BarcelonaCom cada estiu des del 1993, Jordi Roch (Barcelona, 1931) serà l'amfitrió perfecte per al públic i els artistes de la Schubertíada de Vilabertran, el festival consagrat sobretot al lied que ell mateix va crear a l'Empordà. Metge de professió, el perfil cultural de Roch és digne d'un homenot de Josep Pla: fundador de les Joventuts Musicals de Catalunya, president de les d’Espanya i president d’honor de les Internacionals. Curiós de mena, la seva aportació a l'ecosistema musical català és fonamental, tant per haver contribuït a reviscolar el lied com per haver fidelitzat la presència de grans cantants internacionals com Matthias Goerne i per haver donat l'oportunitat a intèrprets com el Quartet Casals quan començaven. Ara, a punt de fer 91 anys, Jordi Roch rep un homenatge especial a la Schubertíada que se celebra des d'aquest dijous fins al 28 d'agost i en què fins i tot hi haurà l'estrena d'un quartet d'Antoni Ros Marbà escrit expressament per a ell. "És com un germà", diu Roch.
On està vivint ara, a Barcelona o a l'Empordà?
— Visc a Barcelona, però a l’Empordà hi vaig cada setmana perquè tinc una casa a Cadaqués, que és un lloc que m'agrada molt.
La seva família té orígens empordanesos, oi?
— El meu avi va néixer a Cadaqués. El seu pare, és a dir, el meu besavi, era un senyor que va venir des de França amb un equip per treballar el retaule de l'església, que no sé què devien fer-hi, i es va enamorar de la mestra del poble. Quan van acabar la feina, ell es va quedar a Cadaqués.
Sempre ha dit que s'ha guanyat la vida fent de metge, no dirigint festivals. ¿En cap moment va tenir la temptació de deixar la professió mèdica i dedicar-se només a la música?
— No, al revés. Cada cop que he fet alguna cosa, el més important ha sigut crear un equip que la portés. De Joventuts Musicals en van sortir professionals, alguns dels quals encara exerceixen. És a dir, la gestió cultural aquí va començar molt amb nosaltres. Però la música és per a tothom, no per a quatre sonats. He tingut idees que altres han desenvolupat, com la Schubertíada, que té un director, Víctor Medem, que és un professional fantàstic.
Víctor Medem comparteix la seva passió pel lied.
— Està tan sonat com jo pel repertori schubertià i per la poesia. Una de les coses més boniques de la Schubertíada és que ens ha posat en contacte amb una quantitat de poetes molt importants, com el mateix Goethe. De dues coses molt importants com són la poesia i la música en fem una tercera, que és la cançó, que enriqueix les dues i, a més, ens ajuda a entendre-ho millor. Aquesta és una de les grans aportacions de Franz Schubert.
La bella molinera de Schubert serà una de les obres que s'interpretaran en els concerts d'homenatge que li fan a vostè aquest any.
— Em fa una mica de vergonya això, perquè jo soc el president d'un organisme que organitza un homenatge al seu president. Escolti, això és escandalós [riu]. A mi la Schubertíada em fa un homenatge cada dia quan comença un concert. D'aquí a poques setmanes faré 91 anys, i per a mi l’homenatge és cada dia quan surt el sol. Però bé, els meus amics volen fer això, i jo n'estaré encantat i ho disfrutaré molt. La Schubertíada ha tingut gent de tota mena que ha treballat molt per tirar-la endavant.
Quin record té de la gestació de la Schubertíada?
— Va néixer perquè allà hi havia el Festival de l'Empordà, i aleshores va aparèixer el Festival de Peralada, que va arrossegar tot el públic empordanès cap allà. Com que hi havia una desmoralització, els vaig dir: "Escolteu, el món de la música és tan complex, tan ric, que hem de trobar una cosa que ens permeti conviure al costat de Peralada. Per què no fem una Schubertíada?" Amb això em puc atribuir un petit èxit: vam entrar en contacte amb gent jove, fantàstica, que avui són famosos arreu del món. Wolfram Rieger, el pianista que va fer el primer concert amb Brigitte Fassbender, que era una cantant que actuava a Bayreuth i molt famosa, avui actua a les sales més importants del món. Matthias Goerne, que ara és un personatge molt important, me'l va recomanar Juliane Banse, que havia actuat a la primera Schubertíada. Em va dir que hi havia un baríton jove que l’hauria d’escoltar. I vaig anar al nord d'Alemanya i allà vaig trobar Matthias Goerne, que era de l'Alemanya de l'Est. El 1994 ja va cantar a Vilabertran.
Li deu fer especial il·lusió que Juliane Banse hi sigui també aquest any.
— Home, i tant. Tota aquesta gent, aquesta generació, ha portat altres artistes. Una part molt important de l'èxit que ha tingut la Schubertíada és dels artistes. Per exemple, el Quartet Casals, que acabaven de crear-se i ja van venir, i hi han actuat moltes vegades; i entre tant van guanyar premis i avui són famosíssims arreu del món.
El Quartet Casals, que està celebrant el 25è aniversari, tenen un agraïment especial per a la Schubertíada i per a vostè. Precisament per això, per la confiança que els va demostrar des de bon principi.
— Els vaig fer la mala jugada perquè eren molt joves, i els vaig demanar la integral dels quartets de Schubert. "Ui, això és impossible", deien. "No, home. Vull que ho feu ara, que és el moment en què hem de ser valents", els vaig dir. L'endemà passat em trucaven i em deien que endavant. I van fer la integral dels quartets de Schubert a l'Illa Diagonal amb un èxit espectacular. Després ells van decidir tornar-ho a fer, i van voler que el primer concert fos a la Schubertíada. I vam fer els quartets de Schubert i l'any següent la integral de Beethoven.
Quin ha sigut el moment més complicat d'aquests 30 anys de Schubertíada?
— Sempre hi ha un punt feble, que és l'econòmic. Ara estem equilibrats, però hi ha hagut anys que hi ha hagut crisis. I aleshores surten els demagogs. Per exemple, hi va haver un polític, no en diré ni el nom ni el càrrec, que em va dir: "Escolta, tu per fer una Schubertíada ves a demanar diners a Àustria". Home, és que Franz Schubert ja ha sortit d’Àustria fa anys, els tenim tots una mica a casa. A vegades hi ha hagut incomprensions. Actualment la veritat és que no. Tenim un director executiu que val molt, Víctor Medem. És un home de pare alemany i mare catalana que quan tenia 15 anys estiuejava allà a prop de Vilabertran, a Roses, i deia als seus pares que volia anar a la Schubertíada. Ell ja tenia aquesta afició a la cançó alemanya.
Per cert, de què parlava amb Frederic Mompou i Xavier Montsalvatge a les visites mèdiques?
— Frederic Mompou no parlava gaire. Tenia molta confiança en mi. Els músics a vegades busquen algú que els entengui molt. Montsalvatge venia al despatx molt preocupat i al cap de deu minuts de parlar amb mi ja li havia passat tot. Són persones molt sensibles. I Mompou ho era molt.