Morad al Sant Jordi Club: el secret d'una felicitat imparable

Èxit aclaparador de Morad en el primer dels tres concerts al Sant Jordi Club, tots tres amb les entrades (a uns 37 euros) exhaurides, aiguabarreig de llengües entre el públic (castellà, català i àrab) i un parell de banderes del Marroc. Era l’estrena a Barcelona del nou espectacle basat en el disc Reinsertado (2023), un directe més sofisticat que recull alguna troballa dels xous de Rosalía, com ara el càmera dalt de l’escenari que no perd de vista el raper de l’Hospitalet de Llobregat i un ús efectiu de les tres pantalles de vídeo i de la il·luminació. Al centre, esclar, mana el carisma de Morad i la fluïdesa melòdica de la seva manera de rapejar. Transmet seguretat, fins i tot la serenitat de qui ha guanyat distància amb un passat conflictiu i ja no ha de recórrer només a la ràbia per expressar-se artísticament.

El que no canvia és l’entusiasme d’un públic molt jove, amb moltíssims menors i uns quants pares, tothom entregat des del primer minut, quan els altaveus projectaven París como Hakimi, la cançó que va publicar fa una setmana, i encara més quan va aparèixer a l’escenari per cantar Niños pequeños, una de les peces amb més ànima ballable del disc. “Barcelona és casa meva. Quan es canta a Barcelona és quan més es disfruta del Morad”, va dir divendres de bon principi per esperonar encara més les 4.600 persones que omplien el Sant Jordi Club. “Els somnis es compleixen i el meu és abraçar-te”, deia la pancarta que mostraven dues noies a primera fila. I ell n’està ben amatent, com si volgués abraçar cadascun dels fans. Quan detecta que algú no es troba bé o que està a punt del desmai, immediatament interromp el concert perquè puguin atendre’l, i abans de cantar Mama me dice demana a “tots els menors que hagin vingut amb la mare o el pare que els agafin la mà amb amor”. Hi ha un amor constant de fill, de recerca d’una redempció maternal, que esquitxa tot el concert: “En els pitjors moments de la meva vida només tenia la mare. Hem de cuidar els pares”, va insistir. No és estrany, doncs, que acabés el concert proclamant: “Que Déu beneeixi les vostres mares”.

Un Morad romàntic i expansiu

El repertori del xou és un autoretrat que mira enrere sense ira i que mostra també una cara romàntica, la de cançons com Dominicana i No estuviste en lo malo. El hip-hop més cru vesteix els temes més desafiants, com Un amigo me falló i els més antics Normal i Yo no voy. En altres temàtiques la producció és més expansiva i ballable, com a Cómo están?, aquella curiosa doble lloa al carrer i al futbolista Mbappé, i oberta a noves sonoritats com les de Seya, la peça que va enregistrar amb el congolès Gims i que acosta Morad a l’alegria rítmica de Stromae.

Morad ve de carrerons massa foscos, places sense ombra i barris masegats per diferents capes de disbarats socioeconòmics. Ve també de males decisions, de desafiaments inconscients i violències irresponsables, d’uns anys en un centre de menors i del conflicte entre lleialtats i traïcions sovint magnificades pel dramatisme adolescent i segurament exagerades per la testosterona. Morad ve d’allà, com la ràbia de La Banda Trapera del Río venia de la ciutat podrida i les pupil·les dilatades, i alhora com l’eloqüència suburbial per explicar la vida del primer disc dels Estopa. Però Morad, amb 24 anys, també ve d’una història d’èxit, de 13 milions d’oients mensuals a Spotify, d’una gira europea triomfal, de dues nits al WiZink Center de Madrid amb Dellafuente i ara de tres nits al Sant Jordi Club amb 4.600 persones cada una. Si hagués volgut, hauria pogut rebentar el Palau Sant Jordi.

Morad ve de tot això i es nota a l’escenari. La ràbia és poca, però no desapareix, i treu el nas en algunes cançons. Però predomina un altre sentiment, la felicitat, el goig de viure un moment especial, tal com demostra somrient al tema Lo que tiene. Aquell somriure de satisfacció i d'agraïment és la resposta inevitable a una alegria del públic que és fruit d’una connexió indestructible forjada en directe. Passa de tant en tant, i cadascú sap de què parlem quan passa: només calia mirar el públic del Sant Jordi Club cantant Manos rotas, Se grita, No estuviste en lo malo, Sigue (amb la col·laboració en directe del sempre esmunyedís Beny Jr, l'altre geni de la Florida) i Pelele, punts culminants de gairebé dues hores. Quan un artista té aquest capital, adquireix una responsabilitat extra amb el públic. En aquest punt tan màgic i transcendental es troba Morad ara com ara.

Dossier Els altres catalans (del segle XXI)

Següent

Transferències en immigració: aclarim conceptes

Anterior

Els catalans som immigrants

Vés a l’ÍNDEX