Lluís Gavaldà: "Als 60 anys, o et marques reptes nous o acabes sent una caricatura de tu mateix"

BarcelonaVa néixer com una aventura paral·lela als Pets entre Lluís Gavaldà i el teclista Joan-Pau Chaves. Ho continua sent, però amb un bagatge d'una quarantena de concerts en format de duo i ara també amb una cançó publicada expressament, Meva, un petit prodigi narratiu de Gavaldà sobre les diferents etapes d'una relació heterosexual explicada des del punt de vista de la dona.

És molt interessant la serenitat amb què tractes el tema d’una relació tòxica a Meva.

— La idea era que fos una cançó adulta, que no fos ni victimista, ni sensacionalista.

En algunes cançons teves adoptes el punt de vista d’altres. Ho tornes a fer a Meva.

— Sí, no sé si el psiquiatre m'ho haurà de tractar. En qualsevol cas, quan parlo des del punt de vista d'una dona, et pot semblar un contrasentit, però em sento més alliberat a l'hora d'explicar-me. Trenco una mica la imatge del tio que només parla d'ell i des del seu punt de vista. A més a més, el tema ja ho demanava.

Descrius els personatges amb molta cura i fent servir expressions fora dels tòpics quan es parla d’una relació possessiva.

— És que no volia caure en un tòpic que no m'interessava. Volia que fos una lletra cinematogràfica, i que no fos molt evident. Són com tres moments molt puntuals d'una relació, que intenten explicar-la sense explicar-la del tot. També volia mostrar que hi ha hagut una època de tendresa en aquesta relació, la de la primera estrofa. I després m'agradava que hi hagués un gir, perquè sembla que la lletra et porta cap a la típica cançó trista, desesperada i fosca, i al final veure que ella ha aconseguit desempallegar-se d'aquesta relació que l’estava portant cap a un camí de submissió, que se'n surt, i que n'ha après, d'aquesta relació.

¿Aquesta manera de fer l’has après d’Elvis Costello?

— Home, jo del Costello n'aprenc cada dia. El que passa és que el Costello a vegades tenia un punt molt misogin. En aquest aspecte, miro més en Billy Bragg que no pas el Costello. El vaig veure fa quinze dies, el Billy Bragg, i està igual que sempre: té una empatia i una lluminositat que m'agrada molt. Moltes vegades el Joan Reig [el bateria d'Els Pets] em diu: "És que a les teves lletres sempre intentes arreglar-ho tot". Saps què passa? Que la visió pessimista i mòrbida la trobo una mica autocomplaent. Fins i tot fàcil. I crec que té més mèrit intentar buscar la clau empàtica en una història, encara que sigui forta i trista, perquè crec que li dona més complexitat.

Diguem que ets més del socialisme del cor que de la balada de l'apocalipsi, oi?

— Exacte, socialisme del cor per sempre. L'apocalipsi el tenim igualment. No cal relatar-lo, el veiem diàriament. Això és com les pel·lícules aquestes que són absolutament fosques i dramàtiques, que a casa sempre ens barallem perquè jo no les vull veure. Que la vida és un drama, ja en tinc prou evidència diàriament. Vull una altra cosa.

Hauries de veure l'última pel·lícula d'Aki Kaurismäki, Fallen leaves, doncs.

— Oh, sí, me n'han parlat!

Fa molt per a tu.

— Vaig comprar la revista Sight and Sound l'altre dia, que sempre ho faig quan trien les millors pel·lícules de l'any, i començo a apuntar. I aquesta la tinc a dalt de tota la llista. A veure, aquest home també tenia un punt molt nihilista abans, oi?

Però descriu la classe treballadora amb empatia i mirant de trobar esperança en la seva lluita.

— Molt bé. La miraré.

M'ha vingut al cap abans Elvis Costello també perquè el format que fas amb el Joan-Pau Chaves en directe em recorda el que fan Costello i Steve Nieve.

