Marc Migó: "A Europa estem encotillats perquè pensem que l’art no pot ser maco"

BarcelonaEl compositor Marc Migó (Barcelona, 1993) no va interessar-se per la música fins que un dia, amb quinze anys, va descobrir Mozart. No podia treure-se’l del cap i va decidir estudiar piano i composició, primer de manera autodidàctica i després a l’Esmuc. El 2017 va aconseguir una beca de la Fundació SGAE per formar-se a la Juilliard School de Nova York, un dels conservatoris de música més prestigiosos del món. Des de llavors viu entre Catalunya i els Estats Units, on cursa un doctorat de composició amb John Corigliano i ha rebut premis com el Morton Gould Young Composer 2019 i el Leo Kaplan 2023. El 2022 va estrenar la microòpera The Fox Sisters al Gran Teatre del Liceu. El març passat va estrenar a L’Auditori Rèquiem català a partir d’un poema de la poeta i actriu Juana Dolores. I el 21 de juny va presentar al paranimf de la Universitat de Barcelona un programa musical sobre la relació entre Barcelona i Nova York. 

Per què vas triar Nova York?

— A Europa no està ben vist perseguir una certa idea de la bellesa, de l’harmonicitat. Tinc la sensació que aquí hi ha una visió dogmàtica envers els compositors que intenten emocionar a través de la música. Als Estats Units, en canvi, tenen la ment més oberta, no els fa por barrejar estils. Per exemple, unir un cantant de rap amb un ensemble clàssic o combinar l’electrònica amb instruments acústics. M’interessava aquesta mirada omnívora. Vaig provar sort en diversos conservatoris i vaig entrar a la Juilliard School, que era la meva primera opció. 

¿Hi has trobat un ambient competitiu? Té fama de ser una escola molt exigent.  

— Els primers dies a la Juilliard sentia una barreja de pànic i motivació. Tenia por de no encaixar-hi, de no ser prou bo, però al mateix temps volia treure’n el màxim partit. Estàs envoltat tota l’estona d’un talent extraordinari, i això t’estimula a ser creatiu. S’ha de treballar molt, això sí. Per a una sola assignatura vaig haver de llegir tots els tractats de composició des de Boeci fins a Jean-Philippe Rameau, i paral·lelament compondre i tirar endavant projectes propis. D’altra banda, però, hi he notat una voluntat de cuidar l’alumne, tenim serveis psicològics i ens aconsellen que limitem el temps d’estudi. 

El 21 de juny vas presentar al paranimf de la Universitat de Barcelona el programa De Nova York a Barcelona: vincles insospitats, amb obres de Glen Cortese, John Corigliano, Philip Lasser i tu mateix. ¿De quins vincles estem parlant?

— Connexions estètiques, estrictament musicals, però també relacions de llinatge. Tant Glen Cortese com jo vam ser alumnes de John Corigliano. D’altra banda, Philip Lasser va estudiar amb Narcís Bonet, un compositor català brillant, que va ser el successor de Nadia Boulanger. Lasser, que va ser professor meu a la Juilliard, ensenya teoria musical amb els llibres de Bonet. A Catalunya la gent no sap que al conservatori més prestigiós dels Estats Units els manuals de referència estan escrits per un català. Són vincles insospitats perquè són desconeguts. A Nova York no es coneix gaire la tradició catalana, i viceversa. No pot ser que al segle XXI encara estiguem incomunicats per un oceà.

¿Et sents ambaixador de la tradició musical americana a Catalunya?

— No és que em vulgui apropiar del títol d’ambaixador, simplement sento la necessitat de donar a conèixer obres americanes que m’han enamorat. Si a la gent li agraden tant les bandes sonores, si li agrada tant la música de Salvador Brotons i Albert Guinovart, també li agradarà Cortese, Corigliano i Lasser. M’he trobat compositors europeus que no saben què passa als Estats Units i, quan els ho pregunten, diuen que s’hi fa música superficial, música amb olor de crispetes. Ho menyspreen sense tenir-ne ni idea. 

A què es deu, aquesta distància? Desconeixement? Elitisme? Egocentrisme?

— A Europa estem encotillats perquè pensem que l’art no pot ser maco. Ha calat la idea que escriure poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie. No dic que tot hagi de ser maco, però sí que tinguem una paleta de colors que encabeixi la multiplicitat d’estímuls que tenim avui dia. Un altre problema de la tradició europea és l’herència wagneriana que ens fa entendre el compositor com un Déu. Sembla que si escoltes un concert i no entens res és perquè el compositor és un geni. En canvi, si una obra t’emociona, el compositor ja no està per damunt teu ni és tan sofisticat. És un error. Quin sentit té que exposem les nostres palles mentals, que no importen a ningú?

Acostes la música americana a Barcelona, però també fas pedagogia de la tradició catalana a Nova York. 

— Esclar, no perdo cap ocasió per fer una mica de proselitisme de la música catalana. En general, els catalans ens ho hem de creure més. Als Estats Units veuen el nostre patrimoni com un tresor amagat, els sembla atractiu. La gent està farta d’estereotips i busquen obres de qualitat que no siguin tan conegudes. Fa poc, l’Associació Joan Manén va organitzar una gira americana en què Daniel Blanch i Kalina Macuta interpretaven obres de Lluís Benejam, Joan Manén, Carles Suriñach, Salvador Brotons i jo mateix. 

El 2021 vas compondre una obra que es titula Dona d’aigua. ¿També t’interessa recuperar el folklore català?

— Un dia, fent classe a la Juilliard, em vaig adonar que sabia més coses de la història de la música americana que no pas de la catalana. Com pot ser? Des de llavors he buscat un llenguatge musical que, sense necessitat d’anar acompanyat de lletres en català, tingui una certa essència catalana, ja sigui pel folklore, per les llegendes, per referències al territori català… D’altra banda, ¿què és música catalana? ¿Música escrita per gent catalana? ¿Música escrita per gent catalana en català? No ho tinc clar.

Alguns músics joves defensen la interdisciplinarietat, no se centren en un sol ofici sinó que fan alhora d’intèrprets, compositors, directors… ¿Tu et sents només compositor o tens altres inquietuds artístiques?

— La interdisciplinarietat és una paraula malentesa, que no vol dir gaire res. En realitat, qui molt abraça poc estreny. Jo toco el piano i m’agradaria dirigir, però en una època d’especialització sento que, si ho fes, seria un obstacle per a gent molt talentosa. És millor fer col·laboracions. Fa un temps que penso que m’agradaria col·laborar amb algun artista de música urbana, fer un concert per a cantant de trap i orquestra simfònica. O també una sardana punk. Amb artistes com Obeses i la Bad Gyal, per exemple.