Un 'Messies' sense sorpreses

Han arribat els dies del Messies (Messiah), l’oratori en tres parts de Georg Friedrich Händel que alguns encara s’entesten a defensar que es tracta d’una obra nadalenca, quan en realitat l’Oratori de Nadal de J.S. Bach –que es tocava a L’Auditori el mateix dia que la peça de Händel que ara comentem– és molt més ajustat per a aquestes dates.

Sobre el paper, el que més curiositat desvetllava de la vetllada händeliana al Palau de la Música era la direcció de Franco Fagioli, que fa un mes va obtenir un gran èxit com a contratenor amb Ariodante al mateix recinte. El problema del cantant argentí és creure’s que és director. Certament, concerta bé i és elegant en el gest, però amb això no n’hi ha prou. D’acord que l’oratori de Händel no és la Simfonia dels mil de Mahler, però cal igualment un treball imaginatiu, de construcció. I també és cert que la peça del músic alemany no és narrativa –com les passions de Bach–, sinó reflexiva i allunyada de l’òpera, però sempre fa falta una concepció unitària de la peça.

Escassa inventiva més enllà del que ja sabem sobre una obra programada en excés, construcció tènue i poc sentit unitari (el treball amb els solistes i amb l’orquestra semblava molt diferent respecte del coral) van planar sobre aquesta versió. El resultat, doncs, va ser un Messies sense sorpreses, elegant i poca cosa més. Un Messies de poc relleu en el terreny orquestral, tot i el bon paper de l’Orchestre de l’Opéra Royal de Versalles, complidora però sense brillantor (i amb alguna puntual errada). Un Messies ben cantat gràcies a les bones seccions del Cor de Cambra del Palau de la Música i als quatre solistes solvents (Marie Lys, Margherita Maria Sala, Pablo Bemsch i Alex Rosen) i prou.

Les ovacions al final del concert (així com els lògics aplaudiments després de l’Hallelujah! amb què es tanca la segona part) em semblen, al meu modest parer, excessives. És evident que l’oratori de Händel és una obra mestra sense pal·liatius i això sol ja encén la flama de l’èxit. I que Franco Fagioli és un artista molt estimat a casa nostra. Però millor que es dediqui a cantar i que cedeixi la batuta a directors que, d’altra banda, no s’atrevirien mai a cantar Scherza infida…