Nando Cruz: "Els macrofestivals estan exercint el mateix poder que exercia la radiofórmula"

BarcelonaEl periodista Nando Cruz (Barcelona, 1968) ja fa temps que estudia els festivals musicals, i finalment ha publicat Macrofestivales. El agujero negro de la música (Península). El llibre analitza el fenomen a l'estat espanyol en catorze capítols dedicats a aspectes com el caixet dels artistes, les subvencions públiques, el finançament, els residus i la repercussió en el conjunt de l'ecosistema musical i social.

Quina ha sigut la millor i la pitjor experiència que has tingut en un macrofestival?

— Doncs tinc un molt bon record d'un macrofestival que, justament perquè va fracassar estrepitosament, va donar peu que se celebrés un concert que va ser memorable. Era el Dr. Loft, aquell macrofestival que va muntar Doctor Music a Castelló d'Empúries el 2008. Havia de ser la bomba, havia d'haver-hi molta gent, però va ser un fracàs, fins al punt que recordo estar recolzat a primera fila veient un concert de R.E.M. extraordinari amb un camp de gira-sols de fons, a l'aire lliure però d'ambient de club, perquè tot just érem mil persones.

Comences el llibre explicant les teves primeres experiències a macrofestivals als anys noranta. Parles del festival anglès de Reading, al qual vam anar plegats algun cop. De l'edició del 1994, bàsicament tinc dos records: un concert de Tindersticks extraordinari en una carpa, i que em robessin roba i menjar de la tenda a la zona d'acampada.

— De Reading recordo un concert de PJ Harvey, i també el que va fer a Barcelona, a Zeleste 2, amb Tricky de teloner [el 1995], però tots els concerts de PJ Harvey en macrofestivals a Espanya són una nebulosa.

De PJ Harvey, en recordo un d'impressionant a Benicàssim el 2001 per la manera com va interpretar Rid of me... En qualsevol cas, dius al final del llibre que actualment "els macrofestivals no són per als melòmans, perquè ja fa temps que ells no són el públic que busquen els macrofestivals".

— Aquests festivals ja no són per als melòmans. Tot i que puguis creure que sí, perquè estan tocant Napalm Death, Big Thief i artistes estranyíssims, no estan fets per a tu, perquè les dimensions de tot plegat t'estan demostrant que per existir el festival necessita moltíssima més gent a part dels supermelòmans. Hem d'assumir que aquests macroesdeveniments estan pensats majoritàriament per a gent que ja no és específicament superaficionada a la música. Per això et trobes veient determinats grups envoltat de gent que, en realitat, ni fred ni calor. Aquests melòmans són uns extres que formen part del públic del festival, però, en bona part, els macrofestivals continuen creixent justament perquè incorporen gent a qui no els interessa la música especialment, però que intueixen que és un lloc on s'ha d'estar perquè es ven el macrofestival com una experiència, com una data importantíssima de l'any, t'agradi la música o no.

¿Per a qui és un bon negoci un macrofestival?

— D’entrada, per als agents i les agències, que són les empreses que dominen la immensa majoria d'artistes i que es dediquen a moure els grups com fitxes en un taulell i vendre'ls al millor postor. D'altra banda, són un molt bon negoci, sembla ser, per als fons inversors internacionals, que han descobert que Espanya és un lloc on posar diners i treure'n beneficis. I també és un molt bon negoci per a empreses que no tenen res a veure amb la música, perquè, fins i tot quan parlem de guerra de festivals o de macrofestivals, no ho hem de reduir només a guerres entre el Mad Cool i el Primavera Sound. Són guerres entre Estrella Damm, Estrella Galícia i Heineken; entre Seat i qualsevol altra marca de cotxes que li interessi anunciar-se; entre fons inversors, que tampoc són gent especialment interessada en la música... També són un molt bon negoci per a determinats grups, alguns dels quals en un moment ja molt tardà de la seva carrera, per als quals fer concerts a macrofestivals representa un bon sou que els estalvia fer el circuit natural que s'ha fet tota la vida, que era d'anar pels països tocant a les sales de concerts.

Mai sabrem si grups com The Strokes, que han sigut caps de cartell de festivals, podrien omplir quatre estadis olímpics com Coldplay, oi?

