Núria Graham: "Els músics de Vic continuem donant guerra"

BarcelonaNúria Graham (Vic, 1996) està a punt de fer un pas important. El 14 de setembre preestrena al Mercat de Música Viva de Vic el disc Cyclamen (Primavera Labels / Universal Music). I tot seguit començarà una gira d'una trentena de concerts pels Estats Units i diversos països europeus.

Què veurem a Vic el 14 de setembre?

— Serà una preestrena del disc que sortirà al gener. El vaig gravar a l’hivern, i el primer single surt la setmana que ve.

Tot i el temps que ha passat des de l’enregistrament, encara et representa?

— I tant! De fet, no em fa patir gaire que aquest cop surti més tard perquè jo he decidit els terminis. N'estic cuidant molt tots els detalls. De moment no m’he afartat del disc, el contrari.

Quin format de banda tindràs a Vic?

— Un format completament nou. Deixo de tocar la guitarra elèctrica; aniré amb piano de paret i guitarra clàssica. I m’acompanyen cinc músics: Magalí Datzira al contrabaix, Anna Godoy a l’arpa, Marcel·lí Bayer al clarinet i saxo, Jordi Matas a la guitarra elèctrica i Núria Maynou al violoncel.

I la gira pels Estats Units la faràs amb tots cinc?

— Bé, només en quartet amb l’Anna, el Marcel·lí i el Matas, perquè l’altre format és massa ambiciós, i per fer-lo volar en avió... Tothom feia ja uns ulls com unes taronges: "Núria, vols dir?"

Als Estats Units hi fas set concerts del 18 al 27 de setembre, inclòs un al Festival Primavera Sound de Los Angeles. I després tens una vintena de concerts per Europa. Com has muntat la gira?

— Han sigut un seguit de coses que han anat sortint durant tot aquest temps que hem estat aturats. Com que el Primavera Sound muntaven el festival, ben agraïda que m’hi portin. Nosaltres fa un temps que treballem amb una agència dels Estats Units, i el disc també el publicarà allà una discogràfica. Serà un any per picar pedra allà i anar fent feina.

Has parlat amb Joana Serrat sobre el que representa fer gires per Nord-amèrica?

— Algun dia n'hem parlat, sobre tota la feinada que hi ha al darrere. És una inversió a llarg termini en la meva carrera que faig de gust, però sabent la matada que suposa. La Joana, tenint en compte els discos que fa, podria viure a Nashville perfectament. També és maco, que la música que fas la puguis girar pels llocs on t’imaginaves que podia encaixar. Només per això ja paga la pena.

On creus que encaixa la teva música?

— La música, tota, és universal, però molts dels meus referents són als Estats Units i allà hi ha una moguda que m’interessa.

Tinc entès que el disc nou està construït a partir del punt de vista de diferents personatges.

— Al final ha acabat sent això. És un disc bastant temàtic, que tampoc no estava pensat que ho fos. Com sempre, el meu desordre és el que mana i hi ha algú que porta el carro, que no sé ben bé si soc jo. Hi ha un missatge sobre la natura, i hi ha diversos personatges que protagonitzen petites faules. Encara he de descobrir per què parlo d’això.

Tens 26 anys, i hi ha artistes com Maria Jaume que et consideren una referent. Com ho vius?

— Per a mi és un honor màxim. Que també se’m fa raríssim perquè a vegades miro enrere i penso: "Collons, ja fa deu anys que em dedico a això". Sí que n’he fet, de coses, però a vegades no n’ets conscient perquè les vas fent per inèrcia, i no visualitzes la teva carrera des d’un altre punt de vista. Per a mi és una il·lusió que hagi animat algú a fer música. I hem de continuar animant-nos els uns als altres.

Què n’has tret de l’experiència de tocar amb l’Amaia i compondre per a d’altres?

— Va ser un aprenentatge molt gros, perquè jo en aquella època no és que estigués molt perduda, però sempre agafo les coses una mica com venen. Se’m va presentar l’opció de fer-ho i vaig pensar que ho havia d’aprofitar. Treballar amb ella en temes de composició també em va obrir moltíssim la ment i em va anar molt bé per veure que no tenia límits ni estilístics ni de res. Això em va ajudar molt. I tocant en directe amb ella vaig aprendre moltes coses de l’ofici de músic. Treballar amb l’Amaia i amb tot l’equip sencer va ser un luxe.

Vas participar en el concert de Roger Mas al Teatre Grec. ¿Des de dins va ser tan emocionant com ho vam percebre els espectadors?

— Va ser molt màgic. Va ser apoteòsic. Amb el Roger ens vam conèixer fent una cosa de La Fura dels Baus fa molts anys. I llavors ja vaig pensar: "Aquest tio està sonat, m’encanta". Sonat en el bon sentit de la paraula. Per a mi és autèntic de debò. No és que abans el conegués gaire o fos una santa devota de la seva música. Va ser la persona la que em va portar a la seva música. Al Grec va ser molt bonic veure la quantitat de col·laboracions que hi havia. Va ser molt màgic. De vegades pensava: "Collons, com he acabat aquí, què estic fent, com és que el Roger Mas em va dir a mi de cantar Jordi?" A mi cantar aquesta cançó m’emociona moltíssim.

Ernest Crusats, vigatà com tu, acaba de publicar Porta oberta, la primera cançó del nou disc en solitari de La Iaia. L’has pogut escoltar?

— I tant! Sí, i m’he posat molt contenta, perquè precisament era el tema que jo li deia que era el meu preferit per ser single. L’Ernest i jo hem passat un procés semblant. Jo no he estat tant de temps sense treure res, però l’Ernest també ha fet una feina d’introspecció molt guai, i crec que és el disc més bonic que ha fet mai. Durant el procés de mescla i de decidir l’ordre del disc vam compartir alguns moments, i va ser bonic poder-ne formar part encara que només fos d’aquesta manera. Em fa molta il·lusió. Per a mi, quan jo tenia 16 anys, La Iaia era un referent i em va obrir moltes portes. És molt emocionant que els dos puguem estrenar disc a Vic aquest any. A Vic continuem donant guerra.