Mor Pino D'Angiò, el trencapistes de veu profunda de l'italo disco
El cantant va triomfar arreu del món amb l'èxit 'Ma quale idea'
BarcelonaEls seus cabells rinxolats, el fum de la cigarreta i la mirada sorneguera el van convertir en una de les icones de l'italo disco, l'estil que dominava les pistes de ball de mig món a finals dels 70 i principis dels 80. Pino D'Angiò, la veu profunda que va cantar èxits com Ma quale idea i Okay okay, va morir aquest dissabte als 71 anys. Feia només un any va actuar a Barcelona, a la sala Paral·lel 62, ja sense rínxols i amb una veu afectada pels diversos càncers de gola que va patir, però encara carismàtic, seductor i armat de la seva eterna cigarreta. "Pino d’Angiò no va enlloc sense la seva cigarreta" explicava llavors al portal Núvol, remarcant que la seva personalitat escènica havia nascut "per burlar-se dels personatges ridículs, dels aspirants Playboys".
Giuseppe Chierchia, el seu nom real, va néixer el 1952 a Pompeia i va estudiar medicina a Siena, on actuava als clubs amb la guitarra per pagar-se la carrera. Un dia el va descobrir Ezio Leoni, productor de la cantant Mina, que el 1979 va produir-li a Chierchia un senzill que va passar sense pena ni glòria (E’ libero scusi?) i, l'any següent, la irresistible Ma quale idea, que va vendre més de 12 milions de còpies arreu del món. Més que cantar, D'Angio recitava la lletra d'un tema interpretat en primera persona, una paròdia d'un seductor que no entén per què les noies no cauen rendides als seus encants. "Els personatges de les meves cançons són sempre idiotes, perdedors", explicava l'any passat al portal alemany Guerrilla Bizarre.
D'Angiò presumia de no haver escrit mai una cançó d'amor. Al contrari de la majoria de cantants de música de ball, ell era sobretot un narrador de raça, un trobador amb una vocació lírica molt literària que s'hi adeia amb el seu estil recitatiu. De fet, molts el consideren un pioner del rap a Europa, etiqueta que ell descartava tot citant el precedent d'Adriano Celentano. "Ell va fer el primer rap de la història, abans i tot que els americans, però sense saber que ho feia", afirmava el cantant, que de nen va viure als Estats Units, on va descobrir el funk de James Brown, una de les seves grans influències.
La gran dècada de D'Angiò són els 80, els anys d'esplendor de l'italo disco, però el cantant va continuar publicant àlbums i component temes per a artistes com Mina. També va presentar programes a la televisió italiana, va actuar en pel·lícules com Il camorrista, el debut de Giuseppe Tornatore, i va doblar Woody Allen a l'italià. Però el seu èxit més important després de Ma quale idea és una cançó que ni tan sols va firmar: The age of love, del 1990, un dels primers èxits globals de la música trance del qual se n'han fet més de 70 versions i que ha venut 20 milions de còpies. D'Angiò hi va participar com a favor al seu amic productor Bruno Sanchioni, amb qui s'estava allotjant a Bèlgica uns dies. "Em va demanar que l'ajudés amb un ritme horrorós que tenia –explicava el cantant–. Vaig afegir-hi una harmonia molt simple amb el sintetitzador i algunes paraules, una mica a l'atzar. I llavors vaig cometre el pitjor error de la meva vida. Vaig dir-li: «Fes el que vulguis amb això, però, per favor, no posis el meu nom artístic en aquesta cosa»".