Nit de revolta artística amb Clara Peya i La Ludwig Band

VicAllau de moments memorables al Mercat de Música Viva de Vic. Hi ha hagut revolta artística, reparació, catarsi i eufòria amb Paula Valls, Clara Peya i La Ludwig Band, i l'alegria encomanadissa de la big band The Gramophone Allstars. Hi ha hagut també cançons acabades d'estrenar que ja fan olor de cim artístic, interessants dissenys escènics, una sonorització exemplar al Teatre L'Atlàntida i la màgia que només es produeix quan l'artista converteix els espectadors en protagonistes actius.

"Un concert no és una cosa unidireccional, que nosaltres us vomitem a la cara i vosaltres no us feu responsables de res", va cridar Quim Carandell, el cantant de La Ludwig Band, reclamant encara més participació a un públic que divendres a mitjanit va poder experimentar la sensació d'estar vivint un moment irrepetible quan els músics van acabar tocant a la platea, amb Carandell primer ajagut entre dos seients i després triscant per damunt de les butaques per tornar a l'escenari. Val a dir que les estripades escèniques serien foc d'encenalls sense la música, sense la interpretació de les cançons, tant les de discos anteriors com El fill del rei com les que formen part de l'àlbum Gràcies per venir, que es publicarà el 20 d'octubre. De les noves, algunes de les quals ja van estrenar al juny al festival (A)phònica de Banyoles (i després al Tingladu de Vilanova i la Geltrú i al Festival Grec de Barcelona), en destaca l'empremta springsteeniana, com ara els jocs de saxo i teclat de Manela, no vull currar per vostè, l'empenta tan Born to run de Contraban i la condició d'himne d'El meu amor se n’ha anat de vacances. Si abans La Ludwig Band era Pau Riba i Sisa fent riure Bob Dylan, ara hi ha afegit el romanticisme de carretera secundària de Bruce Springsteen i una mala llet molt refrescant.

Les veus de Carmen Aciar i Aina Zanoguera

Abans de l'eufòria de La Ludwig Band va haver-hi la catarsi de Clara Peya. La pianista de Palafrugell va regalar 45 minuts de bellesa i violència, tot just un tast del disc Corsé: un àlbum, va dir, que "parla de la violència de la perfecció". Oda a la imperfecció, per tant, desplegada en directe amb més potència rítmica i amb les cantants Carmen Aciar i Aina Zanoguera assumint les veus que al disc fan artistes com Sílvia Pérez Cruz, Momi Maiga, Ferran Palau i Albert Pla, entre d'altres. Impressionant de cap a peus, tot i ser un primer concert ("una prepresentació", segons Peya) paga la pena destacar-ne alguns moments. El primer, la transició d'un delicat pianíssim cap a un estrepitós moment electrònic entre El tall i Vientre seco. Un altre, la interpretació de la mallorquina Aina Zanoguera a El tall, una de les cançons de l'any per moltes raons però sobretot pel que diu i no diu el vers final: "Qui fregarà la meva sang?" Un tercer moment, Maldita la imagen i la salvatge manera de cantar de l'argentina Carmen Aciar, amb una ràbia i una desesperació que només es troben juntes al bolero mexicà. Tot plegat, demostrant l'encert de Peya a l'hora de triar dues cantants que transmeten les emocions polítiques de la pianista des de molt endins i amb un talent que frega, sí, la perfecció.

Com Clara Peya, The Gramophone Allstars també han fet un disc, Call your friends, amb moltes col·laboracions que no sempre podran participar en els concerts. A canvi, en directe compten sempre amb les germanes Kathy i Yolanda Sey (i a Vic amb Tonia Richii com a convidada especial a la versió de Brown baby, de Billy Paul), veus ideals per a un repertori cada vegada més lliure i menys ajustat a un estil o una estètica concreta, tal com van demostrar divendres al Mercat de Música Viva. La big band de setze músics dirigida per Genís Bou continua remenant les olles del soul i de l'ska, però també hi ha subtils detalls llatins com les flautes de Sorry I'm always late i interessants arranjaments del saxofonista Lluc Casares. I s'atreveixen amb Could you be loved de Bob Marley, versionada de manera que lliga amb l'esperit ballable que van saber transmetre al públic quan van tocar clàssics de discos anteriors com Funky Kingston i I don't know.

Una altra de les estrenes més significatives d'aquest Mercat de Música Viva ha sigut el retorn als escenaris de Paula Valls. Ho ha fet per presentar Començar de nou. "Aquestes cançons són el viatge de la meva recuperació", va informar la cantant osonenca. Una malaltia que ella anomena Filomena, i que ha après a domar, és l'eix del disc i d'una interpretació i una posada en escena que fuig d'estripades i excessos dramàtics, però que comunica perfectament el procés vital de Valls. Això es tradueix en un estil més rock, fins i tot en les balades, i menys soul que en aventures anteriors. I en tot moment amb el suport impecable del baixista Miquel Sospedra, la bateria Abril Sauri i el guitarrista Guillem Callejón. Bon tast d'un projecte la dimensió del qual es podrà entendre completament quan es publiqui el disc a finals d'octubre i comenci la gira.