Són compassos d’amalgama. Tinc una ortodòxia més de cantautor perquè primer faig la lletra. La lletra et dona la melodia, la melodia et dona una mètrica, la mètrica et dona un ritme... Si parles amb els arranjadors que han treballat amb cantautors et diran que no hi ha manera de fer les coses quadrades. És perquè som mediterranis, i el concepte de música pop anglosaxona és molt quadrat, 4/4 o 3/4. En canvi, aquí, i per a mi afortunadament, compliquem una mica més la troca. Però l'Eril té la virtut que no ho sembli. Tu hi veus compassos d’amalgama barrejats, però quan ho escoltes no tens la sensació que estàs fent rock simfònic, sinó música pop. I això crec que està bé.
Amb quina cançó vau pensar que teníeu un disc?
— L.G.: Si t’hagués de dir-ne una, Ulls com piscines, perquè és com una espècie de revisitació de la New Wave. Tot i que no ha acabat sent ben bé així, la primera idea era fer un disc molt emmirallat en l’època d’Elvis Costello, Joe Jackson, Graham Parker. Després tot això s’ha filtrat a través de l’Eril, i ha quedat com un híbrid molt curiós, però sí que volíem fer un disc en què les guitarres fossin molt protagonistes; que la instrumentació fos molt austera però que les guitarres mai fessin el mateix, i sobretot que la cançó no tingui gens de farciment. Cançons que entren directament a la melodia i que quan acaba la melodia ja s’han d’acabar.
D’això que dius de les guitarres, ¿la cançó Tres segons n’és un dels exemples més clars?
— F.C.: Hi ha moltes cançons en què les guitarres fan coses diferents.
— L.G.: Per exemple, Atracament a La Caixa. A Tres segons manen les acústiques, i això feia molts anys que no ho fèiem.
A les entrevistes del disc anterior el Lluís parlava d’optimisme adult, tot i que Som no era ben bé optimista. Aquest sí que ho és, oi?
— L.G.: Sí, per això diem que és postpandèmic, perquè hi ha hagut la voluntat de recuperar coses que almenys jo com a compositor havia perdut: la conya, la ironia, desdramatitzar una mica les històries que explico. Posar-hi sempre un pessic a la lletra que trenquis una mica el punt de diva dramàtica. Ens fem mal, però no ens morirem d’això. Sí que és un disc que té un punt més si no d’optimisme, sí de vitalitat, de no prendre’s les coses tan a pit.
La primera cançó, No t’escolto, marca aquest to.
— L.G.: Molta gent diu que per la lletra podria entrar en el Brut natural, perquè és una cançó una mica impertinent, una cosa que no fèiem des de feia temps, i té sentit de l’humor.
Si fos una samarreta duria estampat "No m’atabalis".
— L.G.: Exacte, ho defineix molt.
A Com un mitjó hi ha una paraula que canvia el punt de vista de la cançó.
— L.G.: Ho he fet altres vegades, fer cançons des del punt de vista d’una dona. Un dia hauré d’anar al psicòleg a veure si m’explica el motiu, però a Com un mitjó la idea era que fins al final de la lletra no hi hagués la pista que et digués que és una dona, i llavors et tornes a replantejar la cançó.
M’expliqueu la història de la cançó Jordi Puig?
— L.G.: El Jordi era un noi que anava a la meva classe i que es va morir als 16 anys. Feia molts anys que tenia al cap fer-li una cançó perquè sempre l’he tingut present, i fins ara no he entès per què. Ara he entès que si sempre l’he tingut present no és perquè fos un amic íntim meu, sinó perquè va ser la primera persona que em va mostrar que som finits. En una època en què et creus immortal, que et creus que tot durarà per sempre, crec que tothom té el seu Jordi Puig, la primera persona que es mor del teu entorn i que et fa dir: "Hòstia, però que no durem per sempre?"
I t’ha costat molt fer-la?
— L.G.: No, no, feia temps que la volia fer i aquest cop més o menys me n’he sortit. L'altre dia vaig parlar amb la seva família, que no els havia dit res. Va ser heavy. Vaig parlar amb sa germana i es va quedar sense paraules. Li vaig trucar: "Hola, soc Lluís Gavaldà". Ella em va dir que es pensava que li trucava per alguna cosa d’un altre germà que es veu que és un entrenador de futbol que està al Japó i que ha fet molta carrera. L’últim que s’esperava és que li parlés del Jordi. I se’n va anar a buscar sa mare, que és viva, i li va posar la cançó. Sa mare plorant...
A més, la lletra inclou la imatge de la mare parlant amb el retrat del fill.
— L.G.: Jo no sabia ni que era viva quan la vaig escriure.
¿Això us ha passat mai, que la cançó d’algú altre us hagi commogut d’aquesta manera?
— F.C.: Sí, és part de la màgia de la música.
— J.R.: A mi em va deixar una noia i Into my arms, del Nick Cave, l’escoltava en bucle i plorava, però me la posava.
— L.G.: I una de Los Rodríguez. Pujaves al seu cotxe i la posava quinze vegades. "Joan, ¿vols dir que no hauríem de passar de cançó?" "No!"
