Maika Makovski: "Ser un Makovski és formar part d’un clan"

Maika Makovski ha fet un reset. Han passat quatre anys des del seu últim treball d’estudi, Thank you for the boots (2012), i des d’aleshores que no és la mateixa. Entre altres coses, ha passat de tocar amb una banda de rock a fer-ho amb una formació de cambra que inclou el Quartet Brossa, Pau Valls a la trompa i Pep Mula a la bateria. Aquesta nova versió de la cantant i compositora està recollida a Chinook wind, un disc que publica avui i que ja va preestrenar a Barcelona el 21 de maig. A la tardor començarà la seva gira per teatres i auditoris.

Dius que aquest disc va ser una mena de fugida d’una shit storm (tempesta de merda). ¿Pots ampliar aquesta informació?

Ha ha! Em va començar a passar de tot, es va començar a morir gent i després vaig tenir una patacada professional molt forta amb una persona que era molt a prop meu. A més, vaig sentir la necessitat de cremar ponts. Si havia de canviar alguna cosa ho havia de canviar tot. Em vaig trobar amb el buit més absolut sota els peus, però després vaig començar a omplir-lo.

Per això te’n vas anar a Macedònia, d’on és el teu pare?

Sí, no sé ben bé per què me n’hi vaig anar. L’excusa era escriure temes per al disc, però crec que hi havia raons més magnètiques. No sé què té aquella part del món, però va ser una experiència esotèrica. Vaig trobar-me amb les meves arrels i vaig veure per última vegada membres de la meva família que van morir al cap d’un mes. Però va ser bonic poder dir adéu i també poder dir hola a un idioma que també és el meu, a una música meravellosa i riquíssima com la balcànica, a un paisatge, a un sentit de l’humor que jo identificava amb el meu pare i que resulta que és la seva cultura i també la meva!

¿Fins llavors no tenies relació amb Macedònia?

Hi tenia una relació molt superficial, primer perquè no parlava l’idioma i després per una distància física, que en realitat no és tanta, però et fas a la idea que sí. Coneixia la meva família d’haver-nos trobat algunes vegades, però ara sé que ser un Makovski és formar part d’un club o d’un clan, més que d’una família.

Per part de mare ets mallorquina.

La meva mare té arrels andaluses però va créixer a Mallorca i té un mallorquí de poble estupendu, ha ha!

¿Tot aquest canvi vital es reflecteix en el replantejament musical?

Va ser part d’aquest canvi necessari. Necessitava treure’m coses de sobre per saber on era. Era un moment en què em venia de gust no fer festivals grans, perquè sempre m’hi trobo una mica perduda, allà dins. Aquest és un format que no es pot portar a segons quins festivals perquè és massa subtil. És canyero, però d’una altra manera.

Has gravat el disc a Bristol amb John Parish, el productor de PJ Harvey.

Sí, ja havia fet el tercer disc amb ell i com que ara ho estava canviant tot d’una forma tan radical vaig sentir la necessitat de comptar amb algú que conegués i de qui em pogués refiar. No podia ser una altra persona. Ha quedat amb un punt cru però subtil.

Últimament has treballat en obres de Calixto Bieito i de Carme Portacelli. ¿Fer teatre és el que t’ha dut a aquest nou format per a auditoris?

Crec que hi ha tingut molt a veure, perquè abans jo no sabia fer un concert amb la gent asseguda i el teatre em va donar un gust retrobat per la subtilitat. I dic retrobat perquè jo em vaig iniciar fent piano clàssic. I quan vaig començar a treballar amb músics clàssics vaig començar a virar.

¿Creus que t’ha sortit un disc trist o malenconiós?

Crec que té un punt de malenconia, però no el veig trist. Penso que és un disc molt humà, despullat, i no només pel que fa als instruments sinó també pel que fa a les emocions. Hi ha ira, tristor, fascinació, alegria...

Què vols dir, que t’hi has despullat emocionalment?

No era la meva intenció. No volia fer pornografia emocional i em sembla que no n’he fet, però el que no volia era amagar-me, em volia reconèixer en les cançons, res més.

Abans t’amagaves?

No, conscientment no. El que feia abans era buscar-me i de vegades m’emprovava vestits i mirava com em quedaven. Si no no hauria fet mai punk i no hauria pogut descobrir qui era jo en aquell context. Tot tenia una raó de ser.

També hi apareix el Canadà, al disc. És un altre viatge que has fet durant aquest temps, oi?

I m’he enamorat també per primer cop a la meva vida, ha ha! És que el Canadà té aquest paisatge horitzontal i blanc, inacabable, que és com aquella buidor que deia que tenia sota els peus i aquesta broma que passa per sobre del gel... És el començar a omplir.