Manolo García: “Som tribus molt grans, som milions de persones i hem d’entendre’ns”

REW

<<

Preguntar-li a Manolo García per la seva infància és despertar un torrent d’imatges tan vívides com les seves cançons. “Recordo la vida al Poblenou, una vida de barri obrer, on no hi havia tele, hi havia ràdio, i al bar de la cantonada posaven un altaveu al carrer i sonava James Brown. Els nanos, que eren fills d’andalusos, de murcians, feien palmas. Després tinc el record d’un món rural, quan als estius anava al poble, a Albacete, i allà era el catalán i quan tornava era el murciano (llavors era Región de Murcia), però m’era igual, tenia amics, el meu món, començava a dibuixar, i la guitarreta que amb 12 anys havia guanyat a la tómbola, amb què ja buscava acords. Els meus tiets em duien molt al cinema, i al Poblenou n’hi havia cinc: era magnífic. Hi havia molt cine musical: Antonio Molina, Raphael amb Digan lo que digan, Los Bravos i Los chicos con las chicas, Black is black... Això ja era rock’n’roll. Llavors vaig descobrir que els Led Zeppelin i els Beatles molaven moltíssim. I això que Antonio Molina m’agradava, m’ha marcat molt, però després ja va començar el rock, la música dels 70, Hendrix, les bandes americanes, el rock sureny. Llavors ja treballava, i amb la paga setmanal comprava llibres al Mercat de Sant Antoni i vinils, aquest era el meu dispendi”.

Però encara que cada nit li demanin a crits que canti Insurrección, Manolo García no és una persona nostàlgica i la seva carrera en solitari ja és més llarga que la d’El Último de la Fila. “Tinc la sort que he continuat, si no potser m’hauria enyorat, però he seguit i m’ho passo molt bé fent el que faig. M’ho vaig passar molt bé amb El Último. Evidentment, m’ha enriquit com a persona i professionalment. No sé si el Quimi [Portet] ha après coses de mi, però jo he après coses d’ell. Hem sigut bons companys, amics, hem rigut molt i tot això és a la butxaca, ja no s’escapa”.

PLAY

>

García viu al present, no mira enrere. “Per a mi la millor experiència és que aquesta setmana toco al Palau Sant Jordi. Mai m’he avorrit, mai m’he decebut de l’ofici. De fet, m’encanta, m’entusiasma. Quan jo era nano volia ser músic, no volia ser famós ni ser algú important dins de la indústria. Jo veia els conjunts peluts i pensava «Jo vull ser com aquests tios, lliure», perquè la música et fa lliure, i aquí em tens, igual que sempre”. Ara presenta Geometría del rayo (2018) en una gira de grans recintes, després d’haver-ho fet en teatres i auditoris. “En general les meves cançons són rockeres i jo les toco molt còmodament en un recinte gran”. I afegeix: “És un altre tipus de nit, perquè has d’exagerar una mica més. Jo ja soc una mica histriònic de per si i no em fa vergonya. Soc com soc i estic molt content amb mi mateix, però en aquests concerts has de córrer més, saltar més, has d’agafar 16.000 persones i aixecar-les”.

A més, la novetat d’aquest concert és que García porta dues bandes: amb una toca 14 cançons i amb l’altra 16, serà un repertori llarg. Una d’elles està formada pels músics americans que han gravat Geometría del rayo : Gerry Leonard i Meghan Toohey a les guitarres, Sarah Tomek a la bateria i Jessica Hume al baix, tres dones amb uns currículums espectaculars. “El rock des de sempre ha tingut un puntet masclista, però per sort això ha canviat. El que hem de pensar és en persones que fan bona música. En realitat el que fem és normalitzar uns situació que era una mica anòmala, tot i que això ja ho feia Prince”.

FF

>>

García, que no ha deixat mai de pintar i dibuixar (“Em col·loca en posició de felicitat, de calma, de bonança”), sembla un home en pau amb ell mateix, però preocupat pels problemes de la gent. Al concert de Múrcia va donar suport a les Kellys i està indignat per la precarietat laboral, perquè els joves hagin de marxar, perquè no hi hagi diners per a les pensions. “S’estan rient de nosaltres? -es pregunta-. Tot segueix malament, fan una política de partit, no pensen en el ciutadà”. Fa un any va publicar un manifest en què condemnava la violència i la repressió. “És lamentable que les coses s’hagin de tirar pel camí de la judicatura i no pel camí polític. És lamentable que hi hagi gent a la presó perquè no hi ha un consens polític, que és el que hi hauria d’haver. Hauríem de mirar cap a les democràcies del nord d’Europa, cal agafar-se a la democràcia, és la taula de salvació. Som tribus molt grans, som milions de persones i hem d’entendre’ns”.

Ell és “de la via de Gandhi” i pensa que, com li deia el seu pare, “el més important a la vida és ser bona persona, l’honradesa”. Sobre si a la resta de l’Estat hi ha por de parlar com ell ho fa, no hi està del tot d’acord: “Hi ha de tot, jo conec moltíssima gent de fora de Catalunya, del col·lectiu de músics i artistes, i molts tenen una posició raonablement democràtica. N’hi ha d’altres que no, però conec molta gent que vol escoltar, dialogar, i que no es tanquen en banda. Que pensen que si algú vol fer un referèndum, d’entrada cal escoltar. Conec molts músics que tenen un posicionament molt carinyós cap a Catalunya”.