Música contra la monarquia

En un país on calumniar la corona et pot portar a la presó, la crítica de l’univers musical espanyol al màxim representant de l’Estat s’ha fet amb certa cura, sobretot si ho comparem amb la recurrent presència de la classe política a les cançons pop. La persecució política i judicial als grups que han pogut qüestionar obertament el rei no ha evitat, amb tot, que alguns, especialment provinents del moviment punk, hagin apuntat amb precisió, tot i que sense fer-ne referència explícita, a la dinastia borbònica. És cert que hi ha cançons antimonàrquiques rotundes que formen part de l’imaginari col·lectiu, però la gran majoria provenen de grups que caminen pels marges: generalment, cap artista mainstream espanyol va qüestionar amb èmfasi l’antic rei Joan Carles I, ja sigui per simpatia amb la família Borbó, apoliticisme o per por de les represàlies. Tres anys després de l’arribada de Felip VI al tron, i amb Letizia Ortiz aficionada als concerts de bandes com The Killers i Los Planetas, encara no hi ha qui canti cançons dedicades al nou rei.

Al contrari del que passa a Espanya, el Regne Unit és especialista a produir autèntics fenòmens contestataris que han assolit primers llocs a les llistes d’èxits. Hi ha dues cançons que, per recorregut i repercussió, van ser pedres a la sabata de la Casa de Windsor a les darreries del segle XX. Per exemple el segon senzill dels Sex Pistols, God save the queen (1977), on no només qualifiquen la reina d’Anglaterra d’autòmat i de cap d’un règim feixista, sinó que també en van utilitzar una fotografia per il·lustrar el disc de set polzades. Aquesta seria una de les imatges més icòniques del punk seminal anglès. Si l’atac a l’autoritat és un dels leitmotivs d’aquest moviment, Johnny Rotten va disparar al centre de la diana, tot i que tampoc van ser els primers a parlar-ne. La cançó més curta gravada mai pels Beatles és Her majesty (1969), que sense ser una crítica ferotge a Elisabet II ja deixava anar una frase que no era precisament elogiosa: “Sa Majestat és maca, però no té gaires coses a dir”.

Sense imperdibles, menys agressius i estèticament lànguids, qui veiés una imatge dels Smiths als anys vuitanta no apostaria calés per afirmar que eren un grup polititzat. Ho eren i molt: de fet, la música pop britànica ha deixat grans himnes republicans infestats de brillants i lluminoses melodies. The queen is dead (1986), de la banda del duet Morrisey-Marr, és l’altra gran cançó antimonàrquica anglesa per excel·lència, entonant versos com “Carles, ¿no et molesta aparèixer a la portada del Daily Mail portant el vel de núvia de la teva mare?” No en van tenir prou i també van posar aquest títol al seu tercer disc, considerat per a molts l’elapé més important i influent de la música pop dels vuitanta. Fans irredempts dels Smiths, i d’incorruptible consciència obrera, els Housemartins de Paul Heaton també van dedicar paraules contra la reina a Flag day (1986), com el cantautor Billy Bragg, que es va quedar ben a gust a Rule nor reason (1996). Altres bandes com els escocesos Primal Scream, The Stone Roses i Manic Street Preachers (una rara avis polititzada dins el britpop dels noranta) també han dedicat cançons a la seva vena antimonàrquica.

Censura i presó

A l’estat espanyol no hi ha cap cançó especialment icònica de rebuig frontal a la família Borbó, tot i que a Catalunya sempre es recorda Jo vull ser rei com el tema antimonàrquic més assimilat per la cultura pop. Publicat per Els Pets l’any 1994, és una sàtira que parla -sense anomenar, en cap cas, la casa reial espanyola- d’un monarca que és qui és “només per ser fill de papà”, sense que ningú l’hagi “escollit ni votat”. Un dels casos més sonats d’un cantant català respecte a aquest tema seria Carta al rey Melchor (1992), d’Albert Pla. Una peça que, tal com va reconèixer l’autor de Sabadell, va retenir tot un any el seu disc, No sólo de rumba vive el hombre, a fàbrica. La culpa la tenia la lletra, que parlava d’una infanta amb qui Pla es volia casar al text original. Finalment es va publicar, tard i amb diverses modificacions, entre les quals la paraula princesa en comptes d’ infanta.

