Nil Moliner converteix el Palau Sant Jordi en el paradís de la dopamina

Nil Moliner ha engegat la gira del disc Lugar paraíso omplint el Palau Sant Jordi: entrades entre 34 i 60 euros, totes exhaurides. I hi tornarà el desembre del 2025 per tancar-la. Deia Moliner a l’ARA que tots els llocs on ha pogut fer cançons són llocs paradís, però ara com ara res no deu ser comparable a un Palau Sant Jordi lliurat a la literalitat bonista i la diversitat rítmica d'un artista que és com si Coldplay, Macaco, Nathy Peluso i La Pegatina fossin el mateix grup. Per estar a l’altura del públic, el cantant de Sant Feliu de Llobregat ha començat amb potència huracanada, citant el Crazy in love de Beyoncé amb els metalls per introduir Mi religión. I a l’escenari, una quinzena de músics i ballarins envoltant un Moliner disposat a oferir un bany de felicitat. Xou gros, amb foc, passarel·la i tots els músics a la vista.

És un frontman inesperat, una esponja que basteix la personalitat artística acumulant referències que no sempre lliguen. Només en la primera mitja hora han ressonat ecos d’afrobeat a Dos primaveras i Good day, un passatge de pop èpic a Nada que decir, tocs salsers a Me quedo, melodies i ritmes que beuen de Txarango a Som ocells, un rock amb tornada arrossegada a la manera de Leiva a Idiotas i, a Déjame escapar, una guitarra gratada per Marcel Castellví com en el pop dopamínic d'El Canto del Loco. I encara havien d’arribar la rumba, el merengue... No tothom pot entomar una escudella així amb la naturalitat amb què ho fa un cantant que sovint porta la veu fora dels límits recomanables però que segueix la màxima cruyffista de sortir i disfrutar fins a l’infinit i més enllà. I res no li aixafa la guitarra. "El món està ple de guerres, però també de gent bona [...]. No perdeu mai l’esperança ni les forces per lluitar per un món millor", ha dit, sintetitzant el bon ànim que vol comunicar amb la seva música. Per a Nil Moliner, més que l’esperança, la pròxima estació sempre és la felicitat per damunt de totes les coses, i no està disposat a negociar.

Volant al Sant Jordi

El paradís de Nil Moliner és expansiu, d’acords majors i serpentines, però també té l’inevitable vessant de tamboret, guitarra acústica i milers de mòbils il·luminant el Sant Jordi i mentre el públic canta les estrofes decisives. És un simulacre d’intimitat per confessar vulnerabilitats que, tanmateix, s’expliquen des de l’èpica, tal com va fer a Por última vez i Querer no me queda tan mal, i just després a la balada Ara, que ha tocat al piano fins que la banda i la pluja de confeti han intervingut per convertir-ho tot plegat en una eufòria còmplice d'Oques Grasses.

Amb aquesta embranzida ha disparat després Luces de ciudad, amb els cantants Álvaro de Luna i Dani Fernández com a convidats, i ha afrontat el tram final del concert amb el propòsit d’anar encara més enllà, com quan ha tocat la bateria enfilat en una plataforma al mig de la pista del Sant Jordi mentre sonava una remescla de hits d’altres artistes, inclosa Nochentera de Vicco. I en un altre exercici de literalitat, ha cantat Vuela alto volant (agafat per cables) fins a l’escenari principal, on ha tocat de peus a terra per fer Quan no siguis a prop (el tema que al disc comparteix amb Lluís Gavaldà). En un ambient cada vegada més eufòric, ha tancat dues hores de xou posant en joc peces encara més descaradament ballables, com Bailando i Meneíto, en comunió total i absoluta amb el públic.