Me and the Bees, com un dia d'estiu

Travessant totes les llums que il·luminen un dia, i picant l’ullet a diverses èpoques musicals, Menos mal (La Castanya, 2017) enamora automàticament, desplegant amb un encís irresistible el retro pop de llampecs rítmics de Me and the Bees. Aquest cop, Esther Margarit, Carlos Leoz i Verónica Alonso han pogut conjugar la seva espontaneïtat habitual amb l'exigència creativa. “Vam compondre les cançons molt ràpid, però amb aquest disc hem tingut una mica més de temps per millorar-les, els hi hem pogut donar més aire. Normalment entres a l'estudi amb les cançons molt noves, en canvi aquestes les hem pogut rodar una mica en directe i les hem assajat molt”. Potser per això les seves noves melodies ens encerten com fletxes ben esmolades, una allau de hits que gairebé mai superen els dos minuts. “Quan escrivim una cançó, mai hi donem més voltes de les que toca. No fem rock progressiu ni metal, així que si sona la tornada un parell de cops, ens fa la impressió que no cal repetir. Ens agrada més acabar amb un cert impacte, de manera sorprenent”.

L’empremta dels sons oldies ens revela el trio com a amants de les zones intermèdies, en un cançoner on la lluentor dels 60 balla agafada amb el so embrutit dels 90. “A tots tres ens agrada la música dels 60 i els 90, però també d’altres dècades. Això es resumeix en la senzillesa de les cançons dels anys 60 i la contundència del so dels 90, acompanyades pel nostre bagatge”. A Menos mal totes les cançons són corejables, perquè les veus s’accentuen, i de vegades s’intercanvien els rols davant del micro. Les lletres, directes i clàssiques, planen sobre un gran joc de dinàmiques rítmiques, harmonies als teclats (cortesia de Guille Caballero) i riffs de guitarra ben subratllats. “Una gran part del mèrit és de Joan Colomo i Mau Boada, sobretot amb les mescles. El Joan ha invertit molt de temps en el disc, i ens coneix molt bé. Ha volgut fer una cosa diferent, i el tema de les veus el domina molt, així que ho ha sabut potenciar”.

En un disc amb un aire romàntic innegable, el canvi d’ànims des de l’inici assolellat de Feel good fins al descens íntim de The past is back ens proposa un recorregut que podria resseguir les hores d’un dia molt especial, que va de l'eufòria matinera a la invocació de la nit, passant per les hores baixes d’un vespre melancòlic. “Teníem clar que volíem començar alegres, sobretot. Aleshores ens vam adonar que teníem força cançons animades. Després n'hi havia unes altres una mica diferents, més ambientals, com Sweet darkest night, que troben el seu moment al final del disc, en un desenllaç més somiador i nocturn”. I és per això que el nou disc de Me and the Bees es fa curt i s'enyora com un dia d’estiu.