Obituari

Mor als 78 anys la cantant britànica Marianne Faithfull

L'artista londinenca es va donar a conèixer amb només 18 anys amb la interpretació de la cèlebre 'As tears go by'

MARIANNE FAITHFULL
3 min
1
Regala aquest article

La cantant britànica Marianne Faithfull, recordada durant molt de temps pel hit As tears go by, ha mort aquest dijous als 78 anys. L'artista comptava amb una llarga carrera musical, i segons els mitjans de comunicació britànics ha mort "tranquil·la" acompanyada de la seva família a Londres, la seva ciutat natal.

Figura imprescindible de la modernitat londinenca dels anys seixanta, de les llums de l'anomenat Swinging London però també de les ombres de les matinades tòxiques, Marianne Faithfull va ser una intèrpret inimitable, una crooner inesperada que dècades més tard de la primera brillantor va esdevenir referents per a molts artistes, de PJ Harvey a Nick Cave i Rufus Wainwright. Si Mina, la cantant italiana, cantava com si visqués dins de la cançó, amb una intensitat inabastable per a la majoria, Marianne Faithfull cantava com una supervivent que inexplicablement podia continuar cantant.

As tears go by, la cançó de Mick Jagger i Keith Richards amb què es va donar a conèixer el 1964, va ser tot just un primer tast d'una sensibilitat interpretativa amb monuments com Sister Morphine. Una sensibilitat també sacsejada per les addiccions a les drogues, de les quals va poder sortir. El reguitzell de joies que va escampar sobretot a partir del disc Broken English (1979) és impressionant. Cançons com The ballad of Lucy Jordan mantenen el magnetisme i la capacitat de commoure, i poques cantants han aportat tants matisos a composicions d'altres com ho va fer ella entomant versions de cançons de John Lennon (Working class hero), Carol King (Something good), Sarah Vaughan (Black coffee), Randy Newman (In Germany before the war) i Tom Waits (Strange Weather), entre d'altres.

Marianne Faithfull va néixer el 29 de desembre de 1946 al barri de Hampsted. Era filla d'una família de classe alta il·lustrada, amb ancestres a la noblesa austrohongaresa inclosa. Als 18 anys ja era una habitual de les nits del Londres més pop, i sovintejava l'entorn de músics com Mick Jagger i Keith Richards. De fet, va ser el mànager dels Rolling Stones qui la va convèncer d'enregistrar As tears go by. Ella hi va abocar misteri i seducció, en la interpretació. Amb Jagger va mantenir una relació fins a finals dels seixanta, una dècada en què Faithfull va publicar àlbums amb certa regularitat, com Go away from my world (1965), que incloïa una versió de Yesterday, dels Beatles. També va ser la dècada de les primeres incursions en el cinema, com la pel·lícula The girl on a motorcycle (Jack Cardiff, 1968), coprotagonitzada per Alain Delon, i Hamlet (Tony Richardson), en què feia d'Ofèlia i compartia repartiment amb Anthony Hopkins i Nicol Williamson.

La primera meitat dels anys 70 van representar una feixuga travessa narcòtica. De sobte, Marianne Faithfull va desaparèixer, fins que el 1979 va tornar a l'art amb Broken English. El disc no la va ressituar entre les estrelles del pop comercial, però sí que va recuperar-la per a la causa de les grans intèrprets de la història. El misteri i l'encant de la primera joventut eren aleshores un pou de vides i cartes estripades que ella cantava amb l'elegància de qui sap esquivar les bales del dramatisme gratuït. La repercussió entre la crítica va fer que Broken English es convertís en un disc de culte revisat per les generacions posteriors.

Esperonada per Broken English, i mentre seguia diversos tractaments de desintoxicació, Marianne Faithfull va anar consolidant una encomiable discografia, entre el pop, la cançó de cambra i el jazz. Va fer àlbums com Strange weather (1987), amb Bill Frisell com a guitarrista i Hal Willner com a productor i un repertori amb versions de Tom Waits i Bob Dylan, entre d'altres, a més d'una impressionant interpretació de Boulevard of broken dreams, l'estàndard d'Al Dubin i Harry Warren. El 1998 es va enfrontar a The seven deadly sins, de Kurt Weill i Bertolt Brecht, en format orquestral, i abans havia col·laborat amb Angelo Badalamenti a A secret life (1995), un treball en què Faithfull va fer algunes de les seves millors interpretacions.

El segle XXI el va començar plenament consolidada amb discos com Kissin time (2002) i Before the poison (2005), que va compartir amb músics com Beck, Dave Stewart, Billy Corgan, Damon Albarn, Nick Cave i PJ Harvey. Era una manera de deixar constància de l'amplitud i la qualitat del llegat de Marianne Faithfull. També van ser anys de grans papers al cinema, com ara el de l'emperadriu Maria Teresa a la Maria Antonieta (2006) de Sofia Coppola i sobretot el de protagonista a Irina Palm (2008), de Sam Garbarski.

stats