Mujeres, constància i rock'n'roll

BarcelonaEl rock'n'roll com a catarsi col·lectiva i la constància com a motor. Això és el trio barceloní Mujeres, que aquest divendres, 9 de febrer, actua al Cafè del Teatre de Lleida i dissabte, 10, a la sala Razzmatazz de Barcelona. La promesa d'un gran concert és fàcil de complir perquè Yago Alcover (guitarra i veu), Pol Rodellar (baix) i Arnau Sanz (bateria) tenen un dels millors directes del país, i perquè el repertori està farcit de cançons inapel·lables, com les del disc Desde flores y entrañas (Sonido Muchacho, 2023), el sisè d'un grup que va néixer fa disset anys inspirat per grups de rock de garatge com ara els peruans Los Saicos, per la immediatesa rítmica dels Ramones, per l'indie rock dels noranta, per les bandes de noies dels seixanta i per les produccions de Phil Spector. "Una cosa fascinant de Phil Spector és el model de cançó que proposava", diu Alcover. "La seva idea del hit, que sigui una cançó rodona independentment de l'estil", afegeix Rodellar.

De hits en van sobrats des que van publicar Mujeres (2009), i podien haver continuat vivint d'una fórmula escrita amb tornades i començaments amb tots tres tocant a l'hora, 1-2-3-4 i a córrer. En canvi, sense trair la manera de fer que els porta a omplir sales, la vida els ha portat a convertir Desde flores y entrañas en una cosa diferent. Yago Alcover va patir una lesió d'esquena que el va dur al quiròfan. "Això va provocar un retard en l'enregistrament del disc que ens va permetre fer més cançons i que poguéssim escriure millor", recorda Alcover. "I ens ha ajudat a expressar millor el que volíem fer", diu Sanz. La prudència després de la intervenció també va fer canviar els plans, i en comptes d'anar al Puerto de Santa María (Cadis) a enregistrar les cançons amb Paco Loco, van decidir quedar-se a Barcelona amb Sergio Pérez. "Això ens va donar més temps a l'estudi i ha permès que la paleta de colors sigui molt més àmplia", explica Alcover. També hi té a veure el fet que el disc inclou disset cançons.

Tot plegat es tradueix en un àlbum que arrenca amb riffs ramonians i una lletra que és tot tornada a Las victorias y derrotas, que viu en el paradís del pop dels seixanta a Diciendo que me quieres, que recupera la distorsió del noise pop de The Jesus & Mary Chain a Estallido sin cambios, que surfeja a tot drap a Una consecuencia extraña i que, esclar, no oblida el caràcter punk-pop del trio a No puedo más. La música de Desde flores y entrañas, en general, transmet una vitalitat que contrasta amb lletres de sentiments atrotinats. El disc més trist de Mujeres? Tots tres hi estan d'acord. "És encara més trist que Siento muerte [l'àlbum pandèmic que van publicar el 2020]. Algunes lletres han anat cap a una cosa més fosca, o més d'estar descol·locat en el món que et rodeja", admeten. "Teníem la idea de fer un disc, no sé si més trist, però sí més seriós", afegeix Alcover.

El club dels sentiments

Mujeres, que van compartir un EP amb Els Surfing Sirles, van sorgir en un bon moment per a les guitarres elèctriques, però l'auge de les anomenades músiques urbanes els va descol·locar. "Ens sentíem una mica fora de lloc tocant la guitarra en una època de sintetitzadors i vocoders. El suport mediàtic i de festivals el rebien més aquestes propostes urbanes que no la música de guitarres. Ens sentíem antiquats, tronats...", recorda Rodellar. "Va haver-hi un desplaçament estètic", diu Alcover. La constància, però, ha recompensat el trio. L'èxit de grups com Carolina Durante i Cala Vento ha alimentat el context que defensen Mujeres, i ara Alcover, Rodellar i Sanz fins i tot albiren la possibilitat de viure del trio, "sempre tenint altres ingressos que et puguin ajudar una mica a viure més tranquil·lament".

A més del context novament favorable i de la constància, Mujeres també compten amb la fidelitat d'un públic amb el qual estableixen una relació directa mitjançant el Club de los Sentimientos, una comunitat de fans en línia que permet una comunicació segura sense el soroll i l'odi d'algunes xarxes socials. "Per a nosaltres és important que ens vegin com a gent propera, perquè hi ha bandes que actuen amb certa distància", diu Rodellar.

D'Aina a Cariño

La manera de fer de Mujeres té molt a veure amb el llegat de grups com els barcelonins Aina (i després Nueva Vulcano), amb "la idea d'uns col·legues que pugen a la furgoneta i van a tocar". "Aina van demostrar que es podia girar per Europa, i que es podia viure la música d'una manera molt pura. Els veies i deies: ells són com jo; si ells poden fer-ho, jo també", recorda Sanz. "I van posar les pautes d'un circuit independent que després molta gent hem utilitzat i que altres continuaran utilitzant", afegeix Rodellar. No es tracta de fer una música semblant, sinó de moure's per la música amb una actitud determinada. Això mateix és el que uneix el rock'n'roll de Mujeres i l'indie pop del trio madrileny Cariño. Plegats van fer la cançó Al final abrazos, amb més de 2 milions de reproduccions a Spotify. "És la cançó més escoltada de Mujeres", diu Alcover. "Les Cariño ens van explicar que van muntar el grup després de venir a un concert nostre", informa Rodellar. "Potser van veure que si nosaltres podíem, elles també. No m'estic comparant amb Aina, però el que nosaltres vam sentir amb Aina potser és el que van sentir elles amb Mujeres", afegeix Sanz.

Mujeres actuen el divendres 9 de febrer amb Cafè del Teatre de Lleida, amb Los Blenders. I el dissabte 10 de febrer a la sala Razzmatazz de Barcelona, amb Los Blenders i Rombo, dins del cicle Cruïlla Hivern.