Maria Jaume: "És supermàgic que tornin Antònia Font i que jo els hi pugui fer de telonera"

BarcelonaEl disc Fins a maig no revisc (2020) va ser un dels debuts més engrescadors dels últims anys. Era la carta de presentació de la mallorquina Maria Jaume (Lloret de Vistalegre, 1999), primer revelació i després una de les veus més sòlides de la música en català. Gairebé dos anys més tard, hi torna amb Voltes i voltes (BankRobber, 2022), un àlbum en què el folk ha cedit espai al pop i les lletres han guanyat sofisticació i ganes de jugar amb els contrastos. Maria Jaume el presenta en directe en una gira que passa aquest dissabte per Manresa i que té parades a festivals com l'Embassa't de Sabadell, el Límbic de Terrassa i el Primavera Sound. A més a més, farà de telonera d'Antònia Font a València.

¿El món de la música és com te l’imaginaves fa dos anys?

— No, perquè crec que el tenia molt idealitzat abans d’entrar-hi, i quan hi ets a dins veus que és una feina més. És important desromantitzar una mica la música, perquè no deixa de ser una feina que també té les seves parts fosques. I tenint present que no deixa de ser un privilegi poder-me dedicar a això i tan sobtadament, a més. Però també és important tocar de peus a terra: això és una feina i estic guanyant el pa amb el que faig.

Has aconseguit viure de la música?

— Sobrevisc, més que visc. Visc precàriament.

Quines parts fosques hi has trobat?

— Les de qualsevol feina. Coses que provoquen ansietat, moments d’angoixa per no arribar als terminis... Cada matí faig una feina de gestora i de community manager rara que no acaba de ser feina de músic, però quan estàs en un nivell en què no tens gent que ho faci per a tu, doncs has de fer-ho tu. I això tenint una discogràfica i tot. No és res fosc, però. Coses normals que a tots ens passen.

Vas fer un primer disc més connectat amb el folk, i ara has anat cap al pop.

— Sí, era la intenció, fer un salt endavant i dirigir-me cap al pop que a mi m’agrada i on me sent més còmoda des de sempre. Al primer disc no volia donar-hi gaires voltes a les cançons, simplement agafar cançons que ja tenia i arranjar-les una mica amb en Pau [Vallvé]. I ara he volgut fer cançons amb estructures més pop. També he intentat canviar una mica les lletres, que no vagin íntegrament de les meves històries personals, sinó ficar-hi una mica de ficció. És evident que sempre m’inspiraré en mi i en gent que tinc a prop, però de vegades està bé poder-hi ficar ficció i a la vegada posar-hi un contrapunt més irònic a les lletres i enriure-me’n una mica de mi mateixa, que en el primer tot era un drama molt cru i visceral. Estic bé, i això és una part meva que volia mostrar-la en el disc.

Tot i el to de les cançons del primer disc, recordo que deies que no eres una persona ni trista ni depressiva.

— És que ho semblo una mica, en el primer, i en absolut ho soc.

Quina cançó és la que et va donar la pista de per on aniria el disc?

— Potser la primera, 2008, perquè és de les primeres que vaig fer i és la cançó que millor representa el disc. També deixa entreveure unes lletres més agredolces que contrasten amb un pop més lluminós. Va per aquí.

Quina història expliques a 2008?

— [Riu] No me va passar res el 2008.

És que només tenies 8 o 9 anys.

— És important que ho diga: simplement és perquè em rimava: "Ara jo faig lo que vull / mentre tu només recordes 2008". La cançó va de quan ja t’has desentès d’una relació tòxica i has superat la ràbia cap a l’altra persona.

Sembla que t’obligues a introduir a les cançons un vers o una paraula que distorsioni o capgiri el relat que estàs explicant. A Me desplom dius: "Hi ha dies que ja no m’agrades tant com abans". Però després tot el que expliques és que sí que t’agrada, i molt.

— Crec que a totes les lletres hi ha una mica de surrealisme, i també de contradiccions i de voltes. El nom del disc va una mica per aquí, Voltes i voltes, perquè no tot és blanc o negre, i la meva vida ni de conya és blanca o negra. Per exemple, a Ni Picassos ni Dalís t’estic explicant una història d'algú que mata un agressor, però entremig també hi ha una història mig lèsbica. I Me desplom va de desromantitzar l’amor romàntic. Evidentment que t’estim moltíssim i cada vegada que te veig me desplom, però hi ha coses de tu que no m’agraden gens i també està bé dir-ho. És ser real i alhora jugar amb el surrealisme.

Has comptat quantes vegades et desplomes en el videoclip?

— No, però van ser moltes. Me feia mal tot el cos. Però n'estic molt contenta, pega bastant amb la cançó i deixa veure el punt irònic de la cançó.

Quin grau de confiança has dipositat en Lluís Cabot, del grup Da Souza, per a la producció?

