Guineu: "La meva música d'entrada no et fa la sensació que hagi de parlar de salut mental"

BarcelonaLa cançó Putu any, síntesi del desconcert pandèmic, va ser la targeta de presentació del projecte Guineu, de la terrassenca Aida Giménez (1993). Aquell pop-punk, que ella mateixa va batejar com a cuquitrash, va créixer al disc Forats negres (2021), i ara s'endinsa en una nova dimensió, més íntima i angoixant, a Una sacsejada (Propaganda pel Fet!, 2023), l'àlbum que presenta el 18 de març a la Sala Vol de Barcelona. "Et comença a faltar l'aire quan se’t tanquen les portes", canta a la primera cançó, No ha parat de ploure. I a la segona, Vull sortir i no puc, hi insisteix: "Hi ha un dia que no arriba l'aire".

Com estàs?

— Bé. Segueixo amb la teràpia, però estic bé. És cert que he fet un disc per explicar que ens costa moltíssim acceptar que de vegades no estem bé. Això és el que estic treballant amb la psicòloga. Intento abraçar aquesta situació en què estem més vulnerables, però sense que sigui un drama. Al final, cadascú té les seves maneres de fer-ho, i jo ho faig a través de la música.

Descrivies el disc anterior com "una sèrie de microdrames". ¿Ara has fet tot un melodrama de cap a peus?

— Sí. De fet, la primera cançó del disc es diu No ha parat de ploure, que és com una continuació de Forats negres, però des d'una perspectiva molt més introspectiva. Forats negres parlava de coses del passat o que no tenien per què haver-me passat a mi, però Una sacsejada és tot molt del present, molt actual, molt personal.

Artistes com Lana del Rey i Lorde també han treballat aquest tipus de material melodramàtic. Lana del Rey potser des d'una distància irònica, i Lorde des del cor de la tempesta...

— M'encanten, són dues artistes que em flipen. Quan dic que soc cuquitrash és una miqueta perquè en una primera escolta potser no detectes el contingut real que hi ha darrere d'aquestes cançons, cosa que no passa amb aquestes dues artistes perquè la seva música ja té aquest to més melancòlic. En canvi, la meva música d'entrada no et fa la sensació que hagi de parlar de coses com la salut mental.

¿Has tingut alguna mena de prevenció, escrivint des de la vulnerabilitat?

— És que no ho sabia. De debò que el més heavy que m'ha passat en aquest sentit és que jo anava a casa de Cristian Eichborn, el productor, i ens preníem unes cerveses i parlàvem de merdes de la vida personal, i llavors posàvem una base, jo agafava la guitarra, m'inventava una melodia, li posava una lletra... Va ser després, a l'escoltar-les, quan vaig ser conscient de la vulnerabilitat.

No has fet un treball gens obvi, en el sentit que no és el típic disc de desamor, sinó que hi abordes un trànsit existencial més ampli.

— M'agrada molt que diguis això perquè no va per a cap amor. També et poden trencar el cor laboralment, o en altres àmbits de la vida. Evidentment, estic en una crisi existencial que crec o vull creure que té a veure amb l'edat, que estic a punt de fer 30 anys i se me n'ha anat l'olla. Pensava que canviaves el número i ja està i no és així: et planteges moltíssimes coses, i encara més sent una dona perquè hi ha unes pressions socials que existeixen per molt que estiguem en una època més moderna. Per exemple, noto unes pressions que el meu germà no va tenir.

¿La música sí que funciona com a refugi perquè no és el que et genera més angoixa?

— Sí, sí que fa com a refugi... fins que decideixo compartir-la. La meva terapeuta sempre em diu: "Ets molt rara, no pot ser que sentis tanta vulnerabilitat però alhora ho vulguis compartir". Doncs sí, és així, és com una necessitat de compartir, que si no ho comparteixo és com si no existís. I això també genera ansietat perquè et demanes si li agrada a la gent o no.

A la cançó De bones parles d’odiar de bon gust els dimonis que t'inspiren. I quins són els àngels que t'inspiren?

— No m'inspira cap àngel. Sempre que escric és quan m'està inspirant una cosa dolenta. Quan passa alguna cosa bona no tinc aquesta necessitat de rebolcar-m'hi. No m'agrada identificar la meva imatge amb coses supercuquis, no sé per què, però això ja ho treballarem amb la terapeuta també.

Certament, et vas donar a conèixer amb Putu any, que no en té res, de cuqui. ¿Et va sorprendre la repercussió d'aquella cançó?

— Molt. Va ser un abans i un després molt clar, en el sentit de veure que podia continuar per aquí.

Com recordes l’experiència de tocar al Primavera Sound 2022 a primera hora de la tarda?

— I amb 38 i mig de febre, perquè estava molt constipada. Estava prou tranquil·la perquè amb la meva banda estic molt tranquil·la, tot i que ho vaig passar una miqueta malament perquè tenia tants mocs que no em sortia ni l'aire. M'hauria agradat estar bé, no només per viure el moment sinó pel fet que hi havia prou gent, perquè era l'únic lloc amb ombra del recinte.

¿Et sents a prop de propostes com les d'Angeladorrrm o Carla Serrat?

— Crec que soc massa trash per a ells. És cert que Sacsejada és un disc més contingut, però el que faig jo és molt canyer. Això fa que els programadors no acabin d'encaixar-me, i em crea una mica d'ansietat. No vull deixar de fer el que m'agrada, però també veig que no hi ha cap circuit per al que faig jo. A veure, que tampoc faig res superestrany, perquè hi ha gent en castellà com Cala Vento, Yawners, Él Mató a un Policia Motorizado... que fan pop que alhora és canyer, però sembla que si ho fas en català ja no encaixes. Hi ha molts festivals als quals ni els passa pel cap programar-me. Però va, animeu-vos, gent de Catalunya!