Música
Música10/11/2017

La música, un món masculinitzat

La campanya #metoo no només destapa casos d’assetjament sexual, sinó també exemples del tracte discriminatori com els que viuen les dones que treballen al voltant de la indústria musical

Jordi Garrigós
i Jordi Garrigós

Arran de la campanya de denúncia de casos d’assetjament promoguda a les xarxes socials per milers de dones fa unes setmanes, s’han fet públics diversos exemples de pràctiques masclistes i vexatòries a l’entorn musical. Acompanyades del hashtag #metoo, figures populars com Björk i Lady Gaga han explicat les seves pròpies experiències dins d’aquesta indústria profundament masculinitzada i dominada, en nombre i rol de poder, per homes. Si cantants tan admirades i respectades com aquestes han patit casos d’assetjament, no costa imaginar el tracte discriminatori amb què es troben les dones que participen en l’escena local, ja sigui sobre, sota o darrere l’escenari.

Periodista i baixista del grup punk Síctor Valdaña & The Check This Outs, Aïda Camprubí va explicar una situació ben desagradable al seu perfil de Facebook: “Tocàvem a la sala BeGood, l'any2014, a la pantalla del fons de l’escenari hi havia projeccions i, durant el nostre concert, el tècnic de so i un amic seu es van dedicar a assenyalar amb un cursor en forma de mà els meus pits (aprofitant que duia una samarreta blanca), centrant el cursor cada cop que em movia”, recorda. La d’aquesta noia és només una situació més de les que es troben les músics catalanes, exposades contínuament a patir faltes de respecte.

Cargando
No hay anuncios

Tot i que és cert que no s’han fet públics casos d’assetjament físic a Catalunya -que no es facin públics no vol dir que no existeixin- és complicat que les dones que fan música, o que treballen en el seu entorn, se sentin còmodes fent el que més és els agrada en una escena plena de prejudicis de gènere. La banda indie de Barcelona Me and the Bees, formada per dues noies i un noi, s’ha trobat amb situacions en què les components femenines del grup no són prou tingudes en compte pel simple fet de ser dones. Esther Margarit, vocalista i baix del trio, explica que el tracte amb tècnics i altres grups és generalment correcte, però que s’han trobat en casos en què interpel·len el membre masculí del grup per tractar assumptes derivats d’instruments que toquen elles. Per què pregunten a un guitarrista -home- sobre com sonarà la bateria -dona-? No és l’únic cas: “Una vegada vam anar les dues noies a reclamar els diners pactats de l’actuació i no ens els van abonar fins que va venir el mànager (home). I també hem hagut de veure com després d’anar tots tres en una botiga de discos, al membre masculí li regalin discos i material i a nosaltres no”, explica Margarit.

Aquest tipus de menyspreu també l’ha viscut Aïda Camprubí fent promoció amb la seva banda: “Una vegada un entrevistador va preguntar als meus companys de banda què tal era assajar amb una noia. Ni que fos una alienígena!” La bateria de Me and the Bees, Verònica Febrero, també va topar-se amb una qüestió sorprenent en una entrevista: “Tu llegeixes?”, va etzibar-li el periodista “sense venir a tomb”. “Em sembla implícit que tothom llegeix i jo vaig contestar que era molt guapa i que no em feia falta llegir”. Per a Camprubí, davant de situacions així, “l’humor és la millor resposta en els casos més suaus, ara, quan la cosa se’n va de mare qualsevol té ganes de riure”, ironitza.

Cargando
No hay anuncios

Són alguns exemples de discriminació, però no casos aïllats: la pràctica totalitat de noies que fan música tenen experiències similars. I no només amb els grups de música, és un problema que s’estén a tots els àmbits de la indústria: punxadiscos, promotores, producció de concerts i, fins i tot, mitjans de comunicació. Ainara Marañón treballa al festival Primavera Sound i reconeix que el de la música és un món molt masculinitzat, i amb això no vol dir “que només hi hagi homes, al contrari, hi ha moltes dones professionals treballant i portant multitud de projectes, però les energies que hi ha són molt masculines”. En aquest sentit, destaca que és una indústria en la qual “els llocs importants estan fets per i per a homes”, cosa que coincideix, però, amb el que passa en la majoria de feines. Esther Margarit, a banda de tocar amb Me and the Bees, apunta que en la seva vida professional -és investigadora a l’Hospital de Sant Pau- passa el mateix: “A la feina les dones som majoria, però els càrrecs de màxima responsabilitat són homes”.