— J.R.: Una amiga em deia: "Però per què ho fas?" Quan s’ha de plorar s’ha de plorar. Et diuen: "Va, no ploris". Però és que tinc ganes de plorar. No vull anar de festa, vull plorar. Les llàgrimes es van inventar per alguna cosa.
— L.G.: Sense voler vendre la moto, però el llibre que he tret ara és això: cançons que et porten a una persona.
Parlant d’una altra mena d’impacte... ¿Atracament a La Caixa la tocareu a Cap Roig, el festival patrocinat per La Caixa?
— F.C.: Això no ens ho havíem plantejat.
— L.G.: La tocarem a Cap Roig amb el logo darrere i hi posarem: "Parlem?" Aquesta cançó l’hem fet perquè busquem espònsors.
Busqueu el BBVA?
— J.R.: Exacte.
De fet, els Manel tenen una cançó sobre uns que atraquen una oficina del BBVA.
— J.R.: Es podria fer un single amb la nostra i la seva, una a cada cara.
— L.G.: El punt de crítica social del disc és aquí, amb conya, com dèiem abans.
Que no falti tampoc el contacte amb la realitat.
— L.G.: Els Pets sempre hem reivindicat que no som autistes socialment i s’ha de notar d’alguna manera. I això que cada vegada en fem menys d’aquest tipus. No canviarem el capitalisme aquest fastigós, però com a mínim els diem que som conscients que ens estan enredant. La pròxima hipoteca serà complicada, però...
A la vostra edat teniu temps de fer una altra hipoteca?
— F.C.: Ja no te la donarien. Ara hauríem d’estar de lloguer tota la vida. Si hi presentes molts avals potser sí, però a 30 anys ningú et farà una hipoteca.
— L.G.: Jo et presentaria a tu. "Vull una hipoteca". "Aval?" "Falin Cáceres".
David Carabén posa Els Pets com a exemple de grup de pop-rock que dura quan els membres tenen més de 40 anys. I diu que és per l’empenta del Lluís i la complicitat del Joan i el Falin. Hi esteu d’acord?
— J.R.: Sí. Ja no sabries amb què guanyar-te la vida, en el meu cas. He fet de músic de ben jove, primer amb orquestres i després amb Els Pets, i no sabria com arribar a la jubilació.
— F.C.: L’amistat també hi fa molt. Conèixer-nos bé fa que tot això sigui una mica més fàcil.
¿La gira que vau fer l’any passat us va convèncer que pagava la pena continuar fent discos?
— L.G.: Em va convèncer que valia la pena continuar tocant en directe. Veure la gent asseguda i amb la cara tapada, i que són allà per veure’t... si això no et convenç que tens la millor feina del món, poques coses ho faran. També ens va convèncer que volíem fer una gira en condicions normals perquè fer una gira de pandèmia és una puta merda. Això no es podia dir gaire perquè era el que teníem, però ara que sembla que s’acaba ja es pot dir: cantar davant de gent que no saps quina cara està fent, que no saps si estan somrient, badallant...
— J.R.: En un teatre la gent està asseguda i el feedback t’arriba, no tot ha de ser ballaruga. Però no veure les cares és horrorós, sembla que tinguis davant uns maniquins.
— L.G.: Ara, fer un disc? Fer un disc és una mica un acte de resistència, una espècie d’acte romàntic per reivindicar un concepte i un estri que està desapareixent.
El millor resum del que són Els Pets és una frase d’Els dies que han d’arribar: "Si el món s’ha d’acabar / que ens agafi ben mudats".
— F.C.: És molt guapa aquesta frase.
— L.G.: Això depèn del dia. Hi ha dies que la frase del disc seria: "Diuen que els anys ens fan més savis / em sembla que s’equivoquen". Va com va...
Aquest "ben mudats" vol dir que no heu tingut desídia com a grup.
— L.G.: La idea de fer música encara plegats i de tocar és perquè tenim un component infantil que ens fa trempar quan pugem a l’escenari. Tampoc cal ser una persona molt rara per voler viure d’això tota la vida. Si tens una mica de sentit comú i t'adones de la resta de feines que podries fer, per poc que pots fas música. Si Jagger i McCartney encara toquen per alguna cosa deu ser, no deu ser pels diners. En el fons et dediques a donar píndoles de felicitat a la gent, sense efectes secundaris. Si això no t’omple...
— F.C.: A la gent i a nosaltres mateixos, perquè el fet d’assajar només ja et dona una trempera...
— L.G.: Bé, hi ha dies que fot un pal de cal déu.
— J.R.: Les dues hores que soc a l’escenari soc molt feliç, però tot el que cal fer abans del bolo cada vegada ho trobo més feixuc; però això és normal, tinc gairebé 60 anys.
He mirat discos fets per gent quan tenien més o menys 60 anys. Per exemple, At my age, de Nick Lowe.
— L.G.: Oh, quin gran disc! Nick Lowe va fer com una transformació i es va treure de la màniga una trilogia de discos així com de crooner modern. Boníssim.