— És que no en podrien omplir ni un. Però això són hipòtesis. Certeses: Franz Ferdinand estan sent cap de cartell de festivals, i van al Sant Jordi Club, que hi caben 4.000 persones, i no omplen ni la meitat. Estem parlant, en alguns casos, d'artistes amb un poder de convocatòria a grans capitals com Madrid i Barcelona de 2.000 persones, que així i tot encara funcionen com a caps de cartell de festival. Hi ha artistes que són més festivalers que de sala...

N'hi ha d'altres, com Bruce Springsteen i Coldplay, que són els que hem tingut recentment aquí, que no els veuràs a festivals perquè juguen en una altra lliga.

— Esclar, però són artistes nascuts per a aquest format. Quan Coldplay tocaven al Razzmatazz 2, encara que no omplissin la sala, ja els quedava petita, perquè el seu so és de grans estadis, com el d'U2. Aquests artistes capaços d'omplir estadis fan el que han de fer. Per a mi el problema és quan artistes que mai han sigut d'estadis, com Pavement o Ride, que van néixer en oposició al model de música d'estadi, acaben tocant en macrofestivals que tenen una mida d'estadi. A tots aquests grups de l'indie dels 90, la gent els anava a veure perquè era una manera diferent de funcionar, i acaben actuant en un mateix tipus de recinte. No sé, és una paradoxa. Crec que és una cosa que ningú s'hauria imaginat el 1993.

Al llibre apuntes la possibilitat d'una concentració de la propietat dels festivals precisament per fer front a la força que tenen els agents. ¿Això ja està passant?

— Hi ha conglomerats de macrofestivals, com The Music Republic, que aplega el Viña Rock, el FIB i l'Arenal Sound, entre d'altres. O com el Reggaeton Beach Festival o els de Resurrection, que tenen diversos festivals. Com a empresa poden oferir cinc o sis dates, i si l'artista no accepta s'està quedant fora de joc. És una tendència que pot arribar a desenvolupar-se més en l'àmbit estatal, perquè ja negocies d'una altra manera quan qui tens davant no és un festival, sinó que en són set. Potser internacionalment també passa, però pel que he parlat amb gent molt ficada en el negoci, el fet que Live Nation tingui no sé quants festivals a Europa no els està donant millors armes a l'hora de contractar artistes, perquè aquests festivals, el suec, l’alemany i el grec, no parlen entre ells i no generen aliances per anar tots plegats.

Artísticament, ¿la consolidació del model de macrofestival ha canviat també la manera de fer música de molts grups? Va passar amb l'indie espanyol de fa una dècada.

— Conec el context espanyol i el català, que també és diferent, perquè aquí el que hem tingut són grups trompeters, de xaranga, que és també un altre format: és a dir, ara mateix no pots sortir a l'escenari d'un festival per a 20.000 persones amb un quartet si a més no hi ha una secció de vents i un moment en què la gent pugui cantar "lo-lo-lo". El so és diferent, però la idea és la mateixa: has d'omplir l'escenari, l'escenari cada cop és més gran, i la teva música no ho és; per tant, has d'inflar-la o has de començar a pensar en un tipus de música que pugui omplir aquests macroescenaris perquè aquest és el teu lloc de feina. No hi veig una cosa perversa, sinó d'intuïció pura i d'adaptació al nou medi. Quan el teu lloc de feina és una sala per a 200, has de buscar un so que hi encaixi. Quan el teu lloc de feina són les festes majors o els festivals que hi ha a totes les capitals de la província, has de buscar-ne un altre.

¿El problema, i d'aquí ve el subtítol del llibre ("el forat negre de la música"), és quan el festival esdevé pràcticament l'únic lloc d'exhibició de la música i els grups que no participen d'aquest tipus de format no tenen sortida?