— Sí, també l'he vist. És molt guai. Una de les coses més boniques que té aquest format és que et dona una flexibilitat que no et permet una formació més gran. Ens deixa jugar molt, perquè podem improvisar sobre la marxa, interpretar una cançó que no teníem al repertori... Quan surto a l'escenari, sempre tinc un complex de mediocritat, crec que evident, i en Joan-Pau em dona un coixí, un escalf... Fa 25 anys que el tinc al costat, i és tan músic, i és tan complet... És un format que em fa sortir de la meva zona de confort perquè, vulguis que no, Els Pets té un punt d'aixopluc, que és bo i a vegades no és tan bo, perquè corres el risc d'anar amb el pilot automàtic perquè tens una banda al darrere que et dona suport. En canvi, quan fas una cosa amb piano i veu, t'has de posar més les piles. Estàs sol contra el perill. Has de matisar, has d'interpretar, i vulguis que no a mi això no em surt molt de natural. I està bé, és un repte, i als 60 anys o et marques reptes nous, o acabes sent una caricatura de tu mateix.

Totalment.

— Sí, i és allò que et diu també el psiquiatre, que per superar les teves pors les has d'enfrontar. Una de les meves pors era estar sol en un escenari. I mira, ho faig a través d'una cosa tan improvisada, perquè de fet aquest format va sortir per culpa de la pandèmia i per un encàrrec. Ja fa quatre anys, i pràcticament ja és una entitat pròpia, i més ara amb aquesta cançó.

Meva serà un parèntesi, o és una cançó que incorporareu al repertori dels Pets?

— No, no, tot el que faig fora dels Pets intento no barrejar-ho, perquè crec que el grup es mereix un respecte. Però sí que és com una mena de drecera, com allò que deia en Neil Young, de fugir de l'autopista i anar cap a una carretera secundària, que potser és més feixuga, però és més divertida i més distreta. I el curiós del cas és que va ser com molt improvisat. Va ser una cosa d'un mes: plantejar la cançó musicalment, sobretot, perquè al principi era com molt Fountains of Wayne, més country i amb guitarres, i vam estar escoltant molt la Phoebe Bridgers, i vam dir: "Fem-la més així, amb aquest piano més cru, rotllo You missed my heart". I vam començar a treballar, vaig fer la lletra, vam anar a un estudi, vam llogar-lo dos dies, i el segon dia vam fer una altra cançó. Va anar superbé, superrodat. Bé, va anar rodat perquè en Joan-Pau és una màquina.

Entenc doncs que publicareu una segona cançó.

— Sí, vam aprofitar el temps i vam fer una altra cançó, més que res també perquè ens venia de gust fer una altra peça que fos totalment oposada a aquesta. Aquesta és amb més pòsit, més adulta, més melancòlica. L'altra és molt més expansiva, amb una lletra més vital.

I aquesta altra la sentirem aviat?

— Sí, d'aquí a dos mesos; això que es fa ara, de treure singles. T'has d'adaptar a les noves maneres de consumir música d'aquest públic amb tan poc poder de concentració. Ves a qualsevol disc, mira 1963 dels Pets a Spotify i compara les escoltes que tenen les primeres sis cançons i les darreres sis. És espectacular, el canvi. La gent ja no arriba al final del disc.

Has de fer discos de sis cançons.

— Ja, ja ho sé, ja m'ho deia l'Eril [Joan Pons, del Petit de Cal Eril]: "Feu-lo més curt". Però això és un drama, perquè s'acumulen 20, 25 cançons i després qui és el guapo que les destria?

Tornant a Meva, en el teclat del Joan-Pau hi ha una mena de boirina que em recorda alguns discos de Robert Wyatt.

— Ostres, sí, el Rock bottom una mica, oi? No el teníem present, però ara que ho dius... És un disc també molt adult, molt poc enfocat a les llistes d'èxit, amb cançons una mica artesanals per digerir-les amb calma. També hi havia una idea de no voler fer trampa, en el sentit de no instrumentar-les més del que som. I com que som un format de només dos músics; bé, d’un músic i mig, diríem, doncs volíem que la gravació també fos així: no afegir-hi bateries ni guitarres elèctriques, i enfocar-la molt en la interpretació i en la manera de cantar-la. Aquí en Joan-Pau va fer una feina molt maca, perquè em va fer suar, el cabró, em va fer estar allí picant pedra, però estic content de com ha quedat.

