Guillem Roma: Música "contra l'algoritmocràcia i la manipulació de les tendències"
Músic. Publica el disc 'Postureo real'
BarcelonaGuillem Roma (Manlleu, 1984) dona continuïtat a una "feina de formigueta" amb el disc Postureo real (U98 Music), que presenta aquest dissabte 15 d'abril a la sala Apolo 2 de Barcelona. L'àlbum, de ressonàncies llatinoamericanes, de la cançó i de "músiques d'ànima antiga", té com a complement un llibre que explica la filosofia darrere aquest postureig real.
Has fet "un manifest per sobreviure al món actual amb màgia, bellesa i optimisme". És correcte?
— Un manifest per sobreviure jo, sobretot, i per buscar les boies per flotar en les contradiccions del món actual. A mi la música em serveix per a això, i en aquest disc es tracta de reflexionar i recordar les coses que potser no haig de perdre de vista.
A aquesta conclusió hi arribes un cop acabat el disc?
— Sí. Cada cançó neix del seu propi context, però és quan les tens totes, amb una mica de perspectiva, que busques aquest magma que les connecta i trobo el fil conductor que he resumit amb el títol, Postureo real. És aquesta paradoxa, i es tracta de posar en diàleg les contradiccions. Sento que totes les cançons tenen alguna cosa d'això.
Hi ha algunes idees que van passant de cançó en cançó, com el desencant amb tanta mentida, cercar alguna veritat i actuar per anar més enllà de la superficialitat.
— En aquest món frenètic, hi ha aquesta sensació de superficialitat tota l'estona, i al món de les xarxes també. Amb la política del titular i el periodisme de tuit ens estem perdent d'alguna cosa. Almenys jo tinc aquesta sensació. Però, per altra banda, de cop vius coses intensament molt fortes, i dius: entesos, aquestes dues coses conviuen d'alguna manera. I és en aquest xoc que trobo una via de connexió amb la veritat. Et pots disfressar, pots tenir un alter ego, i potser resulta que allò et defineix més que no pas el teu jo quotidià. Hi ha aquests jocs de saltar d'una realitat a l'altra per buscar alguna cosa autèntica. Em passa artísticament, també, que valoro trobar un punt d'aquesta veritat, perquè al final és el que et defineix, el que et fa diferent i el que ens fa diversos, i el que va en contra de l'algoritmocràcia i de la manipulació de les tendències, d'alguna manera.
Todo y nada és una de les cançons del disc on es nota la transició entre Jarabe de Palo i Jorge Drexler. Als teus inicis hi havia un color molt balcànic en les teves composicions. A poc a poc vas incorporar-hi la tradició llatinoamericana, i ara en quin punt estàs? Hi noto encara molt color llatinoamericà, però també de C Tangana.
— En aquest disc hi ha un punt de retorn. He volgut recuperar una mica alguna cosa de les arrels. No la cosa balcànica, però sí la guitarra molt acústica, la veu molt neta... En aquests dos elements no hi ha pràcticament res processat, ni reverbs ni gaire història, i al final són els dos elements que defineixen l'essència del que soc. També hi ha la música urbana, que l'escolto, i hi ha alguna cosa d'això que m'encanta. I la música d'ànima antiga, de bolero, de les havaneres... Aquests cants populars també hi són, i m'agrada posar en joc les diferents coses. En aquest disc també hi ha un espai en què estic molt còmode. Hem trobat un equilibri.
Aquestes músiques d'ànima antiga que comentes, però tractades des del present, és una mica el que fa C. Tangana.
— Sí. Quan C. Tangana va treure El madrileño, la Natalia Lafourcade també va fer uns discos recuperant músiques populars, com la Rosalía, tot i que amb un altre tipus de recuperació. O Guitarricadelafuente, Valeria Castro, les Marala. Aquestes músiques tenen una profunditat perquè venen d'una funció social molt potent: quan es mor una persona estimada, quan et deixa la parella, allà hi ha aquella cançó. Això potser s'havia perdut, o hi passàvem una mica de puntetes, i almenys jo he tingut la necessitat de buscar aquesta essència popular, de dir: estic molt enamorat, ho vull cantar, i ho canto amb un bolero.
I no només ho cantes amb un bolero, sinó que t'acompanyes a vegades de cantants joves però que també són de tradició antiga, com la Rita Payés.
— Amb la Rita ho vaig sentir molt clar en aquesta cançó, perquè compartim un amor per aquest tipus de música. M'encanta, ella.
Al disc anterior hi col·laborava Sílvia Pérez Cruz. Ara Rita Payés. T'estàs especialitzant en grans veus del país.
— Bé, amb veus que també admiro, i tinc la sort que elles també senten una connexió amb el que faig.
Trobes que ara és un moment més favorable per a projectes com el teu?
— No sé què dir-te. A veure, és que mai és el moment ideal, perquè sempre has de remar. I porto molts anys de remar a contracorrent, perquè primer no tenia ni management ni discogràfica. És un projecte que s'ha mogut molt als marges, que mai ha estat dins de cap tendència. És veritat que ara, en el meu cas, no em puc queixar gens, perquè sento que funciona, que hi ha com una espècie de respecte, que almenys el nom es coneix, que saben què és i veuen on pot encaixar. De moment, els concerts que he fet amb aquest disc han fet sold-out. A mi em sabia greu que fent una cosa tan delicada o sagrada com la música hi hagis d'estar patint. I em continua sabent greu, perquè tinc molts amics que estan treballant en un call center quan són uns artistes que flipes.
Quant fa que pots viure del projecte musical?
— Bé, en realitat, vaig fent altres coses, com ara vídeos relacionats amb la música, sobretot. A partir del disc de Connexions, va començar a haver-hi una mica de múscul, i això era el 2017. Fins llavors, no havia tingut ni management, ni discogràfica, i quan el projecte va funcionar, em va trucar en Jordi Freixes, de Batall Produccions. Quan ja veus aquests feedbacks, és un senyal que el projecte té suficient múscul per poder-lo compartir i fer-lo créixer juntament amb altres. Mai ho ha petat, sempre he anat fent el camí de formigueta, però ha sigut un creixement molt orgànic, i ara sento que està en una posició molt còmoda.
Per tant, paga la pena el recorregut?
— Totalment, sí, sí. Encara que anés malament, hauria valgut la pena.
Quina creus que és la cançó del disc que més representa el Guillem Roma del 2023?
— Musicalment, potser, Todo y nada és un bon resum, també per l'equilibri sonor. Però, emocionalment, Un lloc és una cançó que la sento molt estaca, molt clavada al cor. I a Transparente, que és molt diferent del que he fet fins ara perquè té un punt una mica més no sé si indie o nòrdic, li tinc una estimació especial.