Nick Cave, un déu impressionant al Palau Sant Jordi

BarcelonaDe dubtes, cap ni un. Ha sigut un espectacle excepcional. Nick Cave deixa una allau de moments memorables al Palau Sant Jordi en un concert molt ben cantant i millor interpretat, i amb un so d'una qualitat prou notable atesos els inconvenients de l'espai. Tot plegat, una actuació impressionant, tant per part del músic australià com per part del públic que ocupava una mica més de la meitat de l'aforament del recinte, prop de 9.000 persones (amb entrades a uns 90 euros). La comunió va ser real, perquè el públic va respectar la veu de l'artista sense trepitjar-la i assumint el paper coral a From here to eternity, Red right hand i Into my arms, i perquè Cave, comunicatiu i agraït, va estar a l'altura de l'estima que va demostrar la gent. És una de les grans diferències entre un concert en un festival, on no tothom està en la mateixa sintonia, i un concert en un recinte on tothom té el focus posat al mateix lloc. I quin un...

Les últimes vegades que havia actuat a Barcelona, totes dues al Primavera Sound, el 2018 i el 2022, Cave canalitzava el dol per la mort del fill mitjançant la ràbia. Sortia a l'escenari com qui esbotza una porta d'una puntada de peu. Transformava el dolor en una violència sonora que estabornia, i assumia el paper de predicador emprenyat amb un déu injust. Aquest any, però, ha publicat Wild God, un disc que entoma el dol amb ganes renovades de viure. Com sempre al llarg de la seva trajectòria, continua remenant el combat entre la fe i el desig, però fuig de les catàstrofes i l'aflicció impossible de consolar. S'estima més deixar de banda la desesperació per explorar el consol de la joia, o de la gràcia en el sentit més gospelià, a través de la sensualitat mística de Teresa de Jesús i Joan de la Creu, a qui cita explícitament en el títol de la cançó Long dark night. El déu irat i sàdic de revòlver en una mà i whisky a l'altra ara és un personatge que travessa diferents temes del disc com un déu vell, atrotinat i fal·lible, salvatge perquè es guia més pels instints que pel dogma, i que ja no és una ombra amenaçant. Una de les conclusions del concert al Palau Sant Jordi és que el material de Wild God és millor en directe que en disc, o si més no que creix gràcies a la màgia del directe i a les prestacions dels sis músics dels Bad Seeds, inclòs un infal·lible Warren Ellis, i de quatre coristes capaços de multiplicar-se en el color de gòspel que l'australià fa servir en tantes cançons. Cave hi confia plenament: en un repertori de 22 cançons n'ha inclòs nou de l'àlbum nou.

"You're beautiful!"

Les dues hores i mitja de concert van començar precisament amb tres temes nous: Frogs, encara amb una concessió al lament d'un personatge que implora que déu el mati; Wild God, que arrenca amb el piano i creix per acumulació fins a l'esclat gospelià; i Song of the lake, una mena de cant extasiat del rei David. Després de recuperar O children, que va aprofitar per recordar que cal que tinguem cura dels infants i que va culminar amb un "beautiful" dedicat al públic, Cave, de 67 anys, va baixar a l'estrèpit salvatge de clàssics com Jubilee street, From here to eternity i Tupelo, sensibilitat a flor de pell i pilotes d'electricitat punk, alhora que van encomanar l'energia al soul-rock de Conversion, la cançó de l'últim disc que conté el vers dilema que es va repetir durant tot el concert: "You're beautiful. Stop!". Per una banda, l'exaltació de la bellesa; per l'altra, el profeta dement que reprimeix el desig. Especialment foll va sonar Cave quan hi va insistir vehement incorporant el vers a White elephant.

A l'estridència, el mateix Cave hi responia amb delicadesa, com quan va cantar Bright horses i Joy, totes dues interpretades gestionant l'emoció fregant la llàgrima i mostrant un fil d'esperança en la terra de les tristeses. Amb la nit entrant en el territori dels prodigis, Warren Ellis va posar el violí al servei de la melancolia ferida de Final rescue attempt i Nick Cave va desbordar les expectatives més altes amb una interpretació històrica de Red right hand, modulant la tensió, obrint la porta a les quatre veus coristes i descobrint que el públic del Sant Jordi podia ser una massa coral molt emocionant. "Fucking beautiful, Barcelona!", va cridar com a agraïment. L'australià no reviu els seus clàssics ni amb indulgència ni mandra, sinó respectant el que signifiquen per a tanta gent i per a la història del rock.

Els espectadors també van ser protagonistes en els bisos: primer aplaudint la memòria de la cantant Anita Lane (1960-2021), a qui Cave va dedicar O wow o wow (how wonderful she is); després participant en els jocs de mans percussius que l'australià va promoure en una estratosfèrica The weeping song, amb el violí d'Ellis lluint-se en l'abonyegada melodia; i finalment acompanyant Nick Cave, que es va quedar tot sol per fer Into my arms, culminació d'un concert extraordinari. De dubtes, cap ni un.