Aquest any faràs molts concerts amb el Joan-Pau?

— Per ara pinta que sí. Com que no hi ha Pets, tinc tota la disponibilitat del món. A més, aquest espectacle té bastant de recorregut perquè hem aconseguit lligar-lo amb el llibre Sona la cançó (Rosa dels Vents, 2022). Fem una juguesca lligant les cançons meves amb cançons alienes durant la mateixa interpretació. D'aquesta manera pots ensenyar les costures de la cançó i d'on ve, i també pots buscar una barreja impossible de, jo què sé, d’El que val la pena de veritat amb una de Barry White, que dius, hòstia, això què és? Però sí, si jugues pots trobar-hi el punt en comú, i encara és més divertit.

Fa poc els Zoo han anunciat que pleguen. Em va cridar molt l’atenció una de les raons que explicava el Panxo. Deia que plegaven, entre altres coses, perquè consideraven que com a grup els Zoo ja havien fet el cim en els concerts al WiZink de Madrid i al Palau Sant Jordi.

— Jo també ho vaig llegir i vaig flipar bastant. Em va fer pensar molt. És una visió molt honesta, però que, per altra banda, té lectures contradictòries. És a dir, sembla que quan has aconseguit un èxit massiu no tinguis l'opció de canviar de direcció, d'anar cap a altres camins i de buscar altres maneres d'expressar la teva proposta. Però està bé, vull dir que en part ho admiro. No ho comparteixo, però ho trobo admirable. És a dir, nosaltres vam fer un Palau Sant Jordi potser massa aviat per plegar, però ara mateix estic fent l'anti Palau Sant Jordi amb aquesta formació de duo, tocant davant de 100 persones, de 150, i no trobo que sigui un pas enrere, en absolut. Trobo que és una manera complementària d'expressar-te i de fer la teva feina. No crec que quantificant el públic puguis arribar a la conclusió de si estàs fent una cosa correcta o no. A vegades no és tan important la quantitat, sinó com et sents dalt de l'escenari. També entenc que en un grup hi ha una maquinària molt feixuga. Tocar en un grup significa arribar a compromisos, a pactes. I a vegades és difícil. I com més gran, més difícil és, perquè cada cop et tornes més tossut, i costa seguir aquesta mena de democràcia interna que pot portar a visions molt contraposades que l'únic que fan és desgastar-te. O arribes a un punt mitjà que més o menys complau a tothom, o es crea una frustració que a vegades és molt negativa.

També pot ser que el problema sigui que la maquinària força a perseguir aquest cim, aquest superèxit, que després no deixa marge a trajectòries llargues, perquè tot el que ve després del superèxit sembla una davallada.

— Sí, ho entenc. Per exemple, quan veig aquest jovent que passen de tocar a casa teva a fer un Palau Sant Jordi en tres dies, a mi això em grinyola moltíssim. Però no per res, sinó perquè pateixo per ells, perquè crec que no és la manera natural de créixer com a artista. Una carrera a llarg termini ha de tenir el seu tempo, un tempo que demana pausa, calma i un creixement orgànic que estigui fet amb el ritme del batec humà. A vegades volem anar molt de pressa, i aquesta immediatesa fa que arribem abans d'hora als llocs. Per altra banda, hi ha aquesta altra figura del grup que plega i després s'ho repensa i torna. Que moltes vegades també és com una espècie de derivació del que estem parlant: "Crec que sol estaré més còmode. Me'n vaig i m'adono que sol no tinc el que tenia, ni el ressò, ni el públic, ni potser la gratificació, i me'n torno al cau, que és on estava més ben aixoplugat".

I...

— I després hi ha l'altre vessant, que aquest és el més polèmic. Últimament, em demanen què opino de tants grups que pleguen, i crec que plegar és sa, sobretot quan la disjuntiva és continuar per l'efecte de la inèrcia. El que em grinyola una mica més són aquestes resurreccions, que en teoria són puntuals. Les resurreccions estan molt bé, però quan es venen com a puntuals, úniques i irrepetibles, i et cobren 60 euros per veure-les, crec que el teu públic es mereix un respecte, i que siguis coherent amb aquesta proposta i no transformis aquesta resurrecció única i irrepetible, o ara o mai, en una nova gira, que es transforma en una altra gira, i que al final aquell concert únic acaben sent 35 concerts. Aquí estem tractant el públic amb poca consideració. Però, vaja, cadascú que faci el que vulgui.

