Marina Rossell: “La veu vol dormir molt i no prendre cocaïna”

Marina Rossell i Figueras (Castellet i la Gornal, Alt Penedès, 1954) ha publicat aquest divendres el disc número 25 de la seva carrera artística, que ha titulat 300 crits, on ha versionat al català èxits de la cançó francesa, a part d’incloure-hi temes de la seva pròpia autoria. Hauria pogut ser la típica entrevista de promoció, però la tranquil·litat d’esperit de la cantant, i els anys de confiança, van donar lloc a un repàs biogràfic i sentimental que va arribar molt amunt sense forçar res, perquè com diu en l’entrevista, hi ha moments en què t’has d’elevar. Llegeixin l’entrevista i ja m’ho sabran dir. O millor, cliquin play a Ara.cat, que la sentiran cantar. Gràcies per la confiança, estimada Marina. 

Per què li has posat 300 crits al disc?

— Perquè cadascú ha de buscar els seus, els crits que té a dins. Quan veus aquell quadre d'El crit de Munch, no t’agafen calfreds?

Però el quadre de Munch representa un crit d’espant, i aquest no és un disc d’espant.

— ¿Però la vida no t’espanta?

A vegades, sí. En aquest disc hi ha temes teus, però hi ha versions en català de grans èxits de la cançó francesa. ¿Com ha anat perquè t’hagis fixat en aquestes cançons?

— Perquè jo vinc de les cançons de la resistència. I vaig fer una petita recerca: Je t’attendrai, jo t’esperaré. S’havia fet molt popular a França, tot i que era d’origen italià, perquè les mares i les dones la demanaven per la ràdio perquè esperaven que els homes tornessin de la guerra. I a Auschwitz, als camps d’extermini hi havia una banda de música que tocava a l’entrada i la sortida de la feina, o quan entraven a les cambres de gas. Tan cínic i tan bèstia com això.

Ho explica Primo Levi a Si això és un home, un supervivent que molts anys més tard, quan sentia segons quines cançons, li venia el calfred de quan les havia sentit dins el camp d’extermini. Per tant, havien aconseguit allargar la seva presència sinistra en la seva vida. Però també cantes Sota el cel de París o La mer, que les sents i et transporten a França.

— És molt difícil fer aquests temes, perquè se n’han fet moltes versions. No em penedeixo de res, de la Piaf, jo la volia cantar perquè és la imatge d’una dona de 40 anys, ara que parlem de l’empoderament de les dones, i em permetia dir: “Ho he pagat, ho he esborrat, ho he oblidat. Tant me fa el que hagi estat”. Fa temor tornar-la a versionar, però jo ja ho vaig fer amb tots els clàssics catalans.

Gran disc, del Virolai a La santa espina.

— Això ho has de fer quan ets gran. Jo cantava les caramelles al poble de la Gornal amb el senyor rector que ens feia doctrina. De jove, La santa espina et produïa una certa caspa, i quan som joves matem tot el que hem heretat. Però recordo un viatge amb la Montserrat Roig a un monestir ortodox en què ens van rebre amb un cant i nosaltres havíem de correspondre amb un altre cant, i jo pensava: "Jo no puc cantar Con flores a María" i em va venir al cap el Virolai. ¿Tu saps l’emoció que és que em poso a recordar-lo i em va sortir de dalt a baix? La Montserrat Roig plorava i a mi mateixa em va commoure i remoure. Rosó és l’'O sole mio, és el Sole mio dels italians. Són cançons líriques extraordinàries que s’instal·len al cor per sempre.

Parlant de cançons, em ve al cap una definició que va fer l’Espinàs, que cito sovint: “Una cançó és una mica de lletra i una mica de música, ni més ni menys”.

— Per a les cançons no hi ha una fórmula, t’han de sortir del cor i sucar la ploma al cor. Digues-li al Leonard Cohen, a la Joni Mitchell o al Bob Dylan que facin una mica de lletra. Dit això, l’Espinàs ha fet una feina extraordinària. Jo també en soc hereva. Va venir amb la Laura Aymerich a un dels meus primers recitals, quan encara feia d’infermera, i gràcies a la seva crítica vaig començar a fer totes les primeres parts de Lluís Llach abans que el prohibissin. I allò em va obrir el contacte de Salvador Espriu... És que ja som grans.

¿Puc dir que en tens 67?

— Esclar que sí.

I mantens aquesta veu tan poderosa.

— En part és biològic, perquè de la meva mare vaig aprendre el gust per cantar, perquè cantava mentre rentava la roba... Aquesta és la meva visió: el jardí de casa meva, un safareig i ella i unes veïnes cantant “Mira mi brazo tatuado con este nombre de mujer, es el recuerdo del pasado que jamás ha de volver”, i ho empalmaven amb “Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol” i continuaven: “Y todo a media luz. A media luz los dos”... En fi, tinc bona veu i tinc tècnica perquè vaig aprendre a respirar, a controlar l’aire... La veu vol dormir molt i no prendre cocaïna. Jo no prenc cocaïna, la vaig provar en una època perquè m’hi vaig trobar, però em va semblar que era una cosa letal. I tu fixa’t que tots els cantants que han pres coca no tenen la veu en condicions. La coca és letal. Ho hem de dir, letal.

