Nakany Kanté: “Parlo de nens abandonats i de la desigualtat de les dones”

REW

<<

Sempre li ha agradat cantar i ballar. Sobretot quan acompanyava la mare a vendre menjar pels carrers de Siguirí, una població del nord-est de la República de Guinea. “Els veïns em convidaven a les seves festes, però això a la meva família no li agradava”, explica Nakany Kanté. No us deixeu enganyar pel seu cognom: tot i dir-se Kanté no ve de família de griots, la casta que posseeix el do musical en l’imaginari centreafricà. “A casa meva ningú cantava, jo he sigut la primera”, reivindica. Quan tenia 12 anys va anar a viure a Conakry, la capital del país. “A l’escola quasi no estudiava. Els professors m’insistien, fins i tot em castigaven, però al final van veure que no hi podien fer res, que el que jo volia era cantar”. I en aquella escola de barri va trepitjar per primer cop un escenari. “Allà vaig veure la llum”, confessa.

A la ciutat de Conakry també va conèixer un músic català. “Estava viatjant per diferents països d’Àfrica per aprendre percussió. Ens vam enamorar i, al cap d’un temps, vaig marxar amb ell a Sabadell. Però abans ens vam haver de casar, si no la meva família no m’hauria deixat venir”, revela. Instal·lada a Catalunya des del 2009, el seu objectiu era dedicar-se a la música. “Ell em va introduir en els cercles de músics que feien música africana a Barcelona. I a poc a poc em vaig anar fent un nom, col·laborant amb diversos grups”. La seva aposta per la fusió de sons africans i pop, alegre i colorista, va tenir recompensa amb la participació al Diversons del 2012. “Aquesta gira va ser un punt d’inflexió. Podria dir que la meva carrera professional va començar aquí”.

PLAY

>

Si repasseu virtualment la discografia de Nakany Kanté, trobareu tres discos: Saramaya (2014), Naka (2016) i Barra (2017). Desconfieu de l’últim. “És pirata”, puntualitza Javi Zarco, de la discogràfica Slow Walk. “De fet, es tracta del primer disc amb el títol canviat i l’ordre de les cançons alterades. Estem perseguint el responsable, però no és gens fàcil”, diu indignat. I per què algú voldria piratejar un disc de Nakany Kanté? Senzill: al seu país natal és una celebritat. “El primer cop que vaig tornar a Conakry, el 2015, vaig fer un concert a la meva escola. Va ser molt emocionant, però era una desconeguda”, recorda. Tot va canviar quan va començar a visitar el país amb més assiduïtat i a col·laborar amb productors locals. Una cançó, un vídeo, i l’any passat... Bum!

“Ara hi ha nens de tres anys que canten les meves cançons i les noies imiten el meu estil. Els agrada la meva naturalitat, fins i tot em faig la meva pròpia roba”, explica Kanté, admiradora de Salif Keita, Fatoumata Diawara, Angélique Kidjo, Rosario, Azaya, Marga Mbande, Ebra... Ella sempre canta en malinke o en soussou, dues llengües autòctones, i el seu missatge cala fort. “Parlo de nens abandonats, de la desigualtat que pateixen les dones davant dels homes i també de la seva fortalesa. Una dona no ha nascut per només ser mestressa de casa. Pot fer el mateix que fa un home. Són lletres feministes, i també expliquen coses que em passen a mi”, confessa. I, lluny de portar-li problemes, aquests temes li han portat fama i orgull. “He aconseguit que moltes noies (africanes) s’identifiquin amb mi, amb les meves reivindicacions”.

FF

>>

“Pocs artistes africans de la diàspora triomfen als seus països d’origen, i la raó és que allà la música es cuina diferent. Ella ha sabut connectar-hi”, explica Zarco. Kanté explica els seus plans immediats: “Ara el que volem és aconseguir un so personal, que pugui funcionar a la vegada a l’Àfrica i Europa. És el repte que tenim amb el pròxim disc”. Actualment viu a cavall entre i Barcelona i Conakry, on a mitjans de març comença una gira d’una trentena de concerts per tot el país. Abans, però, actua en format trio al Black Music Festival de Girona, on és l’única dona africana de la programació. Serà el dissabte 9 de març.

“Això passa en molts festivals de música africana d’Espanya, on hi ha pocs negres i encara menys africans. No sé si passa el mateix en altres països, però no deu ser perquè a Catalunya no hi hagi músics africans boníssims... És la meva polèmica-baralla personal. Porto molts anys queixant-me d’això”, confessa Zarco. Ell té una filla amb una dona africana i Kanté en té una altra amb el percussionista de qui es va enamorar. Heu patit racisme? “Racisme no, vivim en una ciutat oberta com és Barcelona”, diu Zarco. “A mi sempre m’han tractat bé”, continua Kanté. “Tu treballes en el món de la cultura. Si fossis una dona de fer feines potser veuries una altra realitat. El microracisme està latent en la societat”, conclou Zarco.