Maria Hein: "Maria del Mar Bonet m'ha inspirat bastant, no només com a cantant i compositora"

BarcelonaUna sibil·la mallorquina amb una catana japonesa. Així és la Maria Hein (Felanitx, 2003) del disc Katana (Primavera Labels, 2025), dedicat a la memòria del pare. La mallorquina projecta una veu molt singular entre ritmes urbans i tonades tradicionals, tal com va fer en la magnífica versió d'Alenar de Maria del Mar Bonet. També la inclou en un àlbum que té com a fil conductor la venjança a la manera de la pel·lícula Kill Bill, de Quentin Tarantino. Després de Continent i contingut (2021) i el tomb per l'electrònica de Tot allò que no sap ningú (2023), Maria Hein torna amb un tercer disc ple d'actitud i bones solucions musicals.

Com descriuries tot el que has viscut des que vas publicar la cançó Idò un cafè, ara fa cinc anys?

— Com que no he parat, no he tingut temps d'assimilar tot el que he viscut. Vaig començar a Mallorca, cantant a ca meva, fent les meves cançons, i de cop estic a Barcelona, vivint, fent concerts... Tot ha anat molt de pressa. Òbviament, n'he disfrutat moltíssim, de tot plegat, però crec que he normalitzat molt ràpidament com ha canviat la meva vida, i encara no acabo de ser-ne conscient del tot.

A Barcelona vas començar la formació musical superior, oi?

— Sí, el primer any al Conservatori del Liceu fent piano jazz, i després vaig canviar a cant jazz al Taller de Músics. Però després d'aquests dos anys vaig decidir aparcar-ho una mica per centrar-me al 100% en el meu projecte, que anava funcionant cada vegada millor i implicava més feina.

No és ben bé que la música hagi canviat les teves expectatives professionals, perquè fa molts anys que estudies música, però una mica sí, oi?

— Sí que m'ha canviat una mica, però, al final, el que més m’agrada de fer és música, i si he de passar per segons quines coses per poder viure d'això, doncs hi passaré, sempre amb uns límits, esclar. Sí que és veritat que és una vida una mica més dura del que m'imaginava. Hi ha molta més feina darrere del que m'imaginava que hi hauria quan vaig començar.

L'altre dia parlava amb la Lia Kali, que també està intentant assimilar l'èxit, i en parlava justament d'això.

— La Lia Kali és una crac. Ho està petant i ho petarà encara més. És molt heavy.

En una de les últimes cançons del disc, Katanas i pianos, cantes: "La cançó és per a tu, aquest disc també és per a tu". Li estàs cantant al teu pare, oi?

— Sí, aquesta cançó li estic cantant al meu pare. Va morir fa onze anys, que jo en tenia 11. Aquesta cançó la vaig escriure l'estiu passat, just quan feia deu anys de la mort. En els darrers dos anys m'he adonat que tota aquesta admiració que sento per la cultura japonesa és per ell.

Com t'ha influït?

— Escrivint el disc i pensant en el concepte i la part visual, em vaig adonar que l'admiració per aquesta cosa japonesa tradicional i d'arts marcials és pel meu pare. No ho havia relacionat mai, i a poc a poc he anat recordant moments de quan jo era petita. El meu pare sempre m'animava a apuntar-me a classes d'arts marcials, de judo, i recordo que a casa li ensenyava tot el que aprenia. Ell havia fet arts marcials de jove, i a casa tenim dues catanes del meu pare, de col·lecció. Són petites coses que de petita no n'era conscient i ara de gran m'he adonat que és una cosa que ens connecta. A més a més, el meu pare sempre havia volgut ser cantant, i la música és una cosa que jo també tinc molt a dins meu per ell. Si no hagués estat per ell, potser ni m'estaria dedicant a la música ni tindria aquesta admiració cap a tota la cultura japonesa. Tot plegat és com un petit homenatge que li he volgut fer, i crec que estaria supercontent de poder-lo veure.

