Música i moda: Per quant vens el teu rotllo?

Què hi pinta Yung Beef desfilant a la setmana de la moda a París? Doncs és només un dels últims exemples que mostren que moda i música dinamiten les fronteres culturals. I és que quan dues formes d’expressió artística xoquen, comparteixen espais i creadors o simplement s’inspiren i es reinterpreten, el resultat és emocionant i sovint provocador, alhora que pot ser intrusiu. Aquest espai de fricció creativa ha donat moments que queden gravats en la memòria col·lectiva: des dels sostenidors cònics de Madonna fins als pantalons-globus de Bowie, passant pel vestit-entrecot de Lady Gaga. Tanmateix, la relació entre músics i el món de la moda ha evolucionat: de ser muses dels dissenyadors i creadors de tendències a capitalitzar tota aquesta influència per convertir-se en empresaris, directors artístics, models i, fins i tot, dissenyadors.

No cal mirar gaire enrere, n’hi ha prou llançant una pregunta a l’aire: què hauria sigut de Vivienne Westwood sense els punks o de la iconografia del punk sense la dissenyadora? La parella Westwood-McLaren va ser responsable de la creació de l’estètica dels Sex Pistols -McLaren era mànager del grup-. Pell, elements inspirats en el sado i els motards, accessoris de metall... tot això va armar un ADN propi que va ser arrencat dels carrers d’Anglaterra i regurgitat a les passarel·les de tot el món, amb la posterior evolució en conceptes com l’heroin chic -personificat per Kate Moss- o la versió més suau de rockstar, com The Strokes als 2000.

Els músics fa dècades que són muses dels dissenyadors. Aquesta col·laboració és tan exuberant i fructífera que se celebra en exposicions com David Bowie is, al Museu del Disseny, o Björk digital,al CCCB. De fet, fins i tot després de la seva mort, Bowie va seguir inspirant el món de la moda -Jean-Paul Gaultier li va fer un homenatge en una desfilada l’any 2016.

Però és segurament al món del hip-hop on la roba ha pres una dimensió semàntica clau en les últimes dècades. A l’inici, les peces de vestir es van convertir en un signe d’estatus: rere l’adopció de marques preppy com Tommy Hilfiger i Nautica hi havia un alè aspiracional i una demostració de poderío. Com a curiositat, Gucci és la marca més referenciada en les cançons de hip-hop.

Eren anys en què els artistes urbans combinaven elements de les classes treballadores amb marques de luxe i elitistes que no tenien els guetos del Bronx dins del seu radar de màrqueting. De fet, la història explica que les icòniques botes grogues Timberland es van popularitzar als barris marginals perquè els traficants de droga les portaven. Amb l’eclosió del rap i del hip-hop es converteixen en un element bàsic de l’uniforme urbà, present fins i tot en versos com “Timbs for my hooligans in Brooklyn ”, de Notourius B.I.G., o a la cançó de Nas The world is yours. L’any 1993 el net del fundador de Timberland Nathan Swartz va dir que eren botes “per als treballadors honestos”, unes controvertides paraules que van aixecar polseguera. Les vendes, però, no es van veure gaire afectades.

En algun moment del camí, pesos pesants de l’escena, com Jay-Z, Sean Combs o l’artista de grafiti Marc Ecko, s’adonen del mercat potencial sobre el qual descansen i decideixen capitalitzar la seva posició privilegiada. Són els pioners, els artistes convertits en empresaris, que, cansats de dirigir la seva influència cap a altres marques, en llancen de pròpies per treure’n rèdit. FUBU, Rocawear o Phat Farm en són alguns exemples. Una generació que pavimenta el camí perquè Pharrell Williams pugui dissenyar una col·lecció de joies per a Louis Vuitton, que les Adidas Yeezy de Kanye West es venguin a preu d’or o que la col·lecció de roba nadalenca de Beyoncé, Holidayoncé, en venda a la seva web, tingui una alta demanda.

I, per cert, Queen B no és l’única que s’ha atrevit a fer la seva pròpia col·lecció. Després de convertir-se en imatge de Dior i fer una col·laboració amb Manolo Blahnik, Rihanna és la nova directora creativa de Puma, i ha dut una marca tradicionalment esportiva a les passarel·les més importants de París. Per si no fos prou, RiRi ha llançat també la seva pròpia línia de cosmètica, anomenada Fenty Beauty -pel seu cognom- i en qüestió de dies ha exhaurit les tonalitats més fosques de maquillatge. La de Barbados demostra un afinat olfacte per als negocis i ha sigut capaç d’arribar a un segment de la població que figurava en un segon pla per a les marques més tradicionals, tot això sense deixar de ser la nena mimada de dissenyadors i fashionistes de l’ statu quo. Tanmateix, un es podria qüestionar si no hi ha prou dissenyadors i professionals de la moda capacitats per assumir aquest rol i si no es tracta d’un maquiavèl·lic moviment de màrqueting.

La veda està oberta i tothom s’hi vol apuntar. Les marques recorren a artistes per guanyar credibilitat, per ser a la cresta de l’onada del hype, per obrir nous mercats: A$AP Rocky petant-ho als anuncis de Dior, Pharrell Williams vestit de grum per a Chanel, FKA Twigs o Grimes engalanades de Givenchy per a la portada de Dazed, Justin Bieber mostrant la seva cara més viril per a Calvin Klein, igual que Frank Ocean i Young Thug. De fet, la marca de roba interior sembla que té predilecció per les icones urbanes i un dels seus últims fitxatges és Yung Beef, integrant dels barcelonins Pxxr Gvng. Aquest heroi del trap és sinònim d’actitud, i per això en els últims anys l’hem pogut veure desfilant per a Roberto Piqueras o Maria Escoté i fins i tot a la setmana de la moda a París, desfilant per a Hood By Air i Pigalle com a model internacional. I no és l’únic. De C. Tangana s’ha arribat a dir que és el responsable d’haver posat Lacoste de moda entre els joves no pijos del nostre país. Era l’any 2014 quan Puchito llançava la cançó Alligators, en clara referència a la marca que després acabaria per vestir-lo de dalt a baix a ell i els seus col·laboradors amb la línia més jove, Lacoste L!ve.

Però què passa quan els artistes són habituals en la primera línia de les desfilades? O quan es converteixen en la imatge de les marques més exclusives del mercat? Al llarg dels anys hi ha hagut molts exemples en què la cultura mainstream ha adoptat com a pròpies les formes -que no els continguts- de les subcultures urbanes per explotar-les. Despullades de tot el contingut i el seu sentit, les peces que un dia representaven rebel·lió, fraternitat o empoderament, es converteixen en una moda que també passarà. I on queden els missatges, el valor? Activistes socials com Bakari Kitwana interpel·len directament titans com Jay-Z, qüestionant si, en algun moment del camí, el hip-hop s’ha venut i com és possible per a ells poder seguir interpel·lant el gueto, una comunitat nínxol. Jay-Z, per la seva banda, es defensa en un exercici de funambulisme dient que ningú qüestionaria l’èxit que ha assolit si no fos negre i assumint que els seus orígens sempre quedaran intactes, cosa que legitimaria la seva fructífera carrera.

En un moment en què es busca l’hiperrealisme i en què, a l’empara de la cultura online, ser creador de tendència sembla que estigui a l’abast de tothom, la fricció entre el món de la música i de la moda continuarà generant fiascos, situacions exhilarants, modes i apropiacions indegudes i tornarà a repetirà un cicle nodrit per aquest flux bidireccional. u