Mayte Martín: "M'agrada que em deixin en pilotes a les entrevistes"

BarcelonaMayte Martín (Barcelona, 1965) té un talent desbordant que ha transcendit tots els intents d'encotillar-la estilísticament. Canta més enllà del flamenc i el bolero fent valer un compromís gairebé religiós amb la música. La seva última aventura és Tatuajes, l'espectacle que porta al Teatre Grec el 23 de juliol a les 22 h, dues hores després del tancament dels col·legis electorals. El repertori del concert és irrefutable: clàssics de Violeta Parra, Víctor Jara, Joan Manuel Serrat, Jacques Brel, Pablo Milanés... I l'acompanyen Nelsa Baró (piano), Guillermo Prats (contrabaix) i Vicens Soler (percussió).

Què et venia de gust mostrar amb el repertori de Tatuajes?

— Volia compartir amb el públic aquestes cançons, que són clàssics de la música universal, que no són tatuatges meus, sinó de tothom. Les meves propostes sempre són tatuatges meus, coses que m'han configurat com a cantant, com a músic. Però en aquest cas he volgut com buscar un espai comú. I versionar o recordar aquests temes és un acte d'agraïment a aquests autors. És com si m'assegués entre el públic i compartíssim la grandesa d'aquestes creacions.

¿Hi ha força pes del repertori llatinoamericà, oi?

— Sí. Bé, la música llatinoamericana ha sigut sempre important a la meva vida. També hi ha altres coses que m'agraden molt. En realitat, no m'he posat a pensar quins temes triaria; ja s'havien triat ells sols. Són cançons que han significat alguna cosa especial en algun moment de les nostres vides.

¿Recordes si les primeres vegades que vas sentir Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara, eres conscient del que explica la cançó?

— No, no n'era conscient, però sí que era conscient que el que estava explicant tenia una càrrega emocional increïble. Sabia que estava explicant una cosa essencial, potent i commovedora.

¿Hi haurà cap record especial per a Víctor Jara en el concert? El 15 de setembre es compliran 50 anys del seu assassinat a mans dels militars xilens a les ordres de Pinochet.

— Pensa que el dia del concert, el 23 de juliol, és també un dia molt assenyalat. Vull dir, al final hem de reivindicar el que sembla que estem perdent: la consciència de la història, el record de les coses que han passat. Anirem a votar i, passi el que passi, trobar-nos després cantant Víctor Jara i Violeta Parra serà també una declaració d'intencions.

És clar, sortiràs a actuar al Teatre Grec a les 22 h. No sé si ja se sabrà el resultat de les eleccions.

— Crec que sí. Potser no hi ha el resultat definitiu, però ja es veurà cap on es decanten les coses, encara que potser hi ha un final inesperat a l'estil Spielberg [fa broma].

Com creus que t'afectaria un govern del PP amb Vox?

— Crec que hi ha una involució pel que fa a principis i empatia. Som en el campi qui pugui: “Com que jo no soc gai, tant me fa els drets dels gais”, com si fos igual coartar les llibertats alienes. Això és viure en una dictadura, directament.

S'han construït uns drets i ara podrien caure.

— Els poden engegar a dida en 5 minuts.

Tornant a Tatuajes, ¿fins a quin punt el repertori que has triat és possible també gràcies a la col·laboració que mantens amb Nelsa Baró, i amb tota la saviesa dels seus arranjaments?

— L'ingredient principal que hi ha aquí és l'amor entre nosaltres, l'amor per la música i el fet de posar-nos al servei de la música. No estem posant la música al nostre servei, sinó al revés. La cura que hi posem, la manera com la Nelsa col·loca una frase meva, la comunicació... Per a mi cada dia és més important treballar amb bones persones que siguin bons músics, en comptes de fer-ho amb músics que simplement et pregunten a quina hora han de presentar-s'hi i quant cobren. A més a més, soc molt exigent en els assajos. La gent que treballa amb mi ha de combregar amb aquesta filosofia, amb aquesta manera de fer música i de viure, i amb aquest respecte religiós que li tinc a la música. M'he envoltat de gent amb qui porto treballant moltíssims anys, que m'entenen i que si no volguessin transitar això, doncs no s'hi haurien ficat.

Parles de respecte a la música, però també a la poesia.

— És clar. Cada tema de Tatuajes és un al·legat a favor de les coses més essencials, a les coses importants.

¿Tens cap projecte al cap més relacionat amb el que vas fer en Al cantar a Manuel, més poètic explícitament?

