Mor Françoise Hardy, la veu melancòlica de la cançó francesa
En els últims anys s'havia convertit en una defensora de l'eutanàsia
BarcelonaLa cantant francesa i icona de la cultura pop Françoise Hardy va morir ahir als 80 anys. Ho va anunciar el seu fill Thomas Dutronc a les xarxes socials amb un senzill "La mare se n'ha anat". Nascuda a París el 17 de gener del 1944, deixa com a llegat cançons com Tous les garçons et les filles, Comment te dire adieu i La question. Feia vint anys que patia un càncer i s'havia convertit en defensora de l'eutanàsia després d'experimentar els efectes secundaris de la radioteràpia. El 1991 va ajudar la seva mare a morir amb una injecció: "Vull marxar tan aviat i tan ràpid com sigui possible", va dir a finals de l'any passat. Era tímida i molt introvertida: "No hi ha res que m'agradi tant com la ferida protegida pel mur de les seves aparences", va escriure Hardy, una lletrista excepcional, a Clair-obscur (2000).
Hardy i la seva música defineixen una època. Formava part de la generació ie-ie i de la Nouvelle Vague, i tot i que no li agradava gaire pujar a l'escenari ho feia amb una guitarra, la seva veu melancòlica i una timidesa que convertien els concerts en un malson per a ella. En 1969 va decidir que no tornaria a pujar als escenaris. Tanmateix, ho va tornar a fer el 1997 per cantar amb Julien Clerc. "Em va convèncer dient: «No et veurem, no et sentirem». Vaig estar malalta tres setmanes abans... Em trasbalso molt. Perdo el control fàcilment, tinc por d'oblidar el text. L'escenari és un esport per al qual estic totalment discapacitada", va dir en una entrevista.
Hardy va començar adaptant al francès música estrangera, sovint anglosaxona, però no sempre. També va adaptar música italiana, com Il est des choses (una adaptació de Ci sono cose più grandi,d'Eliana de Sabata) o brasilera, com La mésange (una adaptació d'una cançó d’Antônio Carlos Jobim i Chico Buarque). Hardy no només va posar veu a les cançons d'altres autors, també va ser una gran lletrista. Són seves cançons com Message personnel (amb música de Michel Berger, 1973), Partir quand même (amb música de Jacques Dutronc, 1988), Dix heures en été (Rodolphe Burger, 1996), Tant de belles choses (Pascale Daniel i Alain Lubrano, 2004).
La seva primera cançó "real"
Hardy va créixer amb la seva mare soltera, que era comptable, i la seva germana. El pare sempre va estar absent, tal com la cantant explica a la seva biografia, Le désespoir des singes et autres bagatelles (Robert Laffont, 2008). Quan va acabar el batxillerat li van fer un obsequi: una guitarra. El 1962 va gravar el seu primer disc, que inclou cançons com J’suis d’accord, Il est parti un jour i Tous les garçons et les filles. Era extremadament autoexigent: "Vaig créixer amb la convicció que era lletja i això em va fer tenir complexos que no vaig acabar de superar mai", va escriure a les seves memòries. "Amb la guitarra intentava tant com podia posar música a les meves penes i les meves mancances", explicava. No li agradava escoltar les seves primeres cançons i deia que era un suplici haver-ne de parlar. "Em fa vergonya Tous les garçons et les filles. La primera cançó real que vaig cantar va ser L'amitié, el 1965. Però, al principi, només pensava en el country-rock americà. Jo era, en aquell moment, una dona sense estudis. No sabia cantar a temps, no tenia ni idea de quin era el significat simbòlic, no tenia uns coneixements que només s'adquireixen a través de la cultura", assegurava.
L'any 1963 va guanyar el Gran Premi de l'Académie Charles-Cros, va participar en el concurs d'Eurovisió i va publicar el seu primer LP, Le temps de l'amour. Hardy sonava a tots els tocadiscos, era un autèntic ídol juvenil i va aparèixer a la portada de Paris Match. David Bowie i Nick Drake se'n van enamorar i Bob Dylan li va dedicar els versos For Françoise Hardy at the Sena’s Edge… a la contraportada del disc Another side of Bob Dylan (1964). En un concert a l'Olympia el maig del 1966 Dylan va assegurar que no sortiria a cantar si Hardy no hi anava.
Hardy estava especialment orgullosa de les cançons que va fer sobretot a partir de la dècada dels 70, com La question (1971), amb música del músic brasiler Tuca. La cantant francesa combinava la seva veu sensual amb la bossa nova per parlar d'amor, erotisme i angoixa, sentiments que molts associen a la relació que tenia aleshores amb el músic Jacques Dutronc. Era una nova etapa per a la cantant, que després també incorporarà el blues a L'éclairage (1972) i Message personnel (1973). Aquell mateix any va néixer el seu fill Thomas, fruit de la seva relació amb Dutronc, amb qui faria un duet a Musique saoule.
L'any 2015 va reflexionar sobre el pas del temps, la malaltia i la vellesa a Avis non autorisés (Opinions no autoritzades). Al llibre també parlava de figures que admirava, com l’escriptor Patrick Modiano i l’expresident Nicolas Sarkozy i dels que no li agradaven, com el també expresident François Miterrand, l’escriptor Jean-Paul Sartre i la política d’Els Verds Eva Joly. Hardy sempre va parlar molt clar i mai es va mossegar gaire la llengua. “No sé si seré aquí l'any que ve”, va dir el 2012. “No m'hi acostumo, sempre he estat molt independent, molt activa. Durant tres o quatre anys he hagut de caminar molt a poc a poc, ja no tinc forces. Estic a la corda fluixa. És molt frustrant no poder valdre’t per tu mateix, m'agrada controlar i planificar. L'envelliment és un repte. Tot s'esfondra, tenim dolor a tot arreu. Afortunadament els més joves no se n'adonen", va escriure.
El 2016, va parlar dels turments físics de la seva malaltia a Un cadeau du ciel… (Un regal del cel). El març del 2021 va decidir publicar el conjunt complet de les seves cançons.