Els 25 millors discos del 2017
En diem els millors però en realitat són el resultat de les votacions dels col·laboradors del ‘Play’. Dalt de tot, els grans i incontestables consensos de l’any i, després, una llista ‘patchwork’ feta d’una suma de subjectivitats. Com sempre, en queden fora grandíssims títols amb què es podria confeccionar una llista alternativa tan bona com aquesta. En tot cas, no us l’acabareu!
01
KENDRICK LAMAR
‘DAMN.’
Fa dos anys, Kendrick Lamar ocupava també el primer lloc d’aquesta llista. Ho feia amb To pimp a butterfly, un disc exuberant, polític i expansiu que connectava amb la història de la música negra (soul, jazz, funk), deixava enrere el to autobiogràfic de Good kid, M.A.A.D city (2012) i el consagrava com un dels més grans artistes del seu temps. Ara, amb 30 anys, el raper californià ha tornat amb un cinquè treball més introspectiu i seriós que, sense renegar del passat, apunta cap al rap del futur amb peces més directes i produccions més electròniques (i col·laboracions puntuals de Rihanna, U2 i Zacari). Per primer cop, un dels seus singles - Humble. - s’ha enfilat al número 1 del Hot 100 del Billboard i, a més, aquest gener Damn. optarà al Grammy al millor àlbum de l’any; no només de hip-hop, que també, sinó en la categoria general. No és casual: en pocs anys Lamar ha aconseguit transcendir els límits del gènere i situar-se a l’altura dels grans mites del pop i del rock.
02
MARIA ARNAL I MARCEL BAGÉS
‘45 CEREBROS Y 1 CORAZÓN’
Feia temps que ens avisaven, a través dels seus inoblidables directes i amb l’EP Verbena de l’any passat, del qual han rescatat la versió d’ A la vida d’Ovidi Montllor. Finalment, el 2017 ha sigut l’any del debut en llarg d’Arnal i Bagés, que ha deixat títols tan memorables com Canción total i Tú que vienes a rondarme, amb un disseny sonor que evoca un univers en expansió i que, a través de filtres i efectes, connecta la tradició amb la música del segle XXI. Memòria, lluita i necessàries dosis d’esperança col·lectiva.
03
ROSALÍA
‘LOS ÁNGELES’
Es va donar a conèixer entre el públic mil·lennialcantant trap amb C. Tangana, però el que ella volia era cantar flamenc. Finalment, va ser l’associació amb Raül Fernández Refree la que va acabar de donar forma a la seva particular visió del gènere, que connecta amb el flamenc més pur des de l’heterogeneïtat. Los ángeles és un disc sobre la mort que de vegades fa posar la pell de gallina i d’altres fa plorar. El 2017 ha sigut també l’any de Rosalía, com sap tothom que ha tingut l’oportunitat de viure aquestes cançons en concert.
04
LORDE
‘MELODRAMA’
Fa uns mesos dèiem que aquesta neozelandesa de 21 anys era l’única artista que podia disputar-li el tron del pop a Taylor Swift, i Melodrama certifica allò que Lorde apuntava en temps de la viralització de Royals : la seva música és poderosa, intensa i gens infantil. Una estrella magnètica capaç de facturar pop de molts quirats i al marge de modes.
05
ARCA
‘ARCA’
El veneçolà Alejandro Ghersi ha passat de ser el productor de moda per a artistes com Björk, Kanye West i FKA Twigs a tenir una gran consideració com a artista. El seu tercer disc està cantat en castellà i és tan estrany, misteriós, bell i hipnòtic com un cant de sirena: no pots deixar d’escoltar-lo encara que vulguis.
06
THE NATIONAL
‘SLEEP WELL BEAST’
El setè disc dels de Cincinnati és un plat que s’ha de degustar amb calma. La intensitat hi és, però servida amb mesura. Subtils textures electròniques s’incorporen al to confessional de Matt Berninger en un pop gairebé de cambra, més de matisos que no pas de cops d’efecte festivalers.
07
ST. VINCENT
‘MASSEDUCTION’
La grandesa d’Annie Clark està en la capacitat de generar estranyesa en allò que podria semblar pop convencional. A Masseduction s’acosta més que mai al mainstream, però la seva marca personal continua massa potent per no resultar transgressora.
08
ROCÍO MÁRQUEZ
‘FIRMAMENTO’
Rocío Márquez arrisca amb un disc de flamenc que prescindeix del so de la guitarra i que, en canvi, incorpora saxo, piano i percussió. La cantaora de Huelva posa l’heterodòxia al servei del missatge, amb cançons que abracen el feminisme i altres temàtiques socials com el medi ambient i el drama de l’emigració.
09
HAIM
‘SOMETHING TO TELL YOU’
Les germanes Danielle, Este i Alana Haim tenen un talent inusitat per compondre cançons pop que se t’enganxen a la pell i ja no et deixen anar. Amb Something to tell you cantareu, ballareu i les estimareu, no hi ha alternativa.
10
THE XX
‘I SEE YOU’
El trio londinenc continua explorant dins els paràmetres del pop minimalista amb bases electròniques, però aquest cop sona més accessible que mai, amb melodies memorables que apunten a un públic que va molt més enllà de la seva fidel parròquia indie. Música de ball bella i introspectiva per a les masses.
