Marta Mathéu, una de les nostres millors sopranos líriques, tot esperant Norma
La cantant tarragonina fa un recital de lied al Petit Palau un mes i mig abans del seu gran paper al Liceu
Marta Mathéu i Francisco Poyato
Petit Palau. 1 de juny del 2022
No descobrirem res de nou si diem que Marta Mathéu és una de les nostres millors sopranos líriques i una de les més ben preparades i formades per abordar el repertori liederístic. Però d’aquí un mes i mig s’enfrontarà a un dels papers operístics més difícils i complets del repertori: la druïdessa titular de la Norma de Bellini. Ho farà al Liceu, en el que sens dubte serà un dels grans reptes de la soprano tarragonina i un dels títols més esperats al teatre de la Rambla, precisament pel rol-debut de Mathéu.
Fins ara, la seva ha estat una carrera segura, gràcies a una musicalitat innata i al domini tècnic d’un instrument privilegiat. Però l’òpera demana i exigeix coses molt diferents del lied. I una mala tria en el repertori pot passar factura. Per això no va acabar de convèncer en el recital al Palau la selecció de tretze lieder del cicle Myrten op. 25 de Robert Schumann. No es va sentir la Marta Mathéu còmoda d’altres ocasions i no voldríem pensar que el lleu i poc oportú canvi de color en el registre greu fos conseqüència d’un treball massa forçat en la preparació de la citada òpera italiana. En tot cas, no va ser el millor del recital.
Sens dubte, on ens vam trobar amb la Marta Mathéu segura i desimbolta de sempre, i amb un devessall d’imaginació, va ser a les Cinco canciones negras de Montsalvatge. I molts vam respirar alleujats. Hi va ajudar també la flexibilitat i el fraseig que Francisco Poyato va saber dibuixar davant del piano, abans del bloc conclusiu amb cinc altres cançons, en aquest cas de Toldrà. La transparència en la línia del cant de Mathéu va tornar a estar present, tot i que no sempre la dicció va sonar tan refinada i clara com en Montsalvatge.
Marta Mathéu és una artista que sempre ho dona tot, amb una generositat que l’honora. I aquest recital al Petit Palau no n'ha estat una excepció. I nosaltres seguim esperant molt de la soprano, a qui desitgem una llarga carrera. Tan sols volem que papers com Norma en les futures representacions de l’òpera belliniana al Liceu no suposin un escull en el futur d’una de les nostres cantants més valuoses i talentoses. I que compta amb el suport, admiració i escalf de qui signa aquestes ratlles. Ella ja ho sap.