— Exactament. D'alguna manera, els macrofestivals estan exercint el mateix poder que la radiofórmula en l'època gloriosa de la radiofórmula. Si no tenies un so determinat, no et posaven a Los 40 Principales. Ara és el mateix. Hi ha tota una sèrie de gèneres musicals que queden totalment apartats perquè no encaixen en aquest model de macroesdeveniment amb grans escenaris, amb activitat constant i música especialment festiva, que és la que predomina en aquests espais, tret que busquis bombolles dins el festival que et permetin programar coses més petitetes, com la barca del Vida Festival o l'auditori del Fòrum al Primavera Sound. Des d'una perspectiva barcelonina ens pot semblar que això no és ben bé així, però és que hi ha moltes ciutats d'aquest país on no tens cap altra opció: o veus la música en aquest context de festival o no veus els grups. Llavors només hi toquen els grups que encaixen en aquest context, i tota la resta queda escombrat. Ara mateix, els grups que no encaixen en el circuit de festivals passen molta gana.

Fa molt de fred fora dels festivals.

— És que no tenir un so que et permeti tocar a festivals, et deixa fora de joc ràpidament, com passava amb la radiofórmula. El grup que no sonava a la radiofórmula no existia, però si no sonaves a la radiofórmula podies fer una altra cosa, que era viure de tocar, buscar-te un circuit. Ara això s'està comprimint i, fora de llocs i ciutats on hi ha molta activitat cultural, com Barcelona, no estar en un festival és no existir.

Precisament el llibre reflecteix realitats diferents en el context estatal. Quines són les diferències substancials entre els macrofestivals a Catalunya i a altres llocs?

— Tenia la percepció que la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona només fan que donar diners als festivals. Bé, és cert, però quan mires les xifres a Galícia, veus que a Catalunya pràcticament s’està repartint almoina. A Galícia, en una reunió es tanquen patrocinis públics de dos milions i mig d’euros per al festival O Son do Camiño. A Euskadi, el Festival BBK de Bilbao té assignat des de fa no sé quants anys un patrocini també d'un milió i mig. De sobte, a Andalusia apareixen quatre milions i mig per muntar un festival. Tot això aquí no passa, ni ha passat mai. És que has d'ajuntar les subvencions del Sónar i del Primavera Sound de 10 anys perquè les xifres s'acostin mínimament al que treu un festival gallec en una sola edició. Aquesta és una diferència substancial.

I Madrid?

— Sí, també podríem parlar de Madrid, una ciutat que ha estat absolutament embogida amb la necessitat de tenir macrofestivals com sigui. I, bé, aquestes coses s'han de pagar, i estan perfectament disposats a pagar-les. I hi ha el cas del País Valencià: des que es va crear el FIB de Benicàssim, que sorgeix durant el mandat d'un alcalde molt concret [el socialista Francesc Colomer] que acaba sent pràcticament l'inventor del circuit de festivals de València, allà també s'estan repartint moltíssims diners, fins al punt que la Generalitat Valenciana va destinar 2,5 milions d'euros a fomentar l'aparició de festivals sota les pedres. Qualsevol que creava un festival sabia que tindria diners públics... però l'any següent van haver de dir: "Escolta, hem de refer aquest paràgraf de la subvenció perquè és que no tenim diners". O sigui, se'ls hi ha anat de les mans, amb aquesta idea "d'organitzeu un festival allà on sigui perquè això porta pasta per a tothom", aquest "tothom" sempre entre cometes.

¿Hauria de millorar l'auditoria que ha de fer l'administració pública d'aquests diners que atorguen als festivals?

— No, millorar no: hauria d'existir! Es reparteixen diners, però no es fiscalitza res del que passa. D’això se’n parla en un article que recullo al llibre, publicat a Hordago-El Salto: s’explica que s’està donant un milió i mig d’euros al BBK de Bilbao, un festival on hi ha gent treballant per 5 euros l'hora, que no és que siguin pocs diners, és que no és legal. No pots pagar menys del que marca el salari mínim interprofessional. L'administració hi posa els diners esperant que això generi riquesa al territori i es desentén completament del que pugui passar allà dins, del que estiguin cobrant els músics, de si s'està contractant o no els treballadors, de si estan dormint en condicions decents. Tot això sembla que no és rellevant. A Francesc Colomer, que era alcalde de Benicàssim i ara és secretari autonòmic de Turisme, li van demanar què en pensava, de les denúncies que havia presentat Facua per les pràctiques abusives del FIB de Benicàssim. I va dir que ell confiava plenament en el festival, i que ja hi ha les associacions de consumidors per denunciar. Una mica: "a mi què m'expliques, jo només reparteixo els diners". Els festivals han crescut de tal manera que ningú ha volgut posar una mica de control en un negoci que realment mou molts diners, però és que també hi ha molta gent que està patint les conseqüències de com s'estan gestionant aquests recintes.

