Yo-Yo Ma, commovedor i divertit, desperta passions a L'Auditori

Yo-Yo Ma va inaugurar dimarts a L’Auditori la setena temporada de BCN Clàssics, la programació on fa tres anys va interpretar la integral de les suites per a violoncel de Bach. Hi havia moltes ganes de sentir-lo i el públic feia una cua llarguíssima, que va fer que el concert comencés amb uns minuts de retard. Entre ells, un jove violoncel·lista aguantava un cartell que deia “Busco entrada lliure”, i va tenir sort.

El musicòleg Xavier Chavarria va presentar un concert molt eclèctic explicant que Yo-Yo Ma i la seva acompanyant, la pianista Kathryn Stott, fa 37 anys que toquen junts i que el violoncel·lista, missatger per la pau de les Nacions Unides, acaba de guanyar el premi Birgit Nilsson, l’anomenat Nobel de música clàssica, dotat amb un milió d’euros, que ha donat a associacions per a la preservació del planeta.

Yo-Yo Ma va obrir la nit amb Cançó sense paraules de Mendelssohn i des del primer moment va destacar la seva interpretació extremament delicada i perfectament compenetrada amb la seva parella. Es va dirigir al públic en català, fet molt aplaudit, per agrair-los la presència i, en castellà, per dedicar el concert “a tots els qui hagin patit una pèrdua [en referència al covid] i s’hagin consolat a través de la música”. I va seguir amb peces curtes de Caroline Shaw i Sibelius i l’obra From Jewish life, d’Ernest Bloch, per acabar la primera part amb Quatre peces romàntiques de Dvorák, fent gala d’un mestratge tècnic impressionant, una digitació virtuosa i un moviment d’arquet que feia que la música fluís amb una elegància corprenedora, mentre anava deixant les partitures ja tocades dins d’una caixa que tenia al costat.

Kathryn Stott va presentar, en anglès, la segona part: una obra de tall contemporani dedicada als dervixos d’Errollyn Wallen, i un bloc d’adaptacions de música sud-americana, amb Cristal de César Camargo Mariano; Gracias a la vida, de Violeta Parra; i tres tangos d’Astor Piazzolla: Libertango, que va fer embogir el públic per la passió amb què el va interpretar; Soledad, de gran lirisme i acabat amb una nota descendent infinita, i Le gran tango, en què Yo-Yo Ma va xalar de veritat, totalment entregat, i amb un final esplendorós que va fer saltar un “Wow!” d’entre el públic amb tot L’Auditori aplaudint dret. Els bisos van anar cap als musicals, amb un preciós Somewhere over the rainbow –aplaudit abans d’hora i que ell, rient, va fer el gest “d’aplaudiu més”–, i We’ll meet again, de tons jazzístics, que va reblar una nit de grans emocions.