Quina importància va tenir per a tu el contacte amb Georges Moustaki?

— Buf, molta. Hi he tingut una relació personal i íntima durant 35 anys. Fer el disc d’El metec em va canviar la vida, t’ho prometo. Perquè hi ha una cosa que, mal m’està dir-ho, i és la primera vegada que ho diré... recordo que moltes persones a mi em tenien conceptuada com “Mira, la Marina de La gavina” o “la Marina, feminista”. Perquè la proximitat esborra la vàlua d’aquella persona, i més en un país més petit. Els va passar al Pau Riba i al Sisa, també.

¿T’ha fet mal aquesta consideració?

— No, no m’ha fet mal perquè jo he anat posant totes les meves petites columnetes: he cantat al Liceu clàssics catalans, vaig recuperar havaneres per enaltir el gènere perquè també penso que l’havanera s’hauria pogut convertir en la nostra bossa nova. I en Moustaki va fer mans i mànigues per participar en el programa que em va dedicar l’Albert Om, i allò va fer que el fet de veure que un de fora em valorava augmentés la meva valoració aquí.

La qual cosa vol dir que hi ha hagut algun moment de la teva carrera en què no t’has sentit prou reconeguda.

— No, no, no tinc cap rancúnia ni res de res. Jo he anat cantant sempre i no em puc queixar. M’han tractat sempre molt bé, la crítica; he anat fent el que he volgut. He estat feliç i soc feliç fent aquest ofici, perquè és un ofici; jo no el trobo art ni res, fer cançons és un ofici.

¿Una de les columnes de la teva carrera és la nit del Camp Nou amb Lluís Llach i Maria del Mar Bonet?

— Esclar que sí. Ara soc jo la que ho fa, això de convidar cantants més joves a pujar amb mi a l’escenari, perquè conèixer és fer-se càrrec, diu Balmes. M’ho va explicar l’estimat Xavier Rubert de Ventós. Per això ajudo la Victòria Molins a organitzar tot el que fan pels sensesostre i els més pobres a Santa Anna. Jo no hi vaig a fer el bé, me’l fa a mi, el bé. Cada any intento fer un concert perquè és ajuda directa, i busco cantants molt joves que m’agradin. Això sí, que m’agradin. I els porto a aquesta església que acull la gent a qui la vida li ha anat malament. La Viqui Molins i el mossèn Peio són persones meravelloses. Hi he portat la Montsita Caballé, la Suu, la Judit Neddermann...

Quina relació hi tens, amb La gavina?

— Molt bona, perquè m’ha portat molt bona sort. Li tinc molt d’agraïment. Va ser número 1 en molts llocs de parla no catalana. M’agrada cantar-la, hi faig una mica de deconstructing perquè la gent ja la canta, i llavors jo faig un sottovoce...

Tu has cantat molt per Espanya, amb Luis del Olmo.

— Meravellosa persona. Ara passa per un moment delicat de la seva vida. Jo li tinc un agraïment brutal, perquè ha sigut la persona que més ponts ha posat entre Espanya i Catalunya a través del seu programa, que el feia des de Barcelona per a tot Espanya. Hi havia un altre gran de la ràdio, en aquell moment, que passava per més progre, que ara s’ha retirat, i no va fer aquells ponts. Ara em dol veure en Del Olmo en una situació tan delicada. Té boira al cap. A persones com ell, quan les vaig a veure, els canto aquí a l’orelleta i notes que reaccionen. Fan molta ràbia aquestes malalties que et treuen els records. A tu et poden tallar una cama, però tens els records.

¿Penses en l’Àngel Casas?

— Sí, esclar. Ens va portar a tots als seus programes.

És una persona molt elegant, l’Àngel Casas.

— I intel·ligent. Transmet una certa tranquil·litat d’ànim i m’encanta aquesta sensació. Això m’ha portat a cantar sempre, i mai he estat a dalt de tot però tampoc a baix de tot. I també penso que cada vegada he intentat fer les coses una miqueta millor. He sentit la necessitat de fer-les cada vegada millor. Tinc molt agraïment, em sento molt privilegiada.

Tu has conservat sempre un racó espiritual. Fins i tot, en algun moment que tu volies ser monja.

— Qui no volia ser tot allò, en aquella època? Amb tots aquells llibres que llegíem de Fray Escoba. Però sí, em sento una persona espiritual, soc de religió catòlica i a m’agrada la litúrgia; m’encanta. ¿No vas veure totes les cerimònies del Papa per Setmana Santa, l’any passat, sense ningú a la plaça de Sant Pere?

¿Ho vas seguir?

— És que em va semblar brutal. I, a més a més, hi ha un moment que t’has d’elevar. Els éssers humans som molt terrenals: “Toca fusta, toca ferro, toca de peus a terra”, et diuen quan ets petita. “Marina, toca de peus a terra, sigues realista”. Però hi ha un moment que ens hem d’elevar també, perquè si no, no hi ha creació. I no hi hauria aquest disc, per exemple.