Mar Pujol: "Conèixer l'entorn fa que te l'estimis més i t'hi vulguis quedar"

BarcelonaLa cantautora Mar Pujol (Prats de Lluçanès, 1999) s'ha donat a conèixer a foc lent. Sense presses, amb la mateixa tranquil·litat saborosa que amara les seves cançons, s'ha convertit en una de les artistes més prometedores del folk-pop català. Va debutar fa dos anys amb el disc Trepa, que ja deixava entreveure un cert rusticisme intimista, i aquest 2024 ha consolidat la seva proposta fitxant pel segell Hidden Track Records, amb qui ha publicat Cançons de rebost. Després d'actuar a París per la Diada, el 14 de setembre serà al Festival Altaveu de Sant Boi de Llobregat (on ha rebut un premi Altaveu), el 16 passarà pel cicle Ràdio Pati i el 21 de setembre s'estrenarà al Mercat de Música de Vic.

Entre festivals i concerts, aquest estiu passat has estat ben enfeinada. Com has viscut aquest esclat de popularitat?

— Estic molt contenta de la rebuda que ha tingut el disc. És bonic que la meva música s'estengui a persones i llocs que no conec.

A les teves cançons no hi falta gens de teca: mel, mantega, melmelada de pagès, bledes, xocolata negra amb gerds... El menjar és el fil conductor del disc?

— En realitat, el sentit del disc l'he anat descobrint a mesura que m'heu fet entrevistes. (Riu). Però sí, moltes cançons parlen del menjar. M'encanta la cuina, és el meu segon canal d'expressió preferit. És un acte supercreatiu. Com menys ingredients tinguis a la teva disposició, més creativa has de ser. Passa el mateix amb la música: has d'intentar treure tant suc com puguis d'uns pocs elements.

Dius que les teves cançons són "de rebost". En l'era dels plats precuinats, es pot llegir com una metàfora de la teva manera d'entendre la música?

— Sí, són cançons de rebost perquè busquen una certa lentitud. Ara no necessitem conservar res, comprem aliments i ens els mengem de seguida. El rebost ens remet a un món antic, una atenció al procés, una manera de fer d'abans. No m'agradaria romantitzar-lo, però soc una mica nostàlgica d'aquest passat.

És un passat que vas viure de petita? O n'has sentit a parlar a través dels pares?

— És un passat que he pogut viure, perquè encara es manté una mica en els pobles petits. Evidentment, ja no és igual que abans, però en un poble sents més aquesta quietud, aquesta profunditat, aquest conèixe's entre tots. Encara que no ho sembli, les dinàmiques són molt diferents que en una ciutat. La gent de poble i la de ciutat no se sorprenen per les mateixes coses.

"Allà al Lluçanès s'explica una vella història que neix de pagès", cantes a Trepa, la cançó que dona títol al teu primer disc. De quina manera t'ha influït, artísticament, haver nascut al Lluçanès?

— El tros de terra que t'ha fet créixer és indestriable de la persona que ets. Encara que a les cançons no en vulguis parlar, hi acabarà sortint. Condiciona la teva personalitat, la manera com socialitzes... També la manera d'entendre la vida a través del contacte amb la natura.

Com definiries el Lluçanès?

— És un altiplà ple de mosaics de bosc i conreu. La gent que hi viu té molta fermesa, s'estima molt la terra. I això no es pot dir sempre, eh?

Molts joves tenen la necessitat de marxar del poble, encara que alguns hi acabin tornant. A tu t'ha passat?

— En el seu moment jo també en vaig marxar, me'n vaig anar a estudiar a la Universitat de Lleida. Voler marxar del poble és un procés supernormal. Segurament té a veure amb una educació colonialista, amb aquesta idea que valen més la pena les ciutats grans, on es concentra "el desenvolupament". Això acaba configurant inevitablement els nostres desitjos. Com a adolescent, vols que tot sigui en gran. A la ciutat hi ha moltes coses bones, eh? A Lleida jo vaig conèixer el cicle de cantautors Rodautors, vaig obrir la meva ment... i vaig aprendre a valorar el Lluçanès.

