Raimon: "Si se n’anava l’Annalisa, jo me n’anava amb ella, per descomptat"

BarcelonaRaimon (Xàtiva, 1940) continua compartint vivències i reflexions. Després del dietari Personal i transferible (Empúries, 2023), amb anotacions dels anys 1982 i 1983, ara publica Punxa de temps (Empúries), sobre una època de dubtes i angoixes diverses.

El Raimon d’avui (83 anys) dobla en edat el Raimon de Punxa de temps, escrit entre el 1984 i el 1988.

— 83? No eren 38?

Temo que no, però tranquil, que n’aparenta 80 [riuen]. Què sent per aquell Raimon? 

— Era una persona oberta al món, curiosa i àvida per saber coses, actitud que encara tinc.

¿Escrivia el dietari per fer dits o per autèntica necessitat d'explicar-se a vostè mateix?

— Al començament va ser per aprendre català. Perquè per a mi, des de l'escola de cagons, tot va ser en castellà. Va arribar un moment que dic: “Haig d'aprendre la meua llengua”, i a mesura que vols escriure, necessites la paraula, vas i busques. 

Com seria aquella ignorància que reconeix que no sap com va escriure Al vent en català.

— Perquè era el que parlàvem, era la llengua viva.

Al dietari hi ha la presència constant d'Annalisa. Diu: “Què hauria estat la meva vida sense ella? No vull ni pensar-ho. Quina sort he tingut”.

— Doncs ara, igual. Ho puc continuar dient sense cap dubte. 

Ella també ho diu?

—  Sí, també [riu]. Potser no és tan expressiva, però també ho diu.

Per això s'espanta molt quan a ella li extirpen dos tumors malignes, un a cada pit, el febrer del 1983.

— L'Annalisa ha estat molt castigada de malalties i hem passat moments molt lletjos.

Fins al punt que hi ha un moment que diu: “Arribo a pensar en el suïcidi de tots dos”.

— Sí, esclar, perquè si se n'anava ella, me n'anava jo amb ella, per descomptat. Això ho tenim clar. Hem viscut junts, ben junts. Ens vam casar el 1966 i això ho tenim clar tots dos, ho tenim aparaulat. 

No parla mai de sentir l’absència de fills.

— No, tots dos vam arribar a la conclusió que no teníem cap interès en tenir ningú més, perquè ens complicaria les coses. Nosaltres hem tingut una vida molt viatgera i ambulant. Digue'm quants cantants en català han fet dues gires al Japó, han cantat als Estats Units, França, Alemanya, Suïssa, la Gran Bretanya, Mèxic, Veneçuela…

El més sorprenent és que un gegant de la música està ple de dubtes. Algunes cites: “No puc més de treballar en aquestes condicions. Si no es veu cap canvi, hauré d'anar pensant en un altre ofici”; “Necessito saber on soc”; “Estic tip de fer de Raimon, i de dubtar de continuar cantant en un país que em malentén gairebé sempre des que vaig començar”. Esclar, nosaltres pensem que sempre l’hem conegut igual. 

— [Riu] Jo he tingut aquesta sensació de no ser entès, per exemple, quan he cantat Ausiàs March.

Però si Veles e vents ha estat aclamada.

— Sí, però em deien: “No s'entén res. «Faent camins dubtosos per la mar». Però, nano, què t'ha passat? Acabaràs perquè no t'entengui ningú”. I, després, ser Raimon t’obliga a fer coses que potser no t’agraden. El nom té una dimensió cívica i social, i aleshores cadascú es fa el seu criteri sobre què és el Raimon, i el Raimon no té el mateix criteri que té aquesta persona sobre el Raimon. I això és incòmode. Jo he deixat de guanyar molts diners, perquè els partits polítics volien que jo anés a cantar als seus actes, i això ho paguen bé, i sempre he dit que no.

També deia que no als seus? 

— Sí, sí, no té res a veure una cosa amb l’altra. 

Home, són els seus.

— No, jo no en tinc, de meus.

Vostè no era comunista?

— I de les JONS [riuen]. No, jo he estat molt de criteri propi. He estat molt del Partit Comunista italià, que no era gens estricte ni rígid. Aquí hi havia el PSUC, que era més que un club, però no he estat mai en cap partit polític. Això possiblement ve de mon pare, que era anarcosindicalista. Era dur constatar que l’esquerra era inactual. No hem tingut sort.

Amb la seva mare, cada Primer de Maig cantaven La Internacional per telèfon.

— Una vegada des de Nova York, amb la versió popular que deia: “Arriba los de la cuchara, abajo los del tenedor, que mueran todos los fascistas, visca el braç treballador”.  

El va treure de polleguera Paco Umbral quan va escriure: “A Bob Dylan el va fer la Guerra del Vietnam i al Raimon el va fer Franco”.

— És la típica estupidesa de l'Umbral, que en va escriure moltes. Què collons m'ha fet a mi Franco! Tot el contrari. Mon pare a la presó, un germà de ma mare afusellat... Això és el que Franco em va fer a mi! I va aquest i diu que si no hi hagués hagut dictadura, les cançons del Raimon no haurien existit. Si jo hagués fet només Diguem no, encara. Però també havia fet des d’Espriu fins a Ausiàs March. Pura ignorància.

Va quedar molt tocat quan va morir Espriu.

— I tant! L'Espriu per a nosaltres va ser com una mena de segon pare català. Era el prototip de la persona educadíssima de Barcelona, amable i disposada. Amb ell vam passar moments molt divertits perquè tenia un gran sentit de l'humor. 

Vostè va plegar fa set anys, el maig del 2017.

— Mare meva, set anys. M'ho vaig pensar molt bé, perquè no volia continuar sense tenir les capacitats de sempre. Era allò que diuen els italians, finire in bellezza.

Ha agafat la guitarra?

— Molt poc, molt poc.

I ha escrit alguna cançó?

— No, cançons no. Algun poema sí, però no són bons, no m'acaben de fer el pes.

Què voldria dir ara, als seus versos?

— Tinc 83 anys. I a partir que hem posat el 8 al davant ho hem notat. I aquest punt de jubilació t'aparta sense voler de coses que has fet de manera habitual fa només 4 o 5 anys. Vull dir, que ja estàs més enllà que aquí. Ha estat una vida complicada, però hem anat junts sempre a tot arreu amb l'Annalisa i he cantat en català per més de mig món, la qual cosa no era pensable... Estic content d'haver fet això.