11
LCD SOUNDSYSTEM
‘AMERICAN DREAM’
Un disc que és una traïció als fans i a la vegada un regal. Traïció perquè James Murphy fa anys que va celebrar el comiat de LCD Soundsystem i regal perquè l’inesperat retorn està a l’altura de la trilogia que els va consagrar com un dels grans grups dels 2000.
12
QUEENS OF THE STONE AGE
‘VILLAINS’
L’àrid stoner rock de Josh Homme ha anat guanyant ganxo melòdic amb els anys, una tendència que va dur l’anterior disc ...Like clockwork (2013) a un públic massiu. Ara, amb el productor estrella Mark Ronson (Amy Winehouse, Bruno Mars), continuen sent el grup de rock dur amb els riffs més enganxosos.
13
THE WAR ON DRUGS
‘A DEEPER UNDERSTANDING’
Ja gairebé ningú practica el soft rock que Adam Granduciel ha anat teixint en els seus quatre discos. I és precisament aquesta factura suau tan criticada pels seus detractors el que fa especial l’estètica del grup de Filadèlfia, que continua parint grans cançons que sonen antigues i actuals a la vegada.
14
COURTNEY BARNETT & KURT VILE
‘LOTTA SEA LICE’
La cantautora australiana i el músic nord-americà (exguitarrista de The War on Drugs) han decidit unir esforços en un disc conjunt que té el punt desmanegat dels millors treballs de Pavement, una sensació de cosa mig improvisada que només pot sortir bé a aquells que van tan sobrats de talent i carisma.
15
SAMPHA
‘PROCESS’
El cantant, músic i productor londinenc era conegut per les seves col·laboracions amb SBTRKT, Kanye West, Solange i Drake, però amb el seu magnífic disc de debut ha passat a formar part de l’univers R&B més elegant i electrònic.
16
NÚRIA GRAHAM
‘DOES IT RING A BELL?’
De mica en mica, la cantant, guitarrista i compositora de Vic ha anat afermant-se en un so més aspre del que es podia haver imaginat fa uns anys. Però sota l’electricitat latent s’amaguen filigranes melòdiques que es van descabdellant a mesura que avança un disc que creix a cada escolta.
17
ANÍMIC
‘SKIN’
Amb Ferran Palau plenament establert pel seu compte, Louise Sansom ha passat al capdavant d’Anímic. El grup de Collbató, després de canviar la bateria per bases electròniques, abandona el folk i mira de cara el futur amb un sisè disc de pop cibernètic, tot cantat en anglès i molt ric en textures sintètiques.
18
UNA BÈSTIA INCONTROLABLE
‘METAMORFOSI’
Totalment aliens a qualsevol moda, el hardcore punk d’Una Bèstia Incontrolable es construeix a partir de riffs de guitarra bruts i pesants que recorden el metal primitiu de Black Sabbath i la força hipnòtica de Kyuss. Les sis peces de Metamorfosi ens arrosseguen a un món obscur i perillós.
19
BOB DYLAN
‘TRIPLICATE’
Quan Dylan va decidir gravar cançons popularitzades per Frank Sinatra amb Shadows in the night (2015) ningú hauria dit que obria una nova etapa basada en el cançoner clàssic nord-americà. Va continuar amb Fallen angels (2016) i després amb els 30 standards de Triplicate. I cada vegada ho fa millor.
20
CALA VENTO
‘FRUTO PANORAMA’
Tot ha anat força de pressa per al jove duo empordanès Cala Vento, d’un primer disc homònim l’any passat a un segon treball que els consolida com a nom imprescindible del hardcore amb sensibilitat pop en la línia de grups com Nueva Vulcano i The Unfinished Sympathy.
21
CIGARETTES AFTER SEX
‘CIGARETTES AFTER SEX’
Com el mateix nom del grup suggereix, la música de Cigarettes After Sex evoca un moment de calma total, amb una lleu melancolia. Des d’El Paso, Texas, la veu suau de Greg Gonzalez flota sobre un acompanyament gairebé oníric que beu de referents com The Cowboy Junkies i Cocteau Twins.
22
NOEL GALLAGHER HIGH FLYING BIRDS
‘WHO BUILT THE MOON?’
Mentre no arriba una hipotètica reunió dels Oasis, el Noel supera el Liam en solitari perquè mentre el germà petit hi posava tota l’actitud i el carisma, el gran era qui componia les cançons. Si trobeu a faltar la combinació explosiva entre tots dos, completeu l’escolta amb As you were del Liam, també publicat enguany.
23
XARIM ARESTÉ
‘POLINÈSIES’
Amb La rosada (2015) l’ex-Very Pomelo ja va demostrar que era molt més que el guitarrista de moda. Amb Polinèsies, el de Flix es confirma com un dels grans músics i poetes del nostre país, amb un imaginari propi únic i intransferible.
24
JASON ISBELL AND THE 400 UNIT
‘THE NASHVILLE SOUND’
L’exguitarrista i cantant dels Drive-By Truckers s’ha forjat durant deu anys una imponent carrera tot sol. El tercer disc en què es fa acompanyar per The 400 Unit, grup de músics de Muscle Shoals, Alabama, el fa entrar de ple en l’Olimp del country alternatiu.
25
JOANA SERRAT
‘DRIPPING SPRINGS’
Per gravar el seu quart disc, Joana Serrat va anar a Texas a trobar-se amb Israel Nash i els seus músics, que l’acompanyen per primer cop. Un vestit a mida que realça unes cançons enlluernadores que no cessen en l’exploració dels grans horitzons com a escenari d’emocions, desitjos i anhels.
