Mor Roberta Flack, la cantant de 'Killing me softly with his song'

BarcelonaLa cantant nord-americana Roberta Flack, una de les grans veus del R&B, el soul i el jazz, ha mort aquest dilluns als 88 anys a Nova York, segons ha informat el seu representant a mitjans com Variety. "Estem desconsolats perquè la gloriosa Roberta Flack ha mort aquest matí, 24 de febrer del 2025", diu el comunicat, que afegeix: "Ha mort tranquil·lament envoltada de la seva família. La Roberta va trencar límits i rècords".

Una de les fites aconseguides per Roberta Flack va ser convertir-se en la primera artista que guanyava dos anys seguits el premi Grammy al millor enregistrament de l'any: el 1973 per la cançó The first time ever I saw your face, una extraordinària versió del tema folk d'Ewan MacColl, i el 1974 per Killing me softly with his song, una cançó de Charles Fox i Norman Gimbel que Roberta Flack va convertir en immortal.

Nascuda el 10 de febrer del 1937 a Black Mountain (Carolina del Nord), Roberta Flack és un exemple d'artista forjada a foc lent. Pianista abans que vocalista, durant una època acompanyava cantants lírics. En alguns d'aquests recitals aprofitava les pauses per cantar estàndards de jazz i de rhythm'n'blues que acabarien modulant un fraseig molt característic, nocturn i commovedor alhora. És l'estil que va escampar sobretot a principis del setanta, en sintonia amb altres veus del soul i el rhythm'n'blues com Dionne Warwick i Bill Withers, i que després influiria en vocalistes com Luther Vandross i Sade: entre el vellut i la seda, però amb molta profunditat.

Quan el pianista de jazz Les McCann va sentir cantar Roberta Flack, va aconsellar la discogràfica Atlantic que la fitxés. Era entrar en la indústria musical per una de les portes grans, però el primer disc, First take (1969), no va tenir la repercussió que mereixia. Si més no, no la va aconseguir de seguida... Una de les cançons estrella d'aquell disc era la versió de The first time ever I saw your face, que Flack cantava abaixant el ritme i omplint de misteri i tristesa els espais que deixava el contrabaix. Clint Eastwood la va fer servir a la pel·lícula Play misty for me (estrenada als Estats Units a finals del 1971) i la vida de Roberta Flack va canviar.

Just abans havia publicat el segon àlbum, Chapter two (1970), en què duia al seu terreny cançons com Just like a woman, de Bob Dylan, i Let it be me, l'adaptació a l'anglès que els Everly Brothers havien fet de la cançó de Gilbert Bécaud. Com havia fet en el primer disc, Roberta Black amara la interpretació de dolçor nocturna, amb el contrabaix i el piano com a acompanyants imprescindibles. No remenava la trencadissa emocional com Nina Simone, però amb només dos àlbums estava consolidant un estil. En el tercer àlbum, Quiet fire (1971), va continuar oferint versions notables, de Bridge over troubled water de Simon & Garfunkel, To love somebody dels Bee Gees i Will you love me tomorrow, la composició de Gerry Goffin and Carole King que havien popularitzat les Shirelles.

Hi havia el risc de quedar a l'ombra de les cançons originals, però Roberta Flack ja havia aconseguit un bon lloc entre les estrelles del soul, i el març d'aquell 1971 va viatjar a Ghana per participar en un concert per celebrar el dia de la independència del país africà. Va compartir escenari amb Wilson Pickett, Ike & Tina Turner Les McCann & Eddie Harris, The Staple Singers Santana i The Voices of East Harlem.

Uns mesos després l'èxit de The first time ever I saw your face va refermar la manera de cantar de Roberta Flack, que va esdevenir referent i model a imitar quan va publicar l'àlbum Killing me softly (1973), precedit per la cançó més popular de la cantant de Carolina del Nord: Killing me softly with his song. Flack va fixar la manera d'entomar-ne la interpretació, un camí al qual no van poder sostreure's la majoria de vocalistes que l'han versionat posteriorment. L'any següent va assolir un altre número u amb Feel like makin' love, una preciosa síntesi de soul i jazz amb un arranjament de percussió molt elegant; segurament és la interpretació de Roberta Flack que més es projecta en la manera de cantar d'artistes posteriors com Sade.

Aquest període, els anys setanta, va ser l'època gloriosa de Roberta Flack, culminada amb un segon àlbum compartit amb Donny Hathaway del 1980, que incloïa dues versions de Stevie Wonder (que també hi va col·laborar com a teclista i corista). Consolidada com a estrella, va continuar desplegant una discografia amb èxits puntals com el senzill Making love (una composició de Burt Bacharach). Al segle XXI una de les obres més notables de Roberta Flack va ser l'àlbum Let it be Roberta (2012), que aplegava magnífiques versions dels Beatles.