Temàticament, aquesta cançó queda una mica fora del relat de la resta del disc, que es mou entre l'amor, el desamor i venjança.

— Sí, però quan la vaig escriure vaig pensar que al final és el que ha fet que aquest disc sigui així. També és un disc que en general xerra una mica de la mort, d'invocar-la, no morts físiques, sinó més espirituals, com ara matar records. Aquesta cançó no la volia deixar fora perquè tenia molt de sentit que hi fos, per tot.

Com que també fas una versió del Cant de la Sibil·la, és inevitable imaginar-te com una sibil·la amb una catana fent música molt actual. T'interessa especialment, aquesta combinació de la contemporaneïtat més radical amb els peus arrelats en tradicions mallorquines, oi?

— Sí. De petita la padrina em feia anar a l'església amb ella, i un dia que les monges m'havien sentit cantar, em van dir si m'agradaria fer de Sibil·la. Primer vaig cantar el Cant de l'Àngel, que és una cançó una mica més curta i més dolça que anuncia l'arribada de Jesús al món, i més endavant vaig començar a cantar la Sibil·la, que amb 9 anys era tot un repte i una responsabilitat. Quan estava fent el disc em va venir al cap la Sibil·la, que és una dona molt poderosa que anuncia la fi del món amb una espasa. I vaig pensar que podia relacionar-la perfectament amb el disc. Em vaig imaginar cantant la Sibil·la amb una catana. A més a més, en l'últim any he estat explorant la manera de fusionar les arrels mallorquines amb sonoritats més actuals, i vaig pensar que era l'oportunitat perfecta per fer-ho.

Suposo que ho fas conscientment, que en els temes més connectats amb l'arrel, com De nit, Creu d’or i la versió d'Alenar, la teva veu estigui menys filtrada que en altres cançons més urbanes, oi?

— Exacte. Si estàs gravant una cançó amb un ritme urbà com un reggaeton o un afrobeat, és diferent, perquè processaràs la veu d'una altra manera. Amb De nit, volia escriure una cançó tradicional jo, i quan l'estàvem gravant un dels productors em va dir: "Maria, en aquesta no li posem res a la veu. Res de res". Jo ja tenia aquesta idea perquè volia aprofitar la meva veu. De fet, el meu projecte sobretot s'aguanta per la veu, que és molt singular, i volia aprofitar que m'agrada cantar així.

Amb la bona acollida que ha tingut la teva versió d'Alenar, de Maria del Mar Bonet, has notat que si has arribat a un altre públic, o si has fet arribar aquesta cançó al teu públic?

— Crec que les dues coses. He arribat a un públic diferent, pot ser una mica més veterà. I també crec que aquesta versió ha arribat a un públic més jove que potser no coneixia la cançó original. De fet, recordo que quan va sortir m'escrivia gent dient: "Ah, he vist que has versionat la cançó de Manel". No, no, Manel han samplejat aquesta cançó de Maria del Mar Bonet [al tema Per la bona gent, de 2019]. Crec que a un públic més jove els he donat a conèixer una cantant tan important als Països Catalans i arreu del món com ho és Maria del Mar Bonet. Vaig decidir que Alenar entraria en el disc perquè ja duia tota una gira cantant-la, i perquè a la gent li va agradar molt.

He pensat en Maria del Mar Bonet quan a la cançó Betta cantes "que et quedi gravat, Hein sempre va davant", que és també l'actitud de la Maria del Mar Bonet, sempre endavant, sense por, com a gran artista que és.

— Exacte. Quan vaig escriure això pensava que és important també creure-t'ho una mica, i saber que moltes vegades aniràs per davant i recalcar-ho. També crec que ella no cal ni que ho recalqui, perquè té una veu, una força i una presència increïbles. En aquest disc Maria del Mar Bonet m'ha inspirat bastant, no només com a cantant i compositora, sinó com a figura femenina. M'inspira i m'agrada la seva manera de presentar-se, aquesta aura que té.