Això em fa pensar en el que explicaval'escriptora Irene Solà, que després de viure uns anys a Londres es va adonar que en el seu poble, Malla, també hi havia històries per explicar. "Que una història se situï a Osona o al Ripollès no la fa ni menys universal, ni menys interessant ni menys rellevant", deia Solà. Malla, de fet, queda relativament a prop del Lluçanès. A Solà la consideres un referent?

— I tant! M'encanta la Irene Solà... La seva mirada poètica i rural m'impacta molt emocionalment.

Amb ella també comparteixes l'interès per les llegendes. Fa uns anys vas impulsar el projecte Llegendes musicades, en què posaves música a algunes llegendes del Lluçanès.

— Sí, era un projecte educatiu que vaig crear amb dos amics. Vam passar per les escoles del Lluçanès i vam treballar les llegendes amb els infants. El que m'agrada de les llegendes és que són història local. Sembla que el món sigui només a fora i no ens fixem en el que passa a un metre de casa nostra. Conèixer l'entorn fa que te l'estimis més i t'hi vulguis quedar.

En aquest segon disc has comptat amb el productor Jordi Matas, que ha col·laborat amb artistes com Ferran Palau,El Petit de Cal Eril, Da Souza, Marialluïsa, Maria Hein, Anna Andreu... Per què et va interessar treballar amb ell?

— Jo llavors ja havia gravat un primer disc, però encara no havia acabat de trobar el meu so. Notava que alguna cosa fallava, però no sabia ben bé què. Mentrestant, anava veient les cançons que produïa el Jordi amb altres artistes, i totes m'encantaven. Vaig pensar que ell em podria ajudar a descobrir què em faltava.

A quina conclusió vau arribar?

— El primer disc el vaig gravar per pistes separades, com és habitual: primer la guitarra, després la veu, fent servir sempre claqueta... Amb el Jordi em vaig adonar que tot això a mi no em funciona. Un dia, assajant, em va posar un micro al davant, de cop i volta va començar a gravar i vam dir "ostres, és això, és això!"

D'aquesta manera es manté una certa espontaneïtat.

— Exacte! M'agrada relacionar-ho amb les notes de veu de WhatsApp. Quan graves una nota de veu, estàs relaxat i captes ben bé la sonoritat natural d'un moment concret. Si en comptes d'un mòbil hi poses un micro, llavors ja és bestial. No m'agrada gaire com sona la meva veu en un estudi de gravació: les plaques d'insonorització fan que el so no ressoni, que quedi tot xuclat.

El teu lloc ideal per gravar un disc, o per fer un concert, seria el menjador de casa teva?

— Al menjador de casa, a la cuina, a les escales... Si m'agrada com sona la música en un lloc, en viu i en directe, hem de gravar allà i punt.

Potser fins i tot a l'aire lliure, al voltant d'un foc de camp.

— Totalment. I si hi ha bon menjar, encara millor!

Ets una de les vuit finalistes del Premi Cerverí 2024 a la millor lletra de cançó, impulsat per la Fundació Prudenci Bertrana, Catalunya Ràdio i iCat amb la col·laboració de la revista Enderrock. Quan escrius lletres de cançons, sents que fas poesia?

— No gaire, perquè la música sempre ve primer. Això sí, m'agrada molt llegir poesia. En una de les cançons del disc, Flor de nit, he musicat un poema de Joan Josep Camacho. Amb alguns amics fem de tant en tant sopars poètics, en què mengem i recitem versos.

Aquests últims anys ha aparegut una fornada d'artistes joves que aporten mirades noves a la música tradicional. És una escena liderada sobretot per dones; penso en Marala, Maria Arnal, Faneka... Sents que en formes part?

— Són propostes que m'encanten. Jo em sento part, sobretot, de la fornada de Magalí Datzira, Kris Tena, Anna Andreu, Amaia Miranda... Marala i Maria Arnal són referents, esclar, però algunes d'elles han derivat cap a una barreja de música urbana i tradicional que s'allunya estilísticament del que faig jo.

T'has plantejat fusionar el folk amb l'electrònica?

— M'encanta l'electrònica i, de fet, al disc hi ha sintetitzadors. A vegades pensem que l'electrònica són només sorolls extraestranys i no, amb l'electrònica també s'aconsegueixen coses molt orgàniques. El que a mi m'interessa, per damunt de tot, és no carregar massa les cançons, buscar els elements clau. A partir d'aquí, no descarto res.