La música de Pol Batlle i Rita Payés enlluerna l'Apolo

Magnífic concert a la Sala Apolo de Pol Batlle i Rita Payés, integrats en un quintet de molta volada i amb convidats de categoria com Sílvia Pérez Cruz, Pau Figueres ("un dels guitarristes més grans del món", segons Batlle) i Kris Tena. En un sentit estricte, es tractava d'una actuació de Pol Batlle, ell mateix ocupava el centre de l'escenari i bona part del repertori van ser cançons del seu disc Salt mortal (2022), aquell interessant catàleg de folk metafísic i vulnerabilitats diverses. Tanmateix, el músic de Gavà i Rita Payés, parella i pares d'una nena, fan de l'art un afer en què les individualitats es dilueixen en una proposta familiar, com Fleetwood Mac però sense les catàstrofes. Ahir tocava remenar les cançons d'ell, i altres dies les d'ella.

"És fràgil i poeta, i l'hem de cuidar molt", va dir Sílvia Pérez Cruz abans de cantar Circular amb Batlle. Potser sí que hi ha fragilitat en la poètica fora de les lleis del temps i de l'espai d'aquest músic que sembla arribat d'un planeta psicodèlic on l'amor va vèncer el mal fa milions d'anys. Però no hi ha ni fragilitat ni cap esquerda en una banda que interpreta les cançons amb solidesa i aquell caràcter tan envejable dels músics que són capaços de llançar-se a la piscina de la improvisació. De fet, podrien omplir el concert de digressions entre progressives i jazzístiques, o prodigar més finals com el de Praying Lord, però s'estimen més emocionar que aclaparar, i és així, des de l'emoció i alhora el rigor musical, com projecten cançons tan emocionants com No ho has entès (dedicada a la filla, tot i que el títol s'adreça al pare), Lost & happy (amb un diàleg entre trombó i veu molt expressiu) i l'extraordinària versió de Vida, de Lluís Llach, "una cançó per celebrar la vida que ens queda", tal com va anunciar Batlle.

Vida, per cert, va rebre un aplaudiment catàrtic i entusiasta per part del públic de l'Apolo, que es va repetir en altres passatges, com quan Rita Payés va excel·lir en la doble faceta de cantant i trombonista. En un cas va provocar una ovació d'admiració en la seva part del duo a La manzana, la versió de Gabriel Hernández que va cantar amb la veu fonda, fondíssima. I com a trombonista, va tocar la fibra més sensible en uns quants moments; per exemple, en els dos solos de Barro, tal vez, la increïble versió de Luis Alberto Spinetta que van cantar a duo Batlle i Pérez Cruz, i en els detalls que va escampar discretament durant l'hora i vint d'un concert magnífic que va acabar amb el públic acompanyant la tornada d'Artistas y toreros.