Escoltant el disc, he trobat que en les lletres no hi ha gènere.

— Gairebé mai hi poso gènere, però ho faig bastant inconscientment.

Així és impossible saber el gènere de la persona de la qual estàs parlant a les cançons, oi?

— Total, és una cosa que sempre he fet, però inconscientment. També m'agrada, perquè així mai sabràs cap a qui va la cançó. Crec que si ho volgués fer a propòsit no em sortiria.

Com és que has triat la venjança com a eix de les cançons? Hi ha res personal?

— Sí, hi ha molta venjança, però és ficció, que la gent no es pensi que soc molt agressiva. Totes les cançons d'aquest disc tenen una part de realitat, perquè li estic cantant a algú i li estic fent entendre que s'ha acabat, que ara em toca a mi guanyar. Però clarament hi ha una part de ficció, més que res per crear una història i fer-la més visual. Aquest disc xerra d'un procés vital meu de creixement com a persona. En aquest darrer any m'he adonat que hi havia moltes coses que potser fa uns anys no em funcionaven tan bé, o que em faltava una mica d'empenta, per relacions que he tingut. I en l'últim any el projecte m'ha funcionat molt millor, també perquè m'he desfet de persones que potser m'atrapaven una mica. És un disc més madur, molt més adult que el que he fet fins ara, i volia representar aquesta força i aquesta agressivitat que no havia ensenyat mai.

Totes les referències que fas a la pel·lícula Kill Bill i en general a Quentin Tarantino formen part d'aquesta narrativa de la venjança.

— Exacte. Recordo quan vaig veure Kill Bill ara farà un any i mig o així, que era quan començava a fer cançons noves. Em va atrapar molt, i m'ha inspirat per fer el disc.

L'amor i el desamor són increïbles per fer cançons. Tens cap cançó preferida que et posi la pell de gallina?

— Així, d'amor i desamor o de venjança... Como un G de na Rosalía. Quan va sortir vaig plorar moltíssim, amb aquesta cançó. I encara ara, si l'escolto, m'emociona bastant. Al disc Motomami n'hi ha d'altres, com Sakura.

A més de Rosalía, altres artistes com Julieta, Mushkaa i tu mateixa, tot i tenir perfils diferents, teniu molta actitud.

— Sí. Estem en un bon moment de dones empoderades i de cantants amb molta força en el panorama català.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música? I quin és el record que t'agradaria oblidar?

— De records bons, per sort, n'hi ha moltíssims. Si és en un àmbit més professional, segurament el concert de Felanitx que vaig fer l'any passat, a les festes majors del meu poble. Va ser un concert increïble, estava ple, ple, ple. Em va emocionar molt. Mai havia vist tanta gent junta cantant les meves cançons en un concert i vaig sentir que ho estic fent bé. Normalment, sol passar que al teu poble a vegades no acabes de funcionar, perquè aprecien menys el teu projecte, però va ser tot el contrari i sempre ho recordaré. I un record que no estigui relacionat amb el meu àmbit professional... Recordo aprendre de molt petita una cançó d'en Frank Sinatra d'oïda, de veure ma mare que l'escoltava, Strangers in the night, i recordo posar-me al piano a provar quines notes eren. I un dia els hi vaig tocar a mon pare i ma mare i van al·lucinar. La tocava per tot, anava a un lloc amb un piano i amb 5 o 6 anys m'asseia i tocava la cançó.

I records dolents?

— Els músics patim bastant a causa de les xarxes. A vegades tinc la sensació que si el meu projecte fugís de les xarxes socials deixaria de funcionar, i això et fa sentir lligada a les xarxes, on moltes vegades t'arriben comentaris que no t'agraden. És una cosa que no m'agrada de la música. Com els comentaris que rebia quan començava per part de tècnics de so, com menyspreant la meva feina només pel fet de ser jove.