Magnífica actuació de la violoncel·lista Julia Hagen a L'Auditori

Un dels encerts de les temporades de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) és comptar amb talents joves i emergents per a alguns dels seus concerts. Aquest ha estat el cas del cap de setmana, amb la presència divendres de la violoncel·lista austríaca Julia Hagen i dissabte del violinista andalús Javier Comesaña (per interpretar l’extraordinari concert per a violí de Mendelssohn).

L’assistència a L’Auditori divendres ens va permetre conèixer el talent de Julia Hagen, salzburguesa nascuda en una família de músics i que va enfrontar-se a una pàgina majúscula del Romanticisme alemany com és el Concert per a violoncel en la menor op. 129 de Robert Schumann. Es tracta d’una obra ben singular, escrita i pensada per ser interpretada sense pauses ni interrupcions entre els tres moviments que la integren, cosa que confereix una major dificultat al solista que l’abordi i a l’orquestra que l’acompanyi. Hagen desplega un virtuosisme fora de discussió i s’apropa a la peça amb descarada seguretat. Potser això és el que provoca ocasionalment un sentit de la paleta cromàtica menys ampli i matisat. Sens dubte, un aspecte que quan la jove solista maduri encara més la peça anirà polint a benefici d’interpretacions que poden marcar un abans i un després en la tradició interpretativa de l’obra.

Obria la vetllada (a les set de la tarda!) la Simfonia núm. 59 en la major de Franz Joseph Haydn, coneguda amb el sobrenom d’El foc. Aquests sobrenoms fan més mal que bé al músic de Rohrau, perquè hom acostuma a centrar-se en l’anècdota i no pas en el veritable rerefons de les seves simfonies. En el cas que ens ocupa, va faltar precisament aquest foc, inherent a l’esperit i al període Sturm und Drang en què s’emmarca la pàgina. Tot i el bon paper de les diferents seccions de l’OBC, la direcció d’Andrew Manze va optar més aviat per l’amabilitat del discurs i menys pels contrastos preromàntics de la partitura.

Més encertada, en canvi, va ser la direcció de la quarta simfonia de Schubert (Tràgica), en l’ombrívola tonalitat de do menor, i que integrava la segona part. Sense arribar a ser una versió d’antologia, l’esperit de la peça es va saber comunicar molt millor i els efectius de la nostra orquestra van saber estar a l’altura.