Màxima intensitat

ST. PAUL & THE BROKEN BONES De vegades, la veu del soul es manifesta sota les formes més insospitades. I és que la figura de Paul Janeway, sempre amb americana i ulleres de pasta, respon més a la d’un executiu de Wall Street fent tard a una reunió de treball que no pas a la d’algú a qui li agrada rebolcar-se pel fang de la música més intensa. Per treure els sentiments que ens posaran la pell de gallina, el de Birmingham, Alabama, es retorça, cau de genolls i alça el puny. La veu trencada per l’emoció, sempre al límit, sempre a flor de pell, cavalca sobre una màquina imparable de rhythm’n’blues que no es mou ni un mil·límetre dels postulats de l’era daurada del soul. Retrosoul, en diuen, tot i que és música que emociona ara i aquí. Com si viatjar en el temps fos possible i Otis Redding pogués reviure o, millor encara, com si la força d’aquesta música huracanada busqués nous cossos i noves veus a través dels quals poder desfermar la seva fúria. Amb dos EP i un únic llarga durada, Half the city (2014), St. Paul & The Broken Bones s’han erigit en uns dels més intensos portadors de la flama de la música del sud dels Estats Units. I queda només un mes perquè aterrin al Grec.