El pop global de M.I.A. esclata al Vida Festival

Vilanova i la GeltrúCrear moments. Aquesta semblava ser la consigna dels artistes que van actuar durant la tarda de la tercera i última jornada del Vida Festival. Així ho va manifestar Ángeles Toledano, que va tancar el seu concert flamenc a El Vaixell, assegurant que havia passat “un ratito muy bueno de cante”. Per la seva banda, la cantautora sud-africana Alice Phoebe Lou, encara relaxada per la remullada a la platja de Vilanova i la Geltrú, va expressar el seu desig de passar una bona estona amb el públic mentre enfilava el capvespre. A alguns, però, no els hi cal verbalitzar l’excepcionalitat, perquè la generen espontàniament amb la seva sola presència. És el cas de Xarim Aresté, la prova vivent que és possible fer rock mercurial tractant qüestions tan allunyades de l’imaginari del gènere com, per exemple, les mares. “Hem vingut aquí a sentir, no a saber”, va dir el de Flix entre cançó i cançó d’un concert que va fluir generós, humanista i savi.

També podríem dir que, amb la cura que posa en estilitzar l’entorn de la Masia d’en Cabanyes per crear un espai fotogènic, el mateix Vida Festival busca fabricar instants memorables per a les 32.000 persones que, segons el balanç de l’organització, han visitat la desena edició de l’esdeveniment. De vegades, però, forçar-ho pot conduir a situacions un xic incòmodes: programar Los Planetas a l’escenari El Vaixell era una crida a la massificació. Efectivament, va costar trobar un angle des del qual apreciar un concert que el grup anomena “essencial”, i en què els membres fundadors J y Florent es presenten sense secció rítmica i acompanyats pel pianista David Montañés. El format permet escoltar amb una claredat excepcional la veu de J, sovint enterrada en la mescla de les gravacions, però també fa preguntar-se si l’essència del grup és aquí o si amb l’absència de la bateria d'Eric Jiménez se'ls escapoleix una mica l’ànima.

Qui no sembla estar per experiments és Paolo Nutini, que, escudat per una banda que defensa amb fermesa unes composicions amb tantes ganes d’agradar que a estones, corren el risc de fer-nos oblidar que també incorporen picades d’ullet enginyoses als ritmes Motorik i al llibre d’estil dels soulmen. En canvi, Guillem Gisbert no fa sonar les seves influències, sinó que les converteix en actitud i gestos: l’alineació dels músics en diferents espais i altures, i els balls lletraferits per presentar el desmuntatge pop de Balla la masurca! (2024) ens diuen que el subconscient del músic té ben apresa la lliçó de posada en escena de David Byrne.

Supergrass, primer nom del Vida 2025

Just després del concert de l’ex-Manel, la direcció del Vida va sortir a l’escenari principal per celebrar la primera dècada del festival amb un milfulls d’aniversari elaborat pel forner Jordi Morera, i descobrir el primer nom de la pròxima edició, que se celebrarà del 3 al 5 de juliol de 2025: Supergrass interpretant I should Coco (1995), àlbum paradigmàtic del britpop. Amb l’anunci, l’organització va fer mutis i l’escenari va seguir buit una estona, ja que M.I.A. va activar el taxímetre de la seva actuació amb quinze minuts de música enllaunada i projeccions en bucle. La britànica d’origen tàmil té un lloc assegurat en la història del pop pel fet d’haver agitat la turbina de sons més enllà de les coordenades occidentals, però malgrat els seus llampecs de carisma contestatari, queda el dubte de si himnes com Bucky done gun o Paper planes (interpretada amb l’ajuda d’un cor de veus femenines) vibren més a peu de pista que damunt l’escenari, fins i tot sota la pluja que va xopar la segona part del concert.

L’inici de la recta final de la nit va quedar en mans del garage oliós dels estatunidencs Black Lips, que no van aconseguir retenir a La Masia uns espectadors que van preferir dirigir-se al concert sorpresa de Cupido a La Cabana, potser perquè el seu neoromanticisme urbà resultava un preàmbul més indicat per al concert d’Alizzz, que estrenava a Catalunya les cançons del seu segon àlbum, Conducción temeraria (2024). Amb una banda que no té por de dur el so fins als límits de l’efectisme rocker, Christian Quirante trepitja l’escenari amb seguretat (malgrat una caiguda accidental al fossat que, per sort, va quedar en anècdota) i la confiança de qui sap que, quan llença temes com Amanecer i El encuentro, el públic els cantarà perquè no es noti l’absència de Rigoberta Bandini i Amaia. L’artista de Castelldefels va justificar la seva presència en una franja reservada als caps de cartell fins i tot en els lapsus, quan es va referir a Vilanova i la Geltrú com a “Barcelona”, tal com van fer la majoria dels noms internacionals que aquest cap de setmana han passat per la Masia d’en Cabanyes.