Insultar directament, i amb nom i cognoms, el rei espanyol no ha sortit gratis a músics com Valtonyc. Aquest raper mallorquí va publicar, l’any 2012, una cançó feta especialment per al programa La Tuerka on cantava versos com: “El rei Borbó i les seves mogudes, no sé si caçava elefants o anava de putes, són coses que no es poden explicar, com que per fer diana utilitzava el seu germà”. Arran d’aquesta cançó -i d’altres que, sempre segons el jutge, constituïen el delicte d’enaltiment del terrorisme- l’Audiència Nacional el va condemnar a tres anys i mig de presó. A la sentència s’hi deia que era culpable de “calúmnies i injúries greus contra la corona”. També des del món del hip-hop el lleidatà Pablo Hasel ja havia publicat un tema crític titulat Muerte a los Borbones, però seria Juan Carlos el Bobón (2016) la que el portaria a tenir problemes amb la justícia, després de qualificar el monarca de “capo mafiós saquejant el poble espanyol”. Actualment es troba imputat, també per l’Audiència Nacional. Altres rapers que han parlat del rei espanyol són Kase O a Trae ese ron (2001) -“Ok? Me cago en el rey”- i, més recentment, els valencians Zoo, que han titulat un dels seus últims senzills amb la frase El cap per avall (2017), que es refereix popularment a les fotografies dels reis capgirades en senyal de menyspreu.

Rock radical antimonàrquic

Si hi ha una música que ha assenyalat la monarquia a Espanya sense complexos és el punk i els seus derivats estilístics. Brams, una de les bandes històriques de la música polititzada en català, van publicar l’any 1995 Quan t’imagino cagant, que no es refereix explícitament a Joan Carles de Borbó però omple la cançó d’insults per acabar dient això: “El que em té aclaparat, és que sigui la corona l’únic que brilla al teu cap”. Una de les cançons més populars d’Obrint Pas, Avui com ahir, s’introdueix amb un tall de veu de l’antic rei espanyol amb una citació històrica: “Mai va ser la nostra una llengua d’imposició, sinó de trobada. Mai s’ha obligat ningú a parlar en castellà”. Uns altres valencians crítics eren els desapareguts Skaparàpid, que van tenir el seu gran èxit el 1996 amb la cançó Que trabaje el rey (“i les infantes!”, cridaven als concerts quan venia la tornada). A la part insular dels Països Catalans, els mallorquins La Gran Orquesta Republicana demanaven la fugida d’un monarca -no s’especificava quin- a La huida : “Sa Majestat no sap que el poble no l’estima ni ho farà mai”, diu la cançó. Per acabar el repàs nacional, anem endavant en el temps amb els graciencs Igitaia, que l’any 2010 feien l’ska Els borbons, els gironins Fi-Asko amb Retrete imperial i els Lost Fills, amb Reina del no-res, del seu últim disc Hipercentro (2016).

El rock radical basc, molt popular durant els anys 80, també va deixar clara la seva posició republicana en dos dels seus grups bandera. El trio d’Irun Kortatu va publicar secretament un senzill, una raresa molt difícil de trobar actualment, abans de dissoldre la banda: eren gravacions en directe d’ Aizkolari i Sospechosos (on se senten visques a ETA militar del públic) i una portada amb la imatge del rei Joan Carles caracteritzat com un robot. Per la seva banda, La Polla Records tenia Hoy vamos a explicar la palabra feo, on feia un repàs de la poca gràcia física dels Borbons, i Envidia cochina, on l’històric Evaristo cantava aquests versos: “Vull viure sense treballar i que ho pagui el país, i vull estiuejar al Palau Reial”.