Recordo el cas del Dr. Music Festival del 2019, que el promotor s’entestava a fer-lo a Escalarre malgrat que hi havia un informe desfavorable de l’Agència Catalana de l'Aigua, i no es va fer. O el de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, que va intentar frenar el Barcelona Beach Festival del 2022, perquè el promotor no havia demanat el permís dins del termini. Finalment, es va fer, però aquest any li van denegar la llicència. ¿Tanmateix, encara perviu el promotor que creu que està per sobre de les administracions públiques i que pensa que amb una trucada tot té solució?

— Absolutament. Hi ha molt pocs casos en què l'administració posi la mà a la taula i digui: per aquí ja no passem, això no es pot fer. Hi ha hagut casos, al llibre en parlo d'un a Gandia, quan l'Ajuntament va dir prou al Festival SanSan. I a Barcelona tenim un cas excepcional, que és l'Ajuntament dient-li al Primavera Sound que el festival no pot durar dues setmanes. Però encara perviu aquesta idea que un festival de música porta diners i turistes a la ciutat, i ningú vol que a la seva ciutat no hi hagi riquesa, de manera que davant l'amenaça de "m'emporto aquest festival a una altra ciutat", les administracions intenten tenir content l'organitzador del festival, oferint-li terrenys i subvencions, i fins i tot protegint-lo o posant-se de perfil quan associacions de consumidors denuncien les males pràctiques.

Al llibre comentes una tesi doctoral de Jordi Oliva sobre emocions i percepcions de la transcendència musical. Compara el BBK, un macrofestival de pop-rock i electrònica, amb la Quinzena Musical de Sant Sebastià, un festival de música clàssica. Els resultats són bastant aclaparadors.

— Si no agafes perspectiva, no veus les coses clares. I aquí Jordi Oliva ho va fer molt bé perquè se’n va anar a un festival de clàssica on passen coses molt interessants i que nosaltres potser desestimem perquè el nostre entorn és un i no l'altre. En un festival de música clàssica a ningú se li acudiria muntar tres escenaris i que hi hagués tres orquestres tocant a la vegada. Primer perquè no té cap mena de sentit, però, sobretot, per respecte a la música, als músics i al públic. En un festival de clàssica et demanen que tanquis el mòbil. En canvi, en un macrofestival hi ha punts de càrrega de mòbil perquè no et quedis sense bateria i puguis seguir postejant fotos a Instagram. En determinats tipus de música, el promotor d'un festival no només intenta buscar els millors artistes, sinó generar les condicions perquè el públic pugui gaudir el màxim d'aquells artistes que han vingut de tan lluny. És el més normal. En canvi, en un macrofestival es busca la primera part, és a dir, aconseguir els millors artistes possibles fins allà on arribi la butxaca, però no es fa aquest altre esforç d'intentar garantir que l'experiència sigui la més còmoda i gratificant possible, i no es fa quan estàs veient un concert i estàs sentint el so de l'escenari 4; quan estàs venent a la gent que compri entrades perquè vindran a tocar X i Y, i quan arriba el moment X el poses a la mateixa hora que Y perquè la gent es reparteixi i no hi hagi aglomeracions. A més a més, generes aglomeracions, proposes jornades maratonianes, que la gent s'estigui 12 hores veient música en viu... tot això econòmicament és molt rendible i té moltes raons de ser, empresarialment té tot el sentit del món, però va radicalment en contra d'intentar que el públic gaudeixi dels grups que has portat de tan lluny. I per a mi és aquí on els macrofestivals i els promotors dels macrofestivals patinen claríssimament, perquè no estan oferint una experiència: estan oferint noms i la idea que allò serà collonut, però quan arriba el moment de la veritat no ho és, o no ho és per a moltíssima gent.