Jo, Madonna: crònica d'una gran història del pop al Palau Sant Jordi
L’artista nord-americana desplega tot el seu potencial icònic en el primer dels dos concerts a Barcelona
BarcelonaAixò no és un concert, sinó una autobiografia de Madonna pensada per ballar i celebrada amb entusiasme pel públic que va omplir el Palau Sant Jordi aquest dimecres. Molt haurien de canviar les coses perquè no passés el mateix dijous, en la segona actuació a Barcelona, totes dues incloses en una gira titulada The celebration. “M’encanta aquesta ciutat. Benvinguts a la història de la meva vida!”, va exclamar després de cantar Into the groove. I efectivament, Madonna fa servir repertori, posada en escena i interpretació per trenar un relat que explica quatre dècades de trajectòria musical i estètica i en reivindica el llegat.
És Pablo Picasso dient a Francis Bacon: tot això que pintes ho vaig inventar jo. És Mercè Rodoreda somrient des del més enllà mentre constata la seva influència en la literatura catalana actual. És Madonna col·locant cap al final de l’actuació una mena de duo virtual amb Michael Jackson que lliga Billie Jean i Like a virgin i que transmet una idea prou clara: si ell va ser el rei del pop, ella en va ser la reina. Tampoc no hi va faltar un petit detall, al final de Like a prayer, per recordar Prince, l’altre amo dels vuitanta.
El desplegament és aclaparador i Madonna el fa pagar, perquè les entrades de pista van sortir a la venda a 226,50 euros les de la zona més allunyada de l’escenari i 283,50 euros a la més propera. A les grades, les més econòmiques a 85 i 136 euros. Tot plegat, dues hores celebrant el que Madonna ha significat i encara significa en la vida de 18.000 persones que no van voler perdre’s el xou, no fos cas que sigui l’última gira. Com sempre, un 10 per a la paciència del públic, que va aguantar un endarreriment de més d’una hora i quart: l’inici estava anunciat a les 20.30 h, però no va començar fins a les 21.49 h, quan Christopher Caldwell, àlies Bob The Drag Queen, va cridar: “Esteu preparats per a la festa?”
Madonna va aparèixer a les 21.54 h vestida de negre per cantar tota sola Nothing really matters, entre reverberacions vocals i el coixí d’un bombo disco, estètica de club que és estructural en aquest xou. Recuperada de la infecció bacteriana que la va mantenir hospitalitzada unes setmanes, la Madonna del 2023 administra moviments i contorsions, aprofita el moviment d’una plataforma circular, camina més que balla i vigila de no maltractar el genoll esquerre, protegit amb una genollera elàstica. Però als 65 anys es resisteix a la dictadura de les convencions i expressa la sexualitat del cos sense manies. El desplegament físic i coreogràfic el posa el cos de ball, que en molts moments sembla un mirall del que ella feia anys enrere.
En aquest espectacle pràcticament sense músics ni coristes a l’escenari, Madonna no proposa ben bé una narració cronològica, tot i que un bloc inicial amb cançons dels primers discos com Everybody, Into the groove i Burning up hi podia fer pensar. En realitat, es mou entre diferents passats, de vegades fent servir un marc il·luminat per desplaçar-se com si viatgés amb una màquina del temps per damunt d’un escenari inspirat en el mapa de Manhattan. I en comptes d’organitzar el repertori d’acord amb les dinàmiques dels grans èxits, aplega les cançons en blocs més o menys temàtics. Això li permet mostrar diferents facetes de la icona: la descarada ingenuïtat de la noia que va revolucionar el pop els anys 80, el record de les víctimes de la sida en una emocionant Live to tell, l’erotisme sofisticat de Justify my love i Erotica (amb una recreació del número masturbatori de la gira Blonde ambition del 1990), les topades amb les autoritats religioses, el suport al col·lectiu LGTBIQ+, la maternitat (fa participar els fills en el xou), la trencadissa romàntica de Bad girl (amb la seva filla Mercy al piano) i l’espiritualitat de pista de discoteca de Ray of light. També hi treu el cap el món de la moda a Vogue, el gest indulgent ("apreneu a perdonar-vos", va dir), la crida a la pau, l’homenatge als referents (versió amb guitarra acústica d’I will survive, de Gloria Gaynor) i la connexió amb les hereves mitjançant la col·laboració (en vídeo) de Tokischa a Hung up, amb el Sant Jordi portant l’entusiasme al nivell d’una festa de Cap d’Any...
Tot plegat, amb una vintena de ballarins, incomptables canvis escènics i de vestuari i mitja dotzena de pantalles que mostren imatges que reforcen el relat, com ara pintures de Tamara Lempicka (Madonna n’és col·leccionista) a Open your heart, fotografies del Lower East Side a Burning up, creus negres i la mateixa Madonna amb capa negra a Like a prayer, boxejadors a Erotica i retrats d’Angela Davis, Nina Simone, Frida Khalo, Sinéad O’Connor, Marlon Brando i Martin Luther King, entre d’altres al mix de La isla bonita i Don’t cry for me Argentina. També hi ha un gran aprofitament de l’escenari, amb solucions prou senzilles com del tema Die another day, amb Madonna invocant les forces obscures damunt una estrella pentagonal i els ballarins repartits en grups petits cadascun il·luminat amb un llum zenital.
Hi ha un moment especialment significatiu cap al final: abans de Bedtime story, que canta damunt un cub enorme, per les pantalles van desfilant moments icònics de la seva trajectòria. És un recorregut d’un minut, a tot estirar, però prou eloqüent sobre el llegat d’aquesta artista. Madonna, tota una vida de diva indiscutible. Com va dir ella mateixa al final del concert, “bitch, I’m Madonna”. Que quedi clar.
[Les fotografies que acompanyen aquesta crònica són del concert de Madonna a Londres del 14 d’octubre. L’artista nord-americana no ha autoritzat fotoperiodistes a les actuacions de Barcelona]