Mayte Martín: “La cançó 'Ne me quitte pas' la relaciono amb una experiència molt impactant que vaig viure fa uns anys”

BarcelonaHi ha cançons que deixen marca, com un tatuatge que no es pot esborrar. Mayte Martín (Barcelona, 1965) presenta el seu catàleg personal de cançons inoblidables al disc Tatuajes (Nuevos Medios, 2024), un homenatge a Violeta Parra, Víctor Jara, Marta Valdés, Jacques Brel, Joan Manuel Serrat, Pablo Milanés, Carmen Guzmán, Amanda Velazco, Hamlet Lima i molts músics més. El presenta al Palau de la Música aquest dijous, 23 de maig, amb la pianista Nelsa Baró, el contrabaixista Guillermo Prats i el bateria Vicens Soler.

Vas cantar les cançons de Tatuajes al Festival Grec de l'any passat, quan encara no les havies gravat. Ja tenies la intenció de fer aquest disc?

— Sí, sí. A mi sempre m'ha agradat fer primer uns quants concerts abans de gravar res. Rodar el repertori perquè es faci sòlid. I quan les cançons es troben en el seu punt àlgid, entrar a l'estudi de gravació.

És poc habitual, no? Normalment, els músics llancen primer el disc i després fan la gira...

— Deu ser que la gent funciona per uns altres interessos, no? Interessos econòmics, suposo. Jo em guio pel que interessa al projecte, a l'art, a la música.

¿Les cançons, com els tatuatges, poden esdevenir inesborrables?

— Esclar! Vaig triar aquest títol perquè totes les cançons del disc t'enamoren des del primer cop que les escoltes. A mi i a tothom que tingui una certa sensibilitat per la música. No pots no enamorar-te de Ne me quitte pas de Jacques Brel quan l'escoltes per primera vegada. O de Gracias a la vida de Violeta Parra. O de Te recuerdo Amanda de Víctor Jara. Són temes que tenen molt de contingut emocional. I estan molt ben armats, molt ben parits.

Hi ha moltes cançons bones. ¿Com tries les que vols cantar?

— De cançons ben fetes, n'hi ha unes quantes. Però tampoc tantes, eh! Perquè una cançó sigui perpètua, ha de tenir tres virtuts: qualitat musical, qualitat literària i essència. Quan dic essència, vull dir emoció. Es nota molt quan una cançó està composta des de l'emoció.

La relació amb els artistes que admirem és curiosa: poden arribar a ser persones molt importants de la nostra vida, però sovint no els coneixem personalment.

— I de vegades és millor no conèixer-los! Però a la vegada crec que cantem tal com som, componem tal com som. Pot haver-hi una distància entre l'ésser humà i l'artista, però crec que dalt de l'escenari transmetem tots els ingredients que ens constitueixen. Al disc hi ha una cançó de Marta Valdés, que és una artista que primer vaig admirar i després, més endavant, també vaig estimar. A mi m'importa molt com els artistes tracten el públic. No m'agrada gens que els artistes tinguin una actitud desafiadora.

Per què no?

— Perquè l'art és compartir. Jo pujo a l'escenari perquè és l'única manera que el públic em vegi, però soc al mateix nivell que ells. Em sento com en un ritual sagrat, compartint una cosa que és sagrada. En aquest disc, més que mai. És com si fos part del públic: tots plegats retem homenatge a aquests autors, que han parit cançons tan belles...

La primera cançó del disc és Gracias a la vida de Violeta Parra. És una declaració d'intencions? Et sents agraïda a la vida?

— Sí, molt. Estic molt agraïda d'haver pres les decisions que he pres. I de tenir el públic que tinc, que és una conseqüència d'haver pres aquestes decisions. Estic molt agraïda d'haver tingut la lucidesa de no fer el que no he fet, sobretot. Més que no pas d'haver fet el que he fet. Això ha marcat la meva carrera d'una manera determinant. Estic infinitament agraïda perquè, finalment, estic recollint l'amor que he sembrat.

"A la meva mare, el meu far i la meva guia, que em va ensenyar a reconèixer el que és autèntic i honorar-ho com si fos una religió", escrius a la dedicatòria del disc.

— La meva mare va ser la meva referència absoluta. Em va ensenyar totes aquestes coses imperceptibles que transmetem sense adonar-nos-en: com actuar, com tractar la gent, com ser una persona noble... Per a mi, això és l'educació: que els teus fills et vegin caminar per la vida amb honestedat.

Algunes cançons del disc et deuen transportar a moments especials de la vida, oi? Potser fins i tot a algun lloc concret...

— Algunes, sí. Ne me quitte pas, per exemple. Va ser una cançó que em va enamorar de seguida. Però la relaciono amb una experiència molt impactant que vaig viure fa uns anys. Va ser un dia a París, després d'un concert. En aquell moment em trobava en una situació sentimental fotuda. I al vespre, quan vaig arribar a l'hotel, vaig encendre el televisor. És estrany, perquè no miro mai la tele. Però aquell dia ho vaig fer. I a la pantalla va aparèixer Jacques Brel, en aquell vídeo mític en blanc i negre. Un primeríssim pla d'ell cantant Ne me quitte pas, amb la càmera fixa. De cop, vaig entendre la cançó. Feia temps que m'agradava, però de sobte la vaig comprendre. Les cançons, quan remeten a una emoció pròpia, prenen un sentit diferent.

Moltes cançons del disc formen part del repertori llatinoamericà, sobretot de Cuba. T'hauria agradat haver nascut en algun país de Llatinoamèrica?

— Tinc un vincle molt fort amb la música llatinoamericana, és cert. Però no, no m'hauria agradat. A mi no m'hauria agradat néixer en un altre lloc. El que m'hauria agradat és néixer abans. Abans, quan es donava un altre valor a les coses. I quan es donava valor a unes altres coses. No sé si he nascut fora de lloc, però sí que he nascut tard.

Què no t'agrada dels nostres temps?

— Les coses es fan amb molta immediatesa. I tot es fa per aconseguir un fi determinat, que gairebé sempre està lligat a l'economia i al mercadeig. Cada cop som més lluny dels principis que em semblen bàsics per viure.

Quan tenies vint o trenta anys, això era diferent?

— Sí, el canvi ha sigut en molt poc temps. La humanitat ha degenerat molt en molt poc temps. Tot: l'educació, els principis, les relacions entre la gent, les ciutats...

El 2015, en una entrevista a l'ARA, deies: "Barcelona és nefasta per a la música. És una ciutat molt ingrata. Estem anestesiats. La gent surt cada vegada menys, o surt per coses menys interessants".

— Això vaig dir? Doncs imagina't què diria ara. Tot va començar a anar pel pedregar amb les Olimpíades. A partir de llavors, Barcelona va començar a perdre la identitat, les coses que la feien especial.

Aquests últims anys ha sorgit una nova fornada d'artistes que fusionen el flamenc amb el pop i la música urbana. Com a cantaora de flamenc, què n'opines?

— Crec que cal escoltar aquesta música sense pensar que estàs escoltant flamenc. Potser hi ha una aroma flamenca, però l'únic que importa és que el resultat sigui bo. Que sigui autèntic. Que no estigui fet com les pocions de les bruixes, que van afegint ingredients dintre l'olla fins que comença a sortir fum. L'art no funciona així. No m'importa si és flamenc pur o impur, el que m'importa és que estigui fet des d'un lloc honest. Que sigui una necessitat artística i no un producte. Que no ho facin per generar expectació ni per provocar. Avui dia hi ha molt de gust per la provocació i no ho suporto. L'art no ha de servir per a això.