— Tota. Ho tenia molt clar, que ho volia fer amb ell perquè li tenc màxima confiança i perquè m’agrada molt el que fa, tant el seu projecte personal com Da Souza, i ell també me coneix moltíssim. El més fàcil de treballar amb ell és que mos podem dir qualsevol cosa i no mos sap greu.

No et veies en condicions de produir-te tu mateixa?

— Encara no m’hi veig. Sé que no tenc encara els coneixements que calen. Potser podria fer alguna cosa, però no estaria contenta amb el resultat i per això ara com ara m’estim més treballar amb gent amb qui confio molt i que tenc molt a prop. I si un dia puc produir-me jo mateixa, doncs beníssim. Però també és molt guai tenir un altre punt de vista en el teu disc. Tenir inputs externs m’agrada bastant.

Encara que sigui d’una manera molt poètica, continues parlant de la precarietat. A final de mes, per exemple...

— Sí, tot i que A final de mes és una cançó totalment pandèmica. No sé si parlo molt de la precarietat, no ho he fet expressament. Deu ser que està molt incrustat dins jo perquè no he conegut altra realitat. Sé que soc jo mateixa qui m’he de treure les castanyes del foc i m’he de guanyar els meus doblers.

Certament, hi ha uns versos molt pandèmics, a A final de mes: "Un futur incert / de carrers deserts, / de supermercats oberts".

— Exacte. És una cançó que vam escriure a mitges amb el Lluís durant el confinament.

¿Aquesta cançó no podia entrar en el disc anterior, tot i que el vas publicar després del confinament?

— Molt poc després de fer el disc vam fer aquesta cançó amb el Lluís, com per riure. Era una cançó que anava tocant en directe. No tenia clar si ficar-la dins aquest segon disc, però la vaig reformular pensant en la col·laboració amb la Núria Graham.

En el disc hi ha col·laboracions de la Núria Graham i el Miquel Serra. Què t’hi aporten?

— Primer, estic contentíssima que formin part del disc. La Núria és el meu referent femení, i encara que ella canti en anglès m’ha ajudat molt tenir una persona que tocava tant i que era tan admirada; era com dir: «Si ella fa això, jo també puc». És molt guai que hagi col·laborat a A final de mes; li aporta aquest punt de serenor que té ella. I en Miquel per jo és saviesa màxima, el duc escoltant des de fa molt i l’admiro molt. Al primer disc, moltes de les cançons estan inspirades en el Miquel, perquè escoltava molt la seva música aleshores, i aquesta cançó, Tombats en es sol, la vaig fer a posta per cantar-la amb ell; de fet, la primera melodia és d’una cançó seva.

Renaldo i Clara t’agraden?

— Esclar que sí. Vàrem gravar a l’estudi d’en Víctor Ayuso a Lleida [Zamenhof] perquè jo tenia molt clar que volia aquest vessant més de pop mediterrani lluminós de Da Souza, d’en Lluís, però també volia cercar una sonoritat com la de Renaldo i Clara, una mica més mainstream però que no ho acaba de ser: aquesta cruesa mainstream que tenen ells me pareix molt interessant i volia una sonoritat que estigués a mig camí entre aquests dos llocs.

Al final del disc, però amagada dels crèdits, hi ha la cançó Un bon berenar, que vas publicar l’any passat.

— És un hidden track. Està fet a posta. És una cançó que no m’acabava de quadrar en aquest disc, però me feia molta pena que no estigués en cap format físic. I vam decidir incloure-la com a hidden track, una cosa que s’ha fet tota la vida.

I com és que abans d’Un bon berenar deixes una pista de 20 segons de silenci?

— Per fer una mica de transició, donar-te espai per acabar de pair el disc i després que arribi aquest regal que no t’esperes.

Parlant de regals inesperats, faràs de telonera d’Antònia Font a València.

— És molt fort, estic encara una mica en xoc perquè és el grup que duc escoltant des que vaig néixer, literalment. Això sí que no m’havia passat pel cap mai, ni que tornessin ni que jo els fes de telonera. És un honor immens i me fa molta gràcia perquè me’n record quan ho varen deixar, que jo era una adolescent i vaig estar tot el dia plorant; l’adolescència pura que tens les hormones a la quinta puta... I ara és supermàgic que tornin i que jo els hi pugui fer de telonera. Un somni màxim.

I com va anar?

— En Bernat [Muntaner], que és el seu mànager, coneix molt en Marçal [Lladó], que és el meu mànager. Fan tres concerts grossos i a cadascun hi ha un teloner: per a Inca havien triat en Miquel Serra; per a Barcelona, Da Souza, i per a València varen pensar en jo.

Antònia Font han triat tres teloners que són al teu disc: el Miquel, el Lluís Cabot de Da Souza i tu mateixa.

— Sí, no hi havia pensat. Ho hem xerrat els tres, en Miquel, en Lluís i jo, i estem espantats, però quadra molt perquè hem begut de la seva música i crec que té bastant de sentit.