La llum feta quartet en un concert memorable
Actuació sublim de l'extraordinari Quartet Casals al Palau de la Música
Programa Quartet Casals
- 'Quartet de corda núm. 6, op. 20', de Haydn
- 'Quartet de corda núm. 10, en la bemoll major, op. 118', Xostakóvitx
- 'Quartet de corda núm. 14, en re menor, D. 810, La mort i la donzella', de Schubert
Hi ha vetllades musicals que, no per previsibles, deixen astorat i amb les emocions a flor de pell. Previsibles perquè el Quartet Casals ateny sempre cotes d’excel·lència que són del domini públic. Però en el cas que ens ocupa l’experiència va atènyer el sublim al llarg d’un programa ben confegit i, al mateix temps, brodat en tots i cadascun dels seus blocs.
La formació de cambra obria el concert amb l’alegria jovenívola del Quartet núm. 6, op. 20 de Franz Joseph Haydn, en què la maduresa del músic de Rohrau ja deixa entreveure els aires Sturm und Drang que marcarien el període en què s’emmarca l’obra (1772). La compenetració dels quatre membres del quartet (Abel Tomàs, Vera Martínez Mehner, Jonathan Brown i Arnau Tomàs) va funcionar amb precisió rellotgera. Llàstima de la tos impertinent d’uns quants espectadors que amb l’onada de fred farien bé de quedar-se a casa: Abel Tomàs no va dissimular el seu enuig davant d’un estossec que no va permetre culminar amb el silenci requerit la fuga final.
Però no és tan sols la tècnica el que fa que els Casals siguin extraordinaris. Ho és també el sentit expressiu, el coneixement contextual d’allò que interpreten, la transmissió del patiment subjacent a algunes de les obres. Només així es pot entendre la versió que van oferir del Quartet de corda núm. 10, op. 118 de Xostakóvitx, que tancava la primera part. Amb Vera Martínez Mehner ara al primer faristol, els contundents staccati del músic rus van ser prou feridors per entendre els contrastos anímics de la biografia del compositor.
La segona part va ser servida per l’especialitat màxima dels Casals: Schubert. I res millor que el número 14, La mort i la donzella per fer que la llum esdevingués quartet. No va ser difícil vèncer totes les resistències, si és que n’hi havia, des de l’allegro inicial fins al contundent presto-prestissimo conclusiu, passant per l’scherzo i, esclar, per l’andante con moto amb les variacions sobre el lied que dona sobrenom al quartet. Impecable treball de sensibilitat, de fraseig, de bon gust i d’expressió, abans d’un bis igualment memorable com la cavatina del darrer quartet de Beethoven. Senzillament, memorable.