Måneskin escampa fiblades de rock al Palau Sant Jordi

Amb un riff de guitarra ben notori va començar el concert del grup italià Måneskin al Palau Sant Jordi, amb tot l’aforament venut: 17.000 persones segons la promotora Doctor Music. Guitarra i bateria van mantenir la tensió, una mica a la manera de l’estètica sonora del duo The White Stripes, fins que la veu de Damiano David va dir-hi la seva, amb aquell arrossegar la melodia a la manera d’Iggy Pop. Aleshores va caure el teló vermell gegantí i el públic va poder veure el quartet mentre sonava Don’t wanna sleep, una de les cançons del disc Rush! (2023). Arrencaven així un parell d’hores de recorregut per la inesperada síntesi de diferents llegats del rock que va guanyar Eurovisió el 2021 amb la cançó Zitti e buoni. El públic, amb una significativa presència d’italians, va esclatar precisament en reconèixer el ritme d’aquella cançó que va canviar el destí del grup. En directe va sonar més contundent, amb la baixista Victoria De Angelis i el bateria Ethan Torchio marcant un pas dur i profund entremig del qual el guitarrista Thomas Raggi amb prou feines se sentia.

"Qué tal, Barça?", va dir en Damiano. "Això és tot el que tinc en espanyol, així que continuaré en anglès", va afegir el cantant italià. I així van claudicant les llengües romàniques davant la globalització. Curiosament, en un repertori dominat per l’anglès (com ja passa al disc que presenten en aquesta gira), algunes de les cançons més ben rebudes van ser les cantades en italià, com el gairebé rap metal d’In nome del padre, allà on freguen Rage Against The Machine, i la balada Coraline que la guitarra porta cap a les terres dels mitjos temps de Red Hot Chili Peppers que creixen quan entra la tornada. És aquí on, només de manera esporàdica, ressona la tradició de la cançó melòdica italiana com a tret distintiu del Damiano David cantant i xouman, al Sant Jordi, per cert, amb un look semblant al del Lou Reed més glam però sense les avaries narcòtiques.

La cançó dels mil milions de streamings

La posada en escena de Måneskin és relativament discreta, amb dues pantalles laterals, un interessant joc de llums i alguna flama puntual (a la cançó Gasoline, esclar). A l’escenari hi mana el color negre, hi ha una plataforma elevada per a la bateria i prou camp per córrer, potser massa i tot perquè els músics es passen el gruix del concert massa lluny els uns dels altres, com si cadascun fes la guerra pel seu compte. D’alguna manera, és com si ho confiessin tot al carisma del cantant, a una sensualitat queer que sap explotar en temes com Bla, bla, bla (en què fins i tot va surfejar damunt el públic), i a un posat desafiant, d’inesperada estrella del glam-rock aterrada de sobte al segle XXI i que ha d’entomar tota mena de suspicàcies. No debades, a Bla, bla, bla canta: "Vas dir que soc lleig i que la meva banda és una merda, però tinc una cançó amb mil milions de streamings, així que pots llepar-me el cul...".

El pes de la presència de Damiano David va ser encara més evident en les cançons del segment acústic que va cantar en un petit escenari a l’altra punta de la pista, només acompanyat pel guitarrista i novament buscant referents en la notable tradició italiana, sobretot quan força la veu, un recurs que en altres peces no és tan reeixit.

Tanmateix, el directe de Måneskin no funciona sempre al mateix nivell, segurament per l’aclaparadora presència de detalls massa familiars que resten personalitat a la proposta i perquè sovint el guitarrista està massa sol. Però quan sí que funciona justifica les esperances dipositades en el seu rock sense additius per omplir grans recintes. És el cas de Beggin’, la molt rockera versió del clàssic de Franki Valli i els Four Seasons amb què Måneskin van triomfar al programa Factor X italià el 2017, o una For your love en què els tres instrumentistes van tenir més espai per fer feina, sobretot el guitarrista, al marge de la dictadura de la tornada. A més a més, amb un bon ús de la posada en escena, a For your love l’escenari i les pantalles es van quedar pràcticament a les fosques: només un focus il·luminava en penombra el riff del guitarrista. Va ser el moment més especial i original del concert, juntament amb I wanna be your slave, segurament la cançó que, bastida sobre un poderós joc de baix i bateria, millor representa l’èxit del grup: el públic la va premiar saltant a cop de riff i cantant "I wanna be your slave, I wanna be your master". El millor del rock de Måneskin és aquí. I en deuen ser conscients, perquè la van repetir al final del concert. Pròxima estació, el festival Primavera Sound el 3 de juny.