Luna Ki: "Ho vull ser tot a la vida: home, dona, déu, semideu"

BarcelonaLuna Ki (Barcelona, 1999) va començar a cantar per abocar en la música tot el dolor, la incomprensió i el menyspreu que patia durant l'adolescència. Després de fer el batxillerat a l'Escola Massana, va marxar a Madrid per estudiar moda, però no s'hi sentia a gust i ho va abandonar. Tenia 19 anys i vivia en un soterrani amb Khaled, del grup Pxxr Gvng. Aquell pis es va convertir en la seu de l'underground i del trap de Madrid; era un after constant i va quedar destrossat. Aleshores va tornar a casa només amb un USB amb cançons gravades. "No podia mirar els meus pares a la cara. Havia deixat la universitat i tenia un deute de mil euros pel pis", explica l'artista. Després d'insistir i insistir, el seu pare, el publicista Ginés Górriz, va accedir a donar-li 15 euros per publicar a internet la seva primera cançó. I d'allà, a l'èxit: Luna Ki va llançar el seu primer tema, Septiembre, el 2018, va donar-se a conèixer arreu i fa uns mesos va estar a punt de competir al Benidorm Fest amb Voy a morir. Ara publica el seu primer disc, CL34N (Sony), i el 27 de maig passarà per la Sala Apolo de Barcelona per presentar-lo.

Vas començar a cantar de manera professional arran de la mort del raper Lil Peep.

— Tots els meus referents estaven morts o eren gent molt sensible que ho estava passant malament: Britney Spears, Amy Winehouse, Michael Jackson, Kurt Cobain. En Lil Peep em veia reflectida, la seva música era trista i pessimista. En la seva primera gira els fans seguíem cada dia on anava, com s’aixecava, sempre s’estava prenent pastilles i ho ensenyava a les xarxes socials. Va patir una sobredosi i va morir. Jo feia segon de batxillerat i vaig entrar en depressió. Havia consumit medicaments perquè me’ls havien receptat, havia viscut això d’anar a l’hospital amb el braç sagnant després d’un intent de suïcidi i m'havien enviat a casa amb unes pastilles amb les quals em podia suïcidar. La mort de Lil Peep va ser molt important per a mi per saber amb què estava jugant, per posar un abans i un després i voler completar el que ell mai va poder fer.

A les teves cançons parles de l'assetjament escolar i reivindiques la diferència.

— Sempre he volgut vestir diferent, deixar marca, cridar l'atenció. Amb la música sento que he trobat el meu lloc, tinc un altaveu i ajudo molta gent. Em serveix per canalitzar el que em passa sense sentir-me tan frustrada amb el món com abans. Vivim en una societat en què manen els adults, que menyspreen la infantesa i l'adolescència; en què un professor pot estar destrossant un nen i potser ningú ho evita. Les èpoques més lúcides de la meva vida, amb més maduresa mental, van ser els meus 13, 14, 15 anys, però els vaig patir molt i vaig ser menyspreada tant a dins com a fora de casa.

La diferència sovint provoca rebuig. Com el gestiones?

— Sempre he molestat a la gent i he rebut menyspreu per ser com soc. Si estic cantant al Palau Sant Jordi no crec que sigui una mala persona, però sempre hi haurà una part que ho criticarà. De fet, m’agrada llegir les crítiques. Algunes estan fora de lloc i pertanyen a aquest 90% de gent que no canvia el món, només fan que segueixi sent igual, copien patrons i eduquen els seus fills de la mateixa manera. Però també hi ha una part de la societat que la intenta canviar, que va a teràpia, que ajuda.

Amb quin gènere t'identifiques?

— Durant 18 anys he estat una dona molt feminista i ho dic amb orgull. He patit abusos, menyspreu, sexualització a la llar des que soc una nena. Vinc d’una família de llatins molt menys progressista. Que jo ensenyi un pit a casa és una bogeria. Per això he estat a primera fila de les manifestacions feministes amb els pits enfora. Em vaig cansar de tot el que havia patit, no estic d’acord amb tot el que el gènere significa avui dia. Crec en una societat bisexual en la qual el gènere no és important a l’hora de presentar-se al món.

En certa manera, rebutges part de la teva feminitat. Per què?

— Vaig anar a preguntar per fer-me una mastectomia i el metge va tenir la barra de dir-me: "Però per què? Si els teus pits són molt bonics". Se suposa que tota la naturalesa femenina s’ha de conservar. El problema comença quan surto al carrer i em miren com em miren. No puc més. Tot això ve d’un patiment de dona, tot i que no em sento un home. Hi ha un punt d’empoderament i de provocació. Quan et presentes amb un penis les coses són molt diferents. Això meu és filosòfic, no és només que tingui disfòria. Amb 15 anys estava preguntant com podia deixar de ser civil, perquè volia ser un animal.

Fa uns mesos vas publicar a Instagram una imatge amb una pròtesi d'un penis que va generar molta polèmica.

— Vull ser diferent, i per això em vaig fer la foto amb la pròtesi. Aquella imatge va marcar el moment de més bullying de la meva vida. És una pròtesi que es posa qualsevol noi trans, i l’única diferència entre un noi trans i jo és que no he tingut la valentia de treure’m els pits i que porto els cabells llargs. A la meva música parlo en masculí. He estat amb una lesbiana i amb una noia hetero, aleshores què soc? I si estic amb un noi gai, què soc? Hi ha una fantasia en els homes que se m’han acostat pel fet que jo tingui penis, m'ho han dit moltes vegades. Ho vull ser tot, a la vida: home, dona, déu, semideu, amic, enemic.

Totes les teves cançons són amb autotune. Això va fer que deixessis de participar al Benidorm Fest. Què en penses, de la gent que s'oposa a aquesta eina musical?

— Dir que no a l’autotune és com dir a una persona amb síndrome de Down que no pot desfilar en una passarel·la perquè no és bella. Significa excloure una part de la música del concurs. Ells s’ho perden. El que m’importa és com s’han fet les coses al Benidorm Fest, les conseqüències psicològiques i de malestar que hem patit jo i el meu equip, el poc tacte que s’ha tingut i el silenci que ens han demanat.

A què et refereixes, quan parles de silenci?

— Em van dir que no podia fer servir l’autotune perquè Europa ho rebutjava. Ho vaig acceptar, però després resulta que va ser el Benidorm Fest qui va decidir que jo no actués. Ni estava a les normes ni res. S’ho van inventar. Em van fer fora cinc dies abans del festival. Em van posar en una situació molt complicada, m’havia plantejat fer la versió acústica, hi havia treballat. El Benidorm Fest ha estat un fenomen televisiu, i m’ha sorprès com hem crescut tots, però també penso que s’han utilitzat sis persones conegudes com a altaveu perquè el festival fos rellevant.