Maika Makovski: "La música no és el que es veu als ‘reality shows’"

REW

<<

Si la barreja de sang d’orígens diferents et marca el caràcter, el de Maika Makovski només pot definir-se en l’eclecticisme. Ella és el resultat d’un combinat de genètica macedònia i andalusa però nascuda a Palma. La seva infantesa venia amb les cartes marcades, i és que els seus primers records la traslladen a una habitació de casa seva plena d’instruments estranys amb els quals jugava; eren del seu pare. “Era el meu heroi, era músic i jo de ben petita ja seia a primera fila als seus concerts, superconcentrada”, rememora. Els seus records inclouen viure amb gallines, peus descalços en terra vermella i una vocació que no trigaria a arribar, quan per casa va aparèixer un piano, tot i que no va ser un match instantani: “Vaig tenir-hi una relació d’amor-odi, perquè feia classe de clàssic i era horrible, però després va arribar la guitarra i això de poder fer les meves cançons ja era una altra cosa”.

A casa s’hi escoltaven boleros, jazz, copla... i Makovski ben aviat va anar triant la música que li agradava, fins que va topar-se amb un disc que ho canviaria tot, el Dirty mind de Prince. “El vaig descobrir amb 9 anys i em va al·lucinar, encara avui ho fa. Té la capacitat de funcionar per a tots els estats d’ànim possibles”, assegura. Llavors ja començava a tenir clar que es dedicaria a la música, fent aparicions als concerts del seu pare o tocant per als amics de l’escola. Quan era adolescent va presentar-se a un concurs musical a Palma i va ser una nit inspiradora. “El foc a l’esòfag quan vaig sortir a l’escenari va ser revelador. Em vaig fer addicta d’aquesta sensació”, recorda.

PLAY

>

L’any 2005 arribaria el seu debut discogràfic, Kradiaw, un primer disc que, com la seva sang, també era una barreja de moltes coses: de fúria i delicadesa, d’actitud i nuesa. Era el principi d’una carrera que l’ha consolidat com un referent del rock independent estatal i una artista reconeguda a escala internacional. Durant vint anys ha seguit tots els passos que marca el cànon de l’ofici, sense explosions, pujant l’escala graó a graó: “Vaig començar autoeditant-me, després vaig passar a una discogràfica indie i he acabat sent artista d’una multinacional. És un camí lògic per ser conscient de com funciona aquest món i tenir una base sòlida”, diu Makovski.

En el seu currículum hi ha sis discos d’estudi i un en directe gravat a la Sala Apolo, gires per tot el món amb músics com Howe Gelb i The Jayhawks i haver treballat amb John Parish (productor de PJ Harvey i Eels, entre d’altres). Una trajectòria que li permet el luxe de fer el que vulgui sense por a equivocar-se. Un exemple és The Mani-las, el seu nou projecte, un power trio d’aires rockabilly i clara essència punk (una música “primitiva que inspira llibertat”, explica) que va estrenar-se a casa nostra al setembre, al festival BAM de les Festes de la Mercè. “És un grup en què l’energia flueix, però al desembre ja entro a gravar el que serà el meu nou disc”. I el 22 de novembre actuarà amb el Quartet Brossa a la Sala Apolo, dins el Festival del Mil·lenni.

Després de viure tretze anys a Barcelona, fa dos anys va traslladar-se a Madrid, quan va entrar a col·laborar en un programa de ràdio de la Cadena SER. Aquesta primera experiència amb el món de la comunicació seria el germen de la seva última aventura: presentar La hora musa, el nou programa de música de Televisió Espanyola.

FF

>>

“Soc curiosa, m’agrada munyir diverses vaques. Si ho fas només amb una, es queda seca”, diu. D’aquí que no dubtés a acceptar la proposta de fer el salt a la televisió. “Formo part d’una generació de músics que ha estat castigada als mitjans, i aquest projecte era massa bonic per dir que no”, raona Makovski. La hora musa, dirigit per Jero Romero, s’emet cada dimarts a la nit a La 2 i és un espai musical clàssic, amb actuacions en directe i entrevistes amb els artistes. “Ha començat per la porta gran”, diu orgullosa, amb actuacions d’artistes com Vetusta Morla, Franz Ferdinand, la Mala Rodríguez i Juan Perro.

Prenent com a referent el programa de Jools Holland de la BBC Two, cada setmana hi passen dues bandes amb propostes molt diferents que obren les mires del gènere. “És molt senzill: música”, diu la Maika. ¿I el format reality show musical que tant triomfa a la graella no ho és? “La música no és el que es veu als reality shows ; hem arribat en un punt que la música no s’escolta, és mira, i això no m’agrada”. La primera temporada constarà d’onze episodis, en els quals s’escoltaran directes de diversos grups de talla internacional, des de Texas i Hellacopters fins a Simple Minds i Superorganism. Ara només queda veure com respon l’audiència, tot i que, per a la seva presentadora, “no és el més important” per saber si continuarà una nova temporada: “És el primer any i cal que la gent s’acostumi a l’horari i a la proposta. Estic convençuda que si és per qualitat continuarem, perquè el producte és molt bo. Si no, jo no hi seria, m’és igual el que em paguin”.