Marañón, que per la seva feina ha tingut contacte amb grups provinents d’arreu del món, reconeix que ha patit multitud de faltes de respecte al llarg de la seva carrera: “Són situacions del dia a dia que ens passen a moltíssimes dones: quan he fet de cambrera també m’hi he trobat. És una cosa amb la qual es viu i es brega; i una lluita que, en el meu cas, és poc silenciosa”.

Cargando
No hay anuncios

Un dels gremis on hi ha més dones fent feina musical és el de la promoció. Són les encarregades de fer arribar als mitjans de comunicació les publicacions i notícies dels grups que les contracten per a aquest servei. Són noms -Louise Sansom, Montse Carreño, Natalia Brovedanni, Anna Romeu, Mireia Madroñero, Tamara Cascales, Alícia Rodríguez- que rarament apareixen als diaris però que fan una feina essencial per als grups, als quals ajuden a combatre la invisibilitat. Una de les veteranes del sector és Eneida Fever, que reconeix que no entén per què aquesta funció la fan més dones que d’altres: “En el meu cas és pel meu caràcter, m’agrada que em deixin treballar tranquil·la des de casa”. Alhora, explica que no tria mai els grups en funció del gènere i sí perquè li “agradi la proposta”, encara que la majoria siguin homes.

Històrica discjòquei de l’escena mod de Barcelona, Fever recorda faltes de respecte en alguna de les seves actuacions en directe: “Una vegada em van preguntar si els discos que portava eren del meu nòvio”. És una anècdota humiliant que també va viure Esther Margarit, a qui van fer exactament la mateixa pregunta una nit que punxava a la Sala Apolo: “Quan vas a posar música encara et veuen més vulnerable que quan toques, et miren com si tinguessin por de què posaràs, ja que una noia no pot saber-ne, de música. Això quan no et pregunten si ets go-go, perquè balles mentre punxes”.

Cargando
No hay anuncios

Falta de referents?

Els mitjans de comunicació tampoc queden al marge de la masculinització de la música, ja que els homes que escriuen sobre música són una majoria àmplia respecte a les dones. Marta Salicrú, cap de redacció i de música de la revista Time Out Barcelona, apunta la falta de miralls com un dels motius de l’escassetat de dones que fan de crític: “La falta de referents anul·la l’efecte crida”, diu. Tampoc hi ajudarien actituds que discriminen per qüestió de gènere dins del mateix gremi, tal com relata la periodista: “Recordo sentir-me clarament exclosa una vegada entre un grup de col·legues de professió i de la indústria, i que la intuïció em digués que era pel fet de ser dona que vaig quedar fora d’una rotllaneta d’homes alabant-se els uns als altres”.

Cargando
No hay anuncios

Hi ha una espurna de llum, i és que “cada vegada hi ha més dones al ram”, diu Salicrú. Per exemple Aïda Camprubí, que actualment escriu a la revista Rockdelux, i que reconeix que els seus “descobriments periodístics musicals de l’any són tot dones: Silvia Cruz, Alicia Álvarez i Blanca Martínez”. ¿Eleccions que busquen la discriminació positiva? “No les he triat per gènere, és pura passió. Som marginals però no minoria, per això encara cal donar-nos visibilitat”, explica.

Heroïnes sense capa treballant en un món d’homes, persones que han de justificar-se i reafirmar-se constantment pel fet de ser dones. Aquest és l’autèntic drama de la música i la seva indústria. La manera de començar a fer-hi front podria ser, com apunta Ainara Marañón, “conscienciar de l’existència d’un problema”, ja que -creu- “quan un és conscient del que passa, ja no hi ha marxa enrere”.