La música i l'inefable

Els lectors més conspicus hauran vist que he manllevat el títol d’un cèlebre assaig de Vladimir Jankélévitch per sintetitzar l’experiència de veure i escoltar en directe Ola Gjeilo. El músic noruec (resident als Estats Units) ha estat una de les estrelles del cap de setmana al Palau de la Música i el seu recital al Petit Palau ha estat una oportunitat única per tenir-lo i sentir-lo de ben a la vora.

Gjeilo no enganya i no es revesteix de cartró pedra: vestit amb texans i amb una camisa arromangada fins als colzes, s’asseu davant del piano i engega el gravador del seu mòbil per enregistrar allò que acabarà esdevenint música morta perquè, segons Sergiu Celibidache, la gravació sonora no és més que un retrat d’un moment en què la música ha estat viva.

Al llarg de poc més d’una hora i deu minuts, Gjeilo va convertir el que podria haver estat un concert convencional en un acte d’extrema comunió entre un públic eclèctic i poc habitual als concerts de sempre, en un esdeveniment únic. No tan sols pel fet efímer del concert en si mateix, sinó perquè la clau de volta del músic europeu és la improvisació. En el cas que ens ocupa, a partir de temes propis, molts d’ells extrets de les obres corals per les quals ha esdevingut, amb justícia, un artista d’abast i projecció internacionals.

En un món patafísic, publicitari, de discursos tan efímers com un vídeo de TikTok i tan superficial com el discurs d’un o d’un influencer, una vetllada amb Ola Gjeilo esdevé una experiència en què la música ateny els camins d’aquell inefable estudiat per Jankélévitch, d’aquell “jo-no-sé-què” d’arrels místiques.

Seria sobrer (i fins i tot inútil) parlar de la tècnica de Gjeilo com a pianista. Perquè no anàvem a sentir un virtuós abordant una peça clàssica. Anàvem a participar d’un discurs musical amb una escolta activa, còmplice, silenciosa i fins i tot expectant. I no cal ni dir que vam ser saciats amb un devessall d’inventiva i de jocs continus amb la polifonia pianística. Un concert en blanc i negre, amb la mateixa puresa d’un clàssic del cinema que mai envelleix, amb la mateixa intensitat d’un discurs místic, sense parafernàlia i sense discursos new age plens de vacuïtat. Música pura, la que ateny l’inefable. Chapeau!