De moment no, però tinc les portes obertes i deixo una mica que la vida mani. Els meus desitjos, els meus descobriments i les meves intuïcions són les que en realitat manen i les que decideixen. Per exemple, aquests tatuatges feia molt de temps que em rondaven, però no m'obsessiono amb les coses, les deixo aquí, i és ara que tinc la necessitat de compartir-los, de celebrar aquestes cançons, d'agrair-los-les als seus autors i de posar-me allà al servei de l'emoció i de la bellesa.

Al Teatre Grec hi has cantat unes quantes vegades.

— Sí. La primera vegada que vaig cantar al Teatre Grec va ser amb l'Elèctrica Dharma. Jo devia tenir 14 o 15 anys i vaig fer veus a El testament d'Amèlia. Aquesta va ser la primera vegada que vaig posar els peus al Grec. Bé, la primera vegada en realitat va ser quan tenia dos o tres anys, que la meva àvia m'hi duia a jugar. Hi jugava entre les pedres.

¿Vivies a Poble-sec, aleshores?

— Sí, fins als tres anys vaig viure a Poble-sec. Després, com que érem massa gent per viure al pis tan petitó que teníem, li van donar al meu pare un pis de protecció oficial a la Verneda i ens hi vam traslladar. Però sempre he volgut tornar al Poble-sec, perquè encara que me'n vaig anar amb tres anys, és allà on tinc els records de la infància de veritat. Quan vaig tornar me'n recordava de tothom, de la gent de les botigues, de tot. I, a banda, és que sempre he sigut molt observadora, de molt poc parlar i de deixar-me inundar per les coses que veig al voltant. Sempre he estat així i me'n recordo de tot.

¿Ets cada dia més conscient del pas de temps i de la necessitat de fer coses que tens pendents i no postergar-les per si de cas?

— Jo partiria la pregunta en dos, perquè sí, en soc més conscient cada dia, del pas del temps, però això no em torna impacient, sinó que flueixo i em deixo portar pels meus desitjos i les meves necessitats, que sempre han sigut les mateixes des que era petita. Les meves necessitats bàsiques, i sense les quals no podria viure, són la llibertat de decisió, de com conduir la meva carrera, què cal fer, en quin moment, com, amb qui. No suportaria la vida si em sentís obligada a fer les coses d'una manera, o amb una gent, o en un moment determinat. No sabria viure així. Continuo tenint les mateixes necessitats i cada dia soc més gelosa del meu temps. Però sí que és veritat que es va aguditzant la necessitat de decidir molt bé amb qui comparteixes les coses. No faré el que no vull fer, ni estaré amb qui no vull estar. Prefereixo viure a la meva casa de lloguer de 50 metres quadrats i beure'm un bon vi amb un amic. No he sigut mai ambiciosa de coses materials; soc ambiciosa de moments, de vivències, d'amor en tots els vessants, el musical, el romàntic, el de l'amistat, que és la família, al final.

L'any que ve farà 30 anys del disc Muy frágil, el teu àlbum de debut. Com el recordes?

— Com si fos una altra vida, és clar, perquè soc tan poc productiva discogràficament… Sempre he pensat que seria incapaç de fer res que no em cregui, perquè tinc un sentit de l'honestedat molt, molt, molt, molt aguditzat, i de respecte a la música i al do aquest que he rebut. Però també penso que a mi se'm posa davant un tio com tu i em pregunta aquestes coses, i si jo no estigués fent una cosa que em crec de debò, no m'agradaria que m'entrevistessin. Perquè què cony t'explico? És que em tornaria boja. Després he lligat caps i he entès per què a molta gent no li agraden les entrevistes, i diuen "odio les entrevistes". Per a mi són meravelloses. És un espai on, independentment de la gent que després les llegeixi, com a mínim tinc un interlocutor a qui li estic obrint el meu cor i explicant coses íntimes. ¿Hi ha res més bonic que això? Però si no fas les coses des d'aquest lloc, què expliques quan et pregunten?

És cert que l'entrevista pot ser un format molt intrusiu per a l'artista, perquè de sobte és davant d'un desconegut que li fa preguntes.

— A mi m'encanta. M'agrada que em deixin en pilotes a les entrevistes. Com que el que tinc sota la roba és de veritat i és bonic perquè és de veritat, no m'importa que em vegis en pilotes. Al revés, m'agrada. Fa temps sí que em passava, en una època en què encara m'entrevistava molta gent que no coneixia la meva feina, que no m'estaven entrevistant a mi. No sabien a qui cony estaven entrevistant. Quan era més jove, de sobte anava a un lloc, m'entrevistava algú que no coneixia la meva feina i tot plegat em provocava molta tristesa. No sé, tio, mira't la Viquipèdia almenys, mira't un vídeo; si has de fer una feina, fes-la bé.