Nil Moliner: "Va ser meravellós compartir vivències amb Lluís Gavaldà"

BarcelonaNil Moliner (Sant Feliu de Llobregat, 1992) ja té per la mà el Palau Sant Jordi. Aquest dissabte, a partir de les 21 h, hi actua amb les entrades exhaurides. Serà el primer concert de la gira de presentació del disc Lugar paraíso (Warner, 2023).

Com és que has triat el Palau Sant Jordi per començar la gira?

— Perquè és un lloc emblemàtic. Ja hi vam actuar el 2022, i aquest any volia que fos l’inici de la gira. A l'oficina ho tenien clar, tot i que al principi jo tenia aquella por de pensar que potser era massa ambiciós, però a la vista està que tenien raó, perquè les entrades estan exhaurides.

¿Tens preparada alguna cosa especial? Perquè després la gira no serà ben bé per espais semblants.

— Exacte, fem el Palau Sant Jordi i després comencem la gira de festivals, i a la tardor la de sales. El del Sant Jordi és un xou únic en què passaran moltíssimes coses. M'agrada molt jugar amb el xou i que sigui més que un concert. També vull que ho sigui per a la gent que em segueix, i alhora per a la gent que acompanya la gent que em segueix i que no em coneix tant.

Des que va sortir el disc l'octubre del 2023, hi ha hagut algunes cançons que han tingut més potència que altres. Imagino que això també t'haurà condicionat a l'hora de fer el repertori. Dos primaveras deu ser una de les imprescindibles.

— Amb això tinc un odi-amor bastant estrany. Un concert és una branca totalment diferent de la digital. Hi ha cançons que la gent canta als concerts d'una manera molt bèstia i molt èpica però que no han tingut grans números a les plataformes ni cap número 1 a les ràdios. Això que passa en directe és molt bonic. I estic a l'espera de veure què passa al Sant Jordi amb aquestes cançons que agafen vida quan les toco en directe. Hi ha cançons com Good day i moltes altres que encara no han sonat en directe i falta veure com les canta la gent.

Good day és al principi del disc, i hi col·labora el músic ghanès Camidoh. I l’acabes amb Meneíto, el tema amb Yera que té un toc més caribeny.

— Són les dues bandes, i pel mig passa tot. Té tot el sentit obrir amb Good day perquè hi ha un nexe familiar. Tinc família a Ghana, per part de la parella de la meva germana, i sempre m'ha agradat molt la música afro i l'afrobeat. Amb ma germana ens compartim molta música d'aquesta, i un dels artistes que coneixíem tots dos era Camidoh. Va ser ella qui em va suggerir que fes el tema amb ell. Ens vam posar en contacte amb la seva oficina i ens va dir que sí. Vaig viatjar a Ghana i vaig conèixer en Camidoh. Va ser molt enriquidor. I tanco el disc amb Yera. Vam gravar el tema i el videoclip a Medellín. I entre les dues cançons passen tot de coses en el disc.

Entre les coses que hi passen hi ha aquesta mena de corrido tumbado, Súbeme el volumen.

— Tot el disc m'ha permès experimentar molts gèneres i passar per tot arreu, fins i tot pel corrido tumbado que vaig fer a Mèxic. També hi ha una cançó més afro, una de més tropical, una balada, una de més èpica i rock... M'interessa jugar amb la música. Tots els llocs on he pogut fer cançons són a Lugar paraíso

¿El teu lloc paradís més proper quin seria?

— El meu lloc paradís és qualsevol lloc on hi ha gent que estimo. Òbviament, hi ha casa meva, Sant Feliu de Llobregat, però també Madrid, que és la meva segona casa. Menorca i els Pirineus també són llocs paradís.

A Enséñame parles de la família com a pal de paller. ¿En la teva música també és important la família?

— Sí, sempre ho ha sigut. La meva germana, quan era més jove, era model, i a casa vaig viure el suport que li donaven els pares en un món tan complicat com el de la moda. Després també ho van fer amb mi quan vaig començar amb la música. Sé d'històries d’altra gent, en què la família potser no ha donat aquest suport. Jo he tingut sort perquè són uns pares meravellosos. Com la meva germana, que és una de les meves millors amigues.

Al llarg del disc menciones noms d'artistes com Camila, Billie Eilish, Tangana, Nathy Peluso... Quins cantants t'han marcat en l'últim any i mig?

— Tot el que ha anat sortint m'ha marcat, com a qualsevol altra persona, imagino. També música de fa molt de temps. He reconnectat amb The Specials, per exemple, un grup que el meu pare escoltava moltíssim, i jo també de petit. I a través dels documentals he connectat molt amb Robbie Williams.

Com et sents en català? Al disc vas incloure Quan no siguis a prop, amb Lluís Gavaldà, i després has publicat Ara.

— El català és la meva llengua. Escric molta música en català, molta. Però quan decideixo treure una cançó en català, ha de ser molt, molt, molt cuidada. Que no vol dir que les altres no ho siguin, però, com que és la meva llengua, ha de ser perfecta perquè surti. Fa temps va passar amb Som ocells, més tard amb Quan no siguis a prop, amb el Lluís Gavaldà, i després amb Ara. Són cançons que apareixen i que elles mateixes em diuen: "Nil, soc jo i he de sortir". I els hi faig cas i surten.

¿La cançó amb Lluís Gavaldà la vas compondre pensant en ell?

— Escoltava molt Els Pets quan era adolescent, i vaig pensar que aquesta cançó la volia fer amb el Lluís. Pensava que seria impossible, realment. Al final vaig arribar al seu contacte, li vaig fer un àudio, em va contestar que ell normalment no fa col·laboracions però que li agradava molt. Li vaig enviar la cançó, li va encantar, i seguidament li vaig enviar una foto del 2012 en què surto amb una samarreta d'Agost, el disc d'Els Pets: "Així també li fas un regal a aquell nen". Va venir a l'estudi, i va ser meravellós compartir vivències amb ell.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?

— El millor record? Cada concert, perquè per a mi el directe és el més important. Òbviament, n'hi ha de més èpics. El Palau Sant Jordi del 2022 va ser un punt d'inflexió molt gran per mi, igual que el WiZink. Però en qualsevol concert tens aquella sensació que tot el que estàs fent serveix per a alguna cosa. Sempre dic que l'espectacle el tenim els que som a dalt de l'escenari, perquè veure tanta gent cantant amb cares de felicitat o de tristesa, depèn de la cançó, és una cosa que crec que no assimilaré mai. És preciós.

¿I el record que t'agradaria oblidar?

— Ostres, crec que cap, perquè totes les vivències m'han fet ser qui soc ara. Seria absurd dir-te que vull oblidar alguna cosa. Però sí que hi ha l'anècdota del professor de música. Als 11 anys vaig tenir un professor de música que em va adreçar unes paraules molt lletges. Em va fer plorar, i no vaig tornar mai més a fer solfeig, llenguatge musical, des d'aquell dia.

¿No creia en tu?

— M'agrada molt la música, però tenia dèficit d’atenció, potser. Però només tenia 11 anys, i el professor aquell em va dir que no serviria mai per a la música. Per sort, vaig poder seguir fent bateria i guitarra amb dos professors que em van animar molt, el Marc i l'Armando, i vaig començar a recuperar l'amor per la música.

—