Manel Camp: "És realment impressionant el nivell dels músics del país"

BarcelonaNo costa gens repetir l'elogi: el pianista Manel Camp (Manresa, 1947) és un dels gegants de la cultura catalana. Prou que ho saben músics tan diversos com Maria del Mar Bonet, Marco Mezquida, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Marina Rossell, Clara Peya, Albert Guinovart, Agustí Fernández i Ignasi Terraza. També és mestre de mestres, i aquest dissabte a l'Atlàntida de Vic rebrà el premi Oriol Martorell de Pedagogia Musical, "per la seva destacada aportació i compromís en la pedagogia musical en l'àmbit del jazz i, alhora, per la incorporació de la pedagogia musical dins de tota la seva prolífera activitat artística". L'acte comptarà amb una glosa de Carles Duarte. "Amb el Carles som amics de fa molts anys", diu Manel Camp.

Què significa rebre el premi Oriol Martorell de Pedagogia Musical?

— Quan et donen un premi sempre fa una il·lusió immensa. En més de 50 anys de professió he tingut la sort de rebre'n diversos, però fins ara cap que premiés aquest vessant de la meva feina, la pedagogia, i em fa una il·lusió molt gran. He intentat això, crear escoles i maneres d'aprendre, que la gent aprengui coses o que pugui descobrir un camí millor que el que vam trobar a la meva època, que era molt difícil.

Recordo l'últim cop que vam parlar, que explicaves com era aquella època anterior a l'Aula de Música. T'emmirallaves en Berklee i intentaves crear un model d'ensenyament musical que no existia a Catalunya.

— Exactament. En aquella època només podies estudiar música clàssica, i els que volíem fer altres músiques havíem de fer-ho copiant de discos, pujant a Andorra a buscar-ne i, si teníem la sort que vingués a Catalunya un músic reconegut, anar-lo a veure per aprendre'n. En aquella època pensaves que el jazz era fruit de gent il·luminada, però un dia descobreixes que hi ha sistemes pedagògics per aprendre'n de la mateixa manera que s'aprenen totes les altres matèries. El dia que vaig descobrir el sistema de Berklee vaig intentar importar-lo.

El cantant portuguès Salvador Sobral elogia sovint l'altíssim nivell dels músics que hi ha a Catalunya.

— Molt de nivell, sí.

I això també és fruit de mestratges com el teu.

— Crec que entre molts sí que hem fet molta feina perquè això fos possible. En qualsevol cas, està més que demostrat que el nivell de músics i de creadors de casa nostra és immens. És realment impressionant. El que no hem sabut crear són les estructures necessàries perquè això funcioni, i que això tingui no només futur, sinó present, i que a més a més tingui ressonància social al país, que és el que mereixeria. Tampoc hem sabut crear públic... Hem posat molt èmfasi, com jo mateix, en les escoles o en ensenyar la música. I no sé qui, com o quan, però també s'hauria de posar èmfasi en crear les estructures de veritat i en crear públic.

El mateix Salvador Sobral comenta que una de les característiques dels músics d'aquí és que, a part de tenir molt bona formació, s'ho passaven molt bé a l'escenari. Recordo que una vegada havies explicat que amb l'ensenyament volies transmetre a l'aula la felicitat que hi ha a l'escenari.

— Sí, sí. Ostres, m'agrada molt que recordis aquestes coses, perquè és veritat, jo he sigut un defensor acèrrim de tot això. Sempre he intentat, primer, gaudir, i segon, desenvolupar un llenguatge propi o una veu pròpia. Hem de conèixer els clàssics, sí, tocar les versions dels pianistes que ens han influït, però el que més importa és com sents tu la música, com l'expresses, com la fas arribar a la gent que t'escolta. Pots tenir molta tècnica amb l'instrument, però si no comuniques... I, sobretot, has de gaudir. I és quan tens la sensació que estàs creant juntament amb la gent, que es crea aquest clima. Quan això s'aconsegueix és brutal. Quan estàs ensenyant, no has d'estar únicament pendent de la tècnica i del que has de corregir, sinó donar les eines perquè la persona que està amb tu aprengui a comunicar. Això és el que no expliquen els llibres ni els mètodes; és una cosa més personal, més íntima i més emotiva.

Pere Pons, en el llibre sobre el Tete Montoliu, recull una anècdota segons la qual el Tete et va dir que havies d'escoltar-lo més a ell i deixar d'escoltar el Keith Jarrett.

— Sí, totalment cert. Va dir: "M'agrada moltíssim el teu so, tens un so excepcional, però hauries d’escoltar-me més a mi i no al Keith Jarrett". És veritat que això m'ho va dir fa bastants anys, i que el meu ídol era el Keith Jarrett. Però sí, és totalment cert.

Tete Montoliu ha sigut tan influent per als pianistes catalans posteriors?

— Sí, ha sigut molt influent. Primer, perquè a casa nostra és el músic en qui tothom s'ha emmirallat. Va ser el valent que es va dedicar a això, que va viure del jazz, que va poder tocar amb músics de tot el món. Aquesta dimensió d'un músic de jazz aquí era impensable. Ara ja és prou difícil, però és que fa seixanta anys era impensable. I de jove també el veia com un déu. Hi havia altres companys nostres, com el Francesc Burrull, a qui també apreciava molt, però és que el Tete era una altra dimensió.

Llàstima que no volgués explorar mai la línia pedagògica.

— Sí. N'era contrari, absolutament contrari. El Tete pensava que l'escola era una fàbrica de fer música. No estava gaire d'acord amb els sistemes d'ensenyament.

Pianistes com tu i Jordi Sabatés vau ser els elements disruptius de la tradició que representava el Tete, oi?

— Sí, és veritat. Nosaltres vam trencar amb la idea del jazz segons el model del Tete, perquè tampoc em sentia identificat amb el jazz que feia ell. L’apreciava i l'estudiava, però jo tenia la necessitat d'explorar un sentiment propi, una manera de comunicar i de fer la música amb arrels d'aquí. Volia que tot fos d'aquest color, diguem-ne mediterrani. Tant el Jordi Sabatés com jo hi vam anar per línies diferents del mestratge del Tete. Teníem molt clar que era una gran figura, però vam intentar trobar un llenguatge personal i diferent.

Un llenguatge que després ha sigut fonamental per a gent com Marco Mezquida i Clara Peya.

— Sí, sí. Per molt lluny que estiguin del que feia jo, o del que feia el Jordi, crec que sí. D'alguna manera, vam posar unes bases, perquè ens hem dedicat a intentar que fossin ells els que creessin i busquessin els seus llenguatges. No vaig imposar ningú que toqués com Bill Evans, com Chick Corea o com Keith Jarrett, sinó que el propòsit era que cadascú trobés la seva veu.

Els pianistes també vau fer molta feina amb la Nova Cançó.

— Molta, molta. Vam revolucionar bastant tot el tema dels arranjaments. El meu començament, Viatge a Ítaca, de Lluís Llach, ja va ser un punt de partida per fer un camí diferent.

Què tens entre mans, ara?

— A final de mes gravo un disc de piano sol que es dirà Estimar, tot amb músiques d'autors molt diversos que he treballat d'una manera molt personal. Si tot va bé, el trauré de gira a la primavera. I també estic orquestrant Carst, l'últim disc que hem fet amb el quartet.