Això és la cultura de l'esdeveniment.

— Vaig anar a una cerimònia d'uns premis, i hi havia tota la indústria. Com que no la tracto gaire, a vegades flipo una mica. Vaig trobar un promotor, molt maco, molt agradable, i fent broma em va dir: "Tu, i què Els Pets, quan plegueu?". És aquesta pregunta tan simpàtica que et fan sempre, que penses, bé, tio, si tantes ganes en tens, ja plegaré. I li vaig dir: "Sí, plegaré aquest any", fent broma. I el tio ràpidament em va dir: "Hòstia, doncs et faig la gira jo, que estic especialitzat en gires de comiat". I vaig pensar, quins collons, ara ja hi ha una especialització en gires de comiat. De seguida em va venir al cap això de "pleguem, pleguem, pleguem, veniu-nos a veure, perquè no ens veureu mai més, i veniu aquí, que aplegarem 30.000 persones, i això serà la polla, i si no hi ets no ho viuràs mai més... però després ja en farem un més, i després tres més, i després cinc més, i després, segons com, farem un disc i tal". I li vaig dir: "Sí, ja t'avisaré, no pateixis". A veure, no es pot dir mai, això, però t'asseguro que, per poc que pugui, el dia que pleguin Els Pets farem un concert, acabarem, direm fins a la propera, i marxarem, i ja està, sense tanta comèdia.

Per cert, entenc que, arran de l'intent de censura per la cançó Atracament a la Caixa i el que va passar després del concert al Festival de Cap Roig el 2022, la promotora Clipper's no et contractarà mai més, oi?

— Ni a mi ni als Pets. Hi ha hagut un trencament definitiu, que ja me'l van avisar. Em van dir: "Estàs disposat a explicar això? Perquè, si ho expliques, s'han acabat els concerts a tots els festivals d'estiu". I vaig dir que sí. Perdrem bolos, però no vegis la satisfacció que em donarà poder explicar com funciona la indústria. Una de les lliçons que vaig aprendre del que va passar va ser que, en línies generals, hi ha coses que no es poden dir, i hi ha molts mitjans que no poden explicar-les perquè estan lligats de mans i peus, i això els poders fàctics ho saben i se n'aprofiten. És una lluita tan desigual que l'únic que tens és dret a la rebequeria i prou, però no tens res a pelar. O sigui, per als Pets ja s'ha acabat tocar en aquests festivals, i punt i a part: ningú dirà res i ningú es queixarà, i ja està.

Quina pena, també, que sigui així.

— A mi em va agafar una mica de sorpresa, perquè una cosa és que un artista et vingui i et faci una cosa que no t'agrada, i que decideixis no contractar-lo més. Vull dir que això és trist, però és casa teva, i hi portes qui vols. El que ja vaig trobar molt simptomàtic va ser que ens volguessin castigar en calent allí mateix. Ens van tractar com si fóssim tres desgraciadets de poble. I aquí surt el meu ego, que dius: "Tio, jo soc un desgraciat de poble, però Els Pets no som uns desgraciats de poble. Som un grup de 40 anys de carrera que té un reconeixement, i com a mínim tingues la decència de, davant nostre, tractar-nos amb educació. I quan marxi, caga't en mi, boicoteja'm i fes el que vulguis, però no tinguis la barra de buidar-me el camerino i castigar-me com si fos un nen petit quan tinc 60 anys.

Tornem a les coses bones de la música. ¿Vas veure el funeral de Shane MacGowan, el cantant dels Pogues? Va ser un dels grans moments musicals de l'any.

— Sí, que bonic tot! Que bonic, aquell ball final amb tota la família. Meravellós. A més a més, per fi s'ha reivindicat la figura de Shane MacGowan com a lletrista; tot era la broma de les dents i el borratxo, i aquest tio es va treure de la màniga un